Molt es parla aquest dies de la crispació. Al meu entendre no és un problema de l’enduriment del debat polític al Congrés, ni tant sols de l’agressivitat amb la que es defensen uns i altres arguments. No és la primera vegada que es parla en aquests termes de la política estatal. Només cal recordar el “Vayase señor González” i tot el que va envoltar l’ascens del Sr. Aznar fins el govern per tenir clar que no és ara que la demagògia, el catastrofisme o l’agressivitat són recursos habituals en el debat polític.

El més sorprenent ara és la nul·la absència d’alternatives. El PP ha estat capaç de muntar tota la seva oposició al PSOE des de l’inici de la redacció de l’Estatut i fins les properes eleccions generals (siguin a la tardor, siguin abans d’un any) basat exclusivament en la unitat d’Espanya. Per ser més precisos, el PP ha aconseguit que quedi instal·lada la idea que o bé es defensa Espanya (amb totes les majúscules i senyals d’admiració que toca) o bé es defensa els territoris “històricament hostils”, reductes de tota mena de conspiracions (o sigui Catalunya i Euskadi). Per la dreta espanyola el discurs és sense matisos. Amb mi o contra mi, cap possibilitat de recuperar les voluntats que van fer possible acords, també respecte les nacionalitats, en moments teòricament més difícils.

L’oposició és d’alta intensitat en aquest tema, el Tema i en la resta es fan rebaixes (l’abstenció en la Llei d’igualtat tot i ser contrària al que sempre defensa el PP o el vot a favor de la Llei de la Dependència, que eixampla l’Estat del Benestar que des de la dreta s’entesten en reduir).

Alguns ens queixem i amb raó que el marc de la Constitució espanyola està ja superat. Són molts els aspectes que caldria pactar de nou, per modernitzar un text que ja va fer prou amb ser aprovat el 1978. El meu temor és pensar si avui el PP, vist el que veiem, seria capaç d’aprovar un text similar o també l’enviaria al Tribunal Constitucional per anar en contra de “los Principios Fundalmentales del Movimineto”.