Titular notícies
Joan Puigcercós A propòsit dels fets de Salt
Joan Puigcercós
Aquest dijous la Fundació Josep Irla va presentar el número 11 de la revista Eines, dedicat a la nova immigració. En la presentació dues veus autoritzades, la demògrafa Anna Cabré i el secretari d’Immigració de la Generalitat Oriol Amorós, explicaven les claus del fet migrant al nostre país al llarg de la història recent. És a dir, des de la primera arribada d’occitans i francesos a finals dels segle XV fins al més d’un milió del nou segle XXI. De les seves magnífiques intervencions, em quedo sobretot amb la serenor i l’esforç per tombar els mites i els prejudicis latents a la societat catalana.
Contrasta això amb la situació que s’ha viscut a Salt. Un grup de veïns del municipi s’han manifestat davant el Consistori per protestar i demanar solucions davant l’onada de robatoris i les reincidències.
La temptació fàcil i comprensible de molts veïns és barrejar immigració i delictes. Aquesta és una temptació que ens hauríem de poder estalviar. De delinqüents n’hi ha de nascuts aquí i més enllà, que parlen català, castellà o altres idiomes, amb passaport, amb permís de residència o sense papers. Per tant, i sobretot en aquests casos, no es pot generalitzar. Perquè de no ser així estaríem estigmatitzant a molts nous catalans i dificultant la seva integració. Si ens deixem arrossegar per aquesta actitud, els estem aïllant, per no dir que aixequem un mur de desconfiança i recel entre persones que fa impossibble la cohesió civil i social. Hi ha nous catalans que també han estat víctimes de robatoris i assalts. De víctimes n’hi ha de tots els colors.
Dit això, però, tampoc podem caure en el greu error d’estigmatitzar els veïns que es queixen per la falta de seguretat. No se’ls pot tractar de racistes o xenòfobs. No es pot qualificar el poble de Salt —i els molts Salts que hi hagut i malauradament hi haurà a Catalunya i Europa— de xenòfobs. A Salt hi ha una situació molt complicada perquè l’altíssim percentatge de població immigrada, per sobre del 40%, fa molt més difícil la integració. La crisi i un insuficent sistema judicial fan la resta. A vegades, és molt fàcil titllar de xenòfobs els veïns d’un municipi com Salt, des de barris, pobles o ciutats que no viuen aquesta problemàtica amb aquesta intensitat o senzillament la desconeixen. Només el diàleg i l’esforç de separar el gra de la palla —i cal reconèixer la seva complexitat— permetrà salvar situacions com aquesta.
Vull fer una reflexió final, que lliga amb el debat monogràfic de dimecres, al Parlament, sobre la crisi. La immigració és un fenomen que no s’atura amb lleis o fronteres sinó que s’autoregula. Han vingut persones a Catalunya perquè hi havia una demanda laboral, empreses i llars els necessitaven com a treballadors. Per contra, deixen de venir quan no hi ha feina. Certament hi ha un efecte crida. Però no només pels que han arribat abans (reagrupament familiar, entre d’altres) sinó sobretot d’aquells que requereixen la seva força de treball. En el debat de dimecres, el president Montilla em deia que no es podia comparar el País Basc i Catalunya a l’hora de sortir de la crisi perquè Catalunya tenia més immigració. I tant que té raó el president. El que no va contestar però és perquè hi ha aquest diferencial d’immigració. Catalunya ha requerit molta més mà d’obra perquè ha crescut els darrers anys a partir de la construcció, turisme i serveis. I el País Basc, gràcies al Concert Econòmic, ha pogut injectar recursos públics per crear indústria i tecnologia d’alt valor afegit. Indústria que requereix de mà d’obra qualificada. Si volem una Catalunya socialment cohesionada hem de reduir el pes del sector de la construcció i serveis. Guanyar pes en la indústria de sempre i en la nova indústria, dotar-la de tecnologia i capacitat innovadora. I fer més competitiu el turisme. Si fem això tindrem una societat més forta i amb més oportunitats per a tothom. Aquesta és la l’aposta de la gent d’Esquerra i la nostra feina al Govern.

Últimes Notícies