Les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, les de 1980, van conformar un Parlament de majoria incerta. Esquerra va formalitzar un acord de governabilitat amb el centredreta catalanista de CiU, que tenia el suport de l’extinta UCD. Es tractava de donar suport a Jordi Pujol per sortir del franquisme i consolidar el desenvolupament de la incipient Generalitat. La LOAPA i el soroll de sabres a l’entorn del 23-F van redireccionar tot el procés de descentralització política, tímid però efectiu, cap a una via morta i de conflicte permanent. Un conflicte en el qual l’Estat central en surt sempre guanyador i Catalunya s’hi anat desgastant progressivament.
L’arribada de José M. Aznar al poder comporta una acceleració, fins al paroxisme, del procés de recentralització que ja havia iniciat Felipe González. Per primera vegada, una part significativa de catalans entenen que la nostra solidaritat cap a la resta de l’Estat serveix per anar contra els propis interessos de Catalunya, de les seves famílies i empreses. És l’època de les privatitzacions i de la sagnia d’empreses i multinacionals cap a Madrid i d’enfortiment de la consciència nacional espanyola més exclusivista.
Fruit d’aquesta situació, Esquerra torna amb força, i per tal de superar aquesta situació fem el Pacte del Tinell amb l’esquerra catalana sucursal o federalista, tant se val, del 2003 al 2010. Ja no es tractava de consolidar sinó de modificar el terreny de joc, és a dir, l’Estat. L’objectiu era d’acompanyar els federalistes per la reforma de l’Estat. L’ instrument és la reforma de l’Estatut; des de Catalunya, construir una nova relació bilateral amb l’Estat. Cap al federalisme a partir de la bilateralitat, d’aquí la batalla per aconseguir la recaptació de tots els impostos, el control de les grans infraestructures, i definir les línies vermelles competencials per evitar interferències i invasions i el reconeixement de Catalunya com una nació.
Ara, hem arribat al final d’aquesta etapa. Durant 30 anys Esquerra ha pactat amb CiU i amb el PSC per avançar i volem seguir fent-ho. Però la retallada que aquests partits van acceptar de l’Estatut i la seva incapacitat per afrontar la realitat ens porta a fer un pas endavant.
Esquerra ja ha dit ben clar, per boca de tots els seus portaveus, que no ens oposarem a mesures pal•liatives per forçar la renovació dels membres del TC, ni a modificar la llei del TC que tant el PSC com CiU van votar, Esquerra no. Però, el que vull emfasitzar és que no per canviar els membres, cas d’aconseguir-se (el PSOE i el PP ja han dit a Madrid que no) canviarà la sentència. No es pot amagar el cap sota l’ala i centrar el problema en el TC i la seva composició nominal, perquè és una engalipada. El problema és, i per aquest ordre, l’Estat, la Constitució i els agents espanyols que la interpreten.
Per tant, CiU, PSC i ICV s’equivoquen quan volen fer creure a la gent que aquesta és la resposta a la situació. L’aprovació d’una resolució al Parlament de Catalunya que denunciï l’actual situació i demani la renovació dels membres del TC caducats no farà cap mal. Per això hi votarem a favor. Però, molt em temo que darrera aquesta proposta hi ha una tàctica dilatòria d’allunyar la sentència per no afrontar la veritat. I la veritat és dura: estem patint una autèntica regressió democràtica i un intent d’arraconar Catalunya (llegeixis FROB, aeroports, política econòmica i fiscal, infraestructures...) amb una invasió competencial en tota regla. I tant PSC, CiU com ICV no volen, a 6 mesos vista de les eleccions, assumir el complex debat de la relació entre Catalunya i Espanya, tot i que saben perfectament que només hi ha una sortida que passa perquè Catalunya agafi la davantera, doni la paraula al poble i diguem ben clar que la llibertat que volen els catalans i les catalanes no cap a la Constitució. En aquesta tessitura, Esquerra està disposada a fer els passos que calguin, els acords d’unitat que facin falta.
Ara, no podem instal•lar un bé tant preuat com la unitat política dels catalans en un subterfugi per no assumir amb més claredat i valentia que la sentència contra l’Estatut és aquí, aprovada o no, i bloqueja la llibertat dels ciutadans i la nació.
Que ningú en dubti, sobre Esquerra tornarà a caure la crítica de la sociovergència mediàtica que no tolera que ningú posi en evidència els seus temors, pors i contradiccions. Però calma, qui està acorralat són ells, els que insisteixen a fer-nos ensopegar amb la mateixa pedra, els es neguen a assumir que a Espanya, els catalans, no hi cabem. I que hi ha una sortida: la independència del nostre país, assumint però que aquesta demana fermesa i determinació.