En el mundial de futbol de França, de l’any 1998, abans de l’eliminatòria entre les seleccions d’Espanya i Paraguai, els periodistes li van preguntar al porter paraguaià, José Luís Chilavert, ex porter de Saragossa, si no li pesava la pressió de jugar contra Espanya i la responsabilitat que com a porter, capità i veterà de l’equip tenia. Chilavert sempre clar i sempre vehement es va interrogar, “pressió?” i va etzibar amb contundència: ”Pressió és baixar cada dia a la mina, el que fem nosaltres és un plaer pel qual ens paguen, i molt bé per cert”.

Aquesta memorable intervenció de l’esportista paraguaià ve a tomb perquè dimecres quan el Barça va caure a la Champions contra el Inter de Milà, vaig poder contemplar com la frustració corprenia el meu fill de tretze anys. Els que avui són menors d’edat han crescut veient un Barça triomfant, una vida sense memòria històrica de la derrota i de la impotència. Portem uns anys molt bons amb el Barça, des del Dream Team de Johan Cruyff fins al de Josep Guardiola, passant per les dues lligues de Louis Van Gaal i el gran Frank Rijkaard i ens costa assimilar la derrota. Però hem d’aprendre en primer lloc a saber gaudir d’un gran Barça com el que tenim, del joc que han fet i fan, del planter, de l’esperit del club i de l’actitud del seu entrenador que va estar exemplar la nit del dimecres: sense retrets, felicitant a l’Inter i sabent perdre.

Hem d’explicar-ho a les noves generacions perquè sàpiguen aprofitar la frustració, aquesta és bona si se la sap utilitzar de revulsiu. En segon lloc i d’aquí ve la cita del gran porter paraguaià, un dels millors llançador de faltes directes i penals que he vist mai, hem d’explicar als més joves que malgrat la frustració i la importància del Barça avui hi ha molts catalans i catalanes que passen gana, que no poden fer front a una hipoteca i temen pel desnonament d’un pis on hi havia dipositades totes les seves esperances o veuen desesperats com el seu projecte empresarial s’afona per falta de crèdit. Aquesta és la pressió, aquest és el drama i així li vaig transmetre aquella nit de dimecres al meu fill.

Avui molts catalans també s’han instal·lat en la frustració i alguns d’altres s’han dedicat a propagar-la, no s’adonen que amb una moral de derrota, amb la negació de la feina ben feta que fa molta gent del país, resten. La mateixa actitud que veiem a determinats culers que semblen xalar més quan la cosa es torça que quan es guanya, a nivell de país tenim el mateix problema. I només encarant les coses amb valentia i pensant amb els problemes de debò ens en sortirem, segur que sí.

Aprenem de la frustració, superem-la amb rigor, valentia i optimisme, sortegem els obstacles es diguin crisi, deslocalització, atur, desmantellament industrial, Constitució Espanyola, poders fàctics o derrotisme. Tot allò altre és un esport, un bell esport, és un club de futbol, més que un club! però no ens equivoquem és simplement això un esport, en canvi la Constitució Espanyola i els que la interpreten no, això ja és una altra cosa, aquest és el tema i des d’aqui és on s’exerceix la pressió contra la nostra llibertat.