Les legislatures són de quatre anys. Ni més, ni menys, fora que s’avancin les eleccions, que no és el cas. I durant aquests quatre anys, des de l’inici fins al final, allò que ens toca fer als diputats és exercir la nostra responsabilitat com a electes del Parlament o com a Govern si és el cas. Els diputats, tots, cobrem per treballar. I estem ben remunerats. Per això és sorprenent voler donar la legislatura per acabada quan les eleccions encara són tan lluny. O és que la tardor ja és a tocar i ja ho podem deixar córrer i començar la campanya electoral amb frenesí? El pitjor, en aquest cas, és que n’hi ha que a l’equador de la legislatura, ja iniciaven el degoteig de l’“ara no toca”. Aquesta, com he anat comprovant, és la música de fons que s’ha escoltat des de les banquetes de CiU i PP, essencialment tot i que no exclusivament, una vegada i una altra.

Tal vegada alguns es poden permetre el luxe de veure l’ocàs de la legislatura a mig mandat i voler-la finiquitar quan encara queda un any sencer. Però almenys aquells grups parlamentaris que tenim responsabilitats de Govern no ens podem permetre el luxe d’iniciar la campanya electoral a un any vista de les elecions, i molt menys d’assumir el dispendi de diners que representa tot plegat. La legislatura no s’ha acabat i el que cal exigir a tots els diputats és que, fins el darrer dia, exerceixin les seves responsabilitats. En aquest sentit espero que el President del Parlament consideri l’oportunitat que tot el mes de setembre sigui hàbil a tots els efectes i que si convé incrementi el nombre de plens previstos. D’altra banda, trobo que no hi ha res més esgotador i cansí que assistir a una campanya electoral de tan llarg recorregut. És esgotador no només per a la mateixa ciutadania sinó per als mateixos partits, a més d’altament improductiu.

Com he apuntat, una cursa electoral desbocada i interminable és a més una sagnia de recursos, una inversió de diners intolerable. I aquí sí que alguns haurien d’aplicar-se la recepta quan rebutgen la Llei de Vegueries o la Llei del Cinema esgrimint la crisi. Perquè aquest acaba sent al final el veritable problema de molts partits, quan estiren més el braç que la màniga, gastant esbojarradament en unes campanyes electorals que arranquen a partir de mitja legislatura. Aquesta pràctica els exigeix més i més recursos extraordinaris que es veuen necessitats de captar per fer front a la despesa.

Ho he dit i ho he repetit en infinitat d’ocasions: els partits estan ben finançats. Però no pas per assumir campanyes electorals esgotadores que a més són una perversió del mateix sistema. I també un parany que acaba sent l’avantsala d’irregularitats forçades per les circumstàncies. Aquest és un dels motius que ens va portar a impulsar una llei de finançament dels partits polítics que aportés transparència i acabés amb les donacions anònimes que periòdicament, tal i com estem veient novament aquests dies, sacseja alguns partits polítics. El problema és que quan es gasta més del que s’ingressa n’hi ha que recorren a vies d’ingressos com les donacions anònimes que sempre arriben amb contrapartides que a mig ternimi són sempre un llast, una hipoteca, en la presa de decisions dels partits que les han acceptat. Aquest és el drama i el que explica situacions com la d’Espanya, un dels pitjors exemples a la Unió Europea on la liberalització dels grans sectors és una entelèquia, ja sigui la banca, les telecomunicacions o els sectors energètics. Mercats captius, en mans de les grans corporacions, que fan i desfan, i condicionen els governs