Fa temps que alguns parlem del perill de la italianització de la política catalana en forma de fragmentació partidària, i l'Enric Juliana n'ha parlat tot analitzant l'evolució de la política italiana dels darrers anys. Però aquest cap de setmana estem fent seriosos passos en aquesta direcció.

Avui ens hem llevat amb una entrevista de Joan Laporta a l'AVUI en què afirma estar preparat per governar Catalunya, mostra un cert respecte per al conjunt de la classe política -tot i reivindicar la necessitat d'un canvi- i apunta que està a l'espera d'enquestes i estudis d'opinió per veure si té o no possibilitats de treure un bon resultat en cas de presentar-se a les eleccions: "si prenc la decisió és perquè segurament hi ha espai per a una nova força política". En fi, la cursa ha començat i n'hi ha que comencen a estar molt nerviosos.

El clima al míting de Convergència d'avui diumenge, per a proclamar Artur Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat, era de capteniment. Hi ha por. Laporta diu que no té por a perdre, que mai n'ha tingut. Però CIU sí que en té. Per això avui tant l'expresident Pujol, com en Duran i en Mas han sermonejat a les seves bases: "cal vinclar l'esquena per tenir una bona collita; cal que tots hi posem el coll" (Pujol) "l'abstenció és ajudar a l'adversari; avui més que una festa celebrem un compromís" (Duran) "en 8 anys l'estòmac el tenim més resistent; hem hagut de menjar més gripaus que pastissos" (Mas).

Ha sigut una missa de 12 més de quaresma que d'advent. Els tres oficiants han fet una crida a treballar dur (cada dia i cada cap de setmana d'aquí a les eleccions) i a no esperar que plogui per a tenir una bona collita de vots. Esforç i tenacitat, a més d'ambició, per anar a cercar a tothom, als decebuts de tots cantons... Hi ha preocupació. En Laporta pot fer de molt mal. No només a CIU, sinó a tots. I cal tenir-ho ben present.

I, mentrestant, els de Reagrupament han fet tremolar a l'independentisme català amb el vodevil dels darrers dies. Aviat no sabrem qui és qui en l'amalgama del sobiranisme, més enllà de les ambicions personals d'alcaldes, exalcaldes, periodistes i exconsellers... Hi ha desconcert, falta de lideratge, i incapacitat per a organitzar-se. Es posa de manifest, un cop més, que això de la política és més complicat del que molts es pensen. No és fàcil posar d'acord a molta gent, de diversos orígens, i menys encara posar-la a treballar en un mateix sentit i amb objectius comuns. Hi ha desencant i decepció. Un terreny abonat per als salvapàtries que volen fer el salt a la política...

En fi, acabem el mes amb més incògnites. Però a can PSC seguim amb el rumb prefixat. A banda i banda de la Plaça St. Jaume tenim les coses prou clares. El president Montilla ha resolt amb celeritat un nou conflicte ebrenc que amenaçava amb produir danys greus, i s'ha oposat amb contundència a la instal·lació del magatzem nuclear a Ascó.

D'altra banda, l'alcalde Hereu segueix la línia marcada fa dues setmanes, deixant ben clar que les prioritats segueixen sent les mateixes: inversió i polítiques socials per afrontar la crisi. En aquest sentit, us recomano que llegiu l'entrevista que publica El Punt: "Si organitzes uns Jocs però no fas escoles bressol, fas un espectacle banal"

Jordi Hereu està definint amb claredat quines són les seves prioritats, i més en un context com l'actual, en què polèmiques com les de l'empadronament suscitades per l'Ajuntament de Vic (i la utilització que n'han fet programes com Polònia) situaran en primera línia els debats sobre les polítiques socials vinculades a la immigració. En aquest sentit cal dir, com apuntava l'alcalde en una entrevista al diari AVUI de divendres, que Barcelona torna, i torna amb força.

Barcelona is back, que dèiem fa poc més d'un any. I aquest retorn amb força de la capital és el que permetrà donar un nou impuls al país. Ho veurem en els propers mesos. La força de Barcelona, del seu projecte i del seu model de ciutat, és el millor antídot contra la italianització de la política catalana.