Avui en El Periodico, podeu llegir "Criticar no és ofendre" un excel.lent article d'opinió de l'ex-fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José María Mena que recorda al poder judicial que "criticar no és ofendre"... una frase que hauria de ser òbvia però que les "autoritats" d'aquest Estat nostre obliguen a repetir massa sovint, i una recomanació vàlida per a totes les persones, institucions i partits que quan no se'ls hi aplaudeix el que fan i diuen, posen de manifest que tenen la pell massa prima. Tota aquesta gent que es creu tant important mai ha aprés a entomar les crítiques.... però de fet és força lògic, perquè la intolerància exagerada, la mediocritat i la manca de qualsevol bri de sentit de l'humor ajuden a definir els trets característics del franquisme i els seus hereus.

Coincideixo plenament amb  José Maria Mena que l'acte de la Complutense ha estat una gran coartada per al PP, per portar a escena el que Mena qualifica "d'estudiat escàndol". Mancats de qualsevol política d'oposició homologable amb les democràcies més avançades (s'els hi estan veient les vergonyes d'un ADN franquista mal paït arreu del món) es nodreixen de crítiques tant desafortunades com la de la Cospedal sobre la deriva "chavista" de la política de ZP (!) (una frase que si es pronuncia davant un públic intel.ligent fins i tot arrancaria xiulets en el Club de la Comedia).

En qualsevol cas, tornant a l'acte de la Complutense que ha obert la caixa dels trons del PP (i l'ha descavalcat d'un centrisme que mai s'havia cregut) ens dóna Jose María Mena uns criteris sobre la llibertat d'expressió que provenen (quina ironia!) dels mateixos Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional, i que són:

"1. En l’exercici del dret a la llibertat d’expressió la Constitució no veda l’ús d’expressions feridores, molestes o desagradables. N’estan excloses les obertament vexatòries que, al marge de la seva veracitat o inveracitat, siguin ofensives i resultin impertinents per expressar les opinions de què es tracti. (Per tant, podem concloure, si les paraules feridores són imprescindibles per a l’expressió que es desitja exposar lliurement, que tals paraules són lícites encara que ofenguin).
2. Els límits permissibles a la crítica són més amplis si aquesta es refereix a persones que, per dedicar-se a activitats públiques, estan exposades a un control més rigorós de les seves activitats. En un sistema inspirat en valors democràtics la subjecció a aquesta crítica és inseparable de tot càrrec de rellevància pública. (Per tant, podem concloure que el Tribunal Suprem i el Consell General del Poder Judicial haurien de suportar, impertorbables, les crítiques ciutadanes).
3. La llibertat d’expressió s’amplia de manera sensible quan versa sobre institucions, donat que aquestes no gaudeixen d’aquest atribut exclusiu de la persona que és l’honor. (Per tant, podem concloure que si l’expressió feridora no es refereix a la vida privada de la persona, sinó a la seva actuació oficial, pública, està emparada per la llibertat d’expressió).
4. No es pot definir el que és obertament ofensiu al marge per complet de les circumstàncies i del context en què es desenvolupa la conducta expressiva. (Per tant, podem concloure que el que s’hagi dit en el marc d’un acte públic, multitudinari, en una universitat, s’haurà de valorar a la llum del context divulgatiu i crític propi d’aquest marc.)"

I una vega establerts els criteris, Mena els aplica al que va dir Carlos Jiménez Villarejo. Per exemple,  que fins al 1976 els tribunals van ser còmplices de les tortures, ja que mai es van atrevir a obrir causa penal per aquells delictes. I afegeix: "No es va dir res incert. I jo diré més. Quan  va iniciar actuacions per perseguir unes tortures policials a Barcelona, va resultar expedientat, sancionat i traslladat forçosament lluny d’aquesta ciutat."

I continua: "Es va dir que els òrgans judicials que han incoat causa penal contra Garzón s’han constituït objectivament en instruments del feixisme. La frase és realment feridora. Però ni és, objectivament, inveraç, ni és prescindible, per al concepte que es desitjava exposar.  És un fet objectiu que, en contra del criteri de la fiscalia, que està absent en aquestes acusacions, el magistrat instructor és l’única via o instrument processal de què se serveixen els acusadors, que són els representants de Mans Netes i Falange Española, l’adjectivació dels quals com a feixistes no és forassenyada. Això equival a constituir-se, objectivament, en instrument d’aquesta gent."

I Mena acaba explicant-nos que amb aquests  processos oberts contra el jutge Garzón (que ell considera reprovables) "s’està criminalitzant la independència judicial, en contra de la fiscalia, perquè es persegueix penalment una determinada interpretació de les lleis, que permetia investigar crims i descobrir enterraments il·legals, criminals.
Era una interpretació legal compatible amb el dret internacional, vàlida per a altres magistrats de la mateixa categoria i rang i per a altres juristes. Havia estat consentida pel Tribunal Suprem quan es va utilitzar contra dictadors llatinoamericans. Aquesta afirmació precisa de criminalització de la independència judicial és, possiblement, la més greu de totes, encara que no sembli la més feridora."

I si finalment avui reprodueixo en el bloc aquests savis comentaris de José María Mena es perquè no puc estar més d'acord amb les paraules que conclou el seu article i que entenc també com un al.legat per la despolitització de la justícia que ha acabat convertint els Tribunals (Constitucional inclós) en una espècie de teatre de titelles tronat i que ja no engalipa ni a la canalla. Diu Mena:

"El poder judicial hauria d’aprendre a suportar les crítiques, amb la mateixa actitud democràtica que exigeix a les altres institucions del poder executiu, i del poder legislatiu, i hauria de baixar de pedestals distanciadors i apartar-se de mals companys de viatge, experts a fingir escàndols interessats."

Comments