La mort d’un personatge de la dimensió de Juan Antonio Samaranch ha fet que es produïssin tota mena de pronunciaments i que se li retés un funeral amb tots els honors. La mort d’una persona és sempre un fet luctuós mereixedor de respecte i decòrum, no cal dir-ho. Sens dubte, Samaranch va servir algunes causes. Però no pas la de Catalunya ni la catalanitat, sense oblidar que va intervenir decisivament per evitar el reconeixement internacional del Comitè Olímpic de Catalunya. Ben al contrari, el compromís històric de Samaranch va ser amb el règim de Franco, aquí sí amb lleialtat i devoció fins al darrer moment. La revista Sàpiens va publicar una fotografia datada el 1974 on se’l pot veure aixecant el braç actuant com autoritat en un acte públic on va seguir fil per randa tota la litúrgia franquista.
Aquest exercici d’amnèsia col•lectiva dels darrers dies és ben simptomàtic. Perquè posa de manifest la incapacitat col•lectiva de retre comptes amb el passat, la voluntat de disfressar la història d’aquells que van ser destacats dirigents d’un règim colpista que va perpetuar una dictadura anticatalana durant 40 anys, la immunitat absoluta (també ètica) per a persones d’una nítida trajectòria antidemocràtica i en darrer lloc el desvergonyiment que significa pretendre fer passar Samaranch, amb tot el seu llegat, com un català universal -conegut arreu ho era si bé no per la seva catalanitat. Tot plegat ben xocant.
El respecte davant una mort (tota vegada que aquesta es produeix per l’inexorable pas del temps i no fruit d’un fatal accident) no hauria d’estar renyit amb el rigor que demana avaluar la trajectòria vital d’una persona. Perquè si acabem entronitzant determinats personatges com a referents ciutadans amb un magne reconeixement públic, en el fons, el que estem fent, és legitimar els seus compromisos en vida. I el de Samaranch, i s’ha de tenir la mínima honradesa per dir les coses pel seu nom, va ser amb el franquisme, del que en va ser alt mandatari i benefactor.