“I quan vingueren a buscar-me no quedava ningú per impedir-ho o protestar.”

manifestaciones-grecia-2010Deixeu-me començar parafrasejant la consigna “Defensar Madrid és defensar Catalunya” de la Guerra Civil que implicava que derrotar al feixisme a Madrid suposava defensar la democràcia i les llibertats nacionals a Catalunya. Avui la principal batalla no es dóna a Madrid (encara que s’hi donen unes quantes), sinó a Grècia. Per defensar el futur del poble de Catalunya tenim una cita a la tardor: aconseguir una majoria d’esquerres i més a l’esquerra, però hi ha una batalla tant o més important que es lliura lluny del nostre territori: la del poble grec per les seves condicions de vida i per la seva sobirania amb l’oligarquia financera i els seus atacs especulatius. Per això defensar Grècia, avui és defensar Catalunya.

L’oligarquia financera està fent un atac als pobles europeus en tota regla . El pitjor és que les èlits europees són còmplices subordinant les seves polítiques als interessos del capital financer amb el poc nervi alhora de mantenir a l’agenda la reforma financera, exigir sacrificis enormes i condemnar a la pauperització al poble grec per atorgar-li una fracció d’aquella ajuda que alegrement van donar als bancs no fa tant. Si l’atac especulatiu contra Grècia trionfa (i si ho fa és per la desvergonyida actitud dels líders dels principals païssos europeus, en especial Alemanya), després aniran per la resta i potser la Unió Europea i l’euro com a processos d’integració regional.

Cal una resposta europea

Si hi ha una vella recepta de les esquerres que hauríem de recuperar -és la de l’internacionalisme. Quan el món està més interconnectat, quan els mercats, el capital i la producció estan internacionalitzats, quan la política econòmica està en bona part regionalitzada, és incomprensible que des de l’esquerra es busquin solucions estrictament “nacionals”. Cal que les esquerres i els demòcrates que es resisteixin a la tirania de les oligarquies donem una resposta comuna i contundent a aquesta crisi, que donem tota la solidaritat al poble grec i que posem aquest assumpte en primer terme, accelerant la construcció d’organització a nivell europeu de la política i la mobilització.

Cal construïr classe treballadora

Companys de militància més grans van explicar-me que quan es va presentar la contradicció d’una conflicte laboral amb un patró que era un empresari demòcrata que participava a l’Assemblea de Catalunya, hi va haver un fort debat al moviment obrer sobre si s’havia de fer una vaga- que és el que exigien les consideracions sindicals- o no- que és el que aconsellaria el fet que era un aliat antifranquista. En “Román”, de qui els assistents a la reunió en desconeixien la identitat, després d’escoltar el debat va intervindre dient que calia fer-li la vaga perquè aquesta era la manera de fer saber de la força i de l’autonomia dels treballadors i els comunistes, i que això seria bo per a la lluita antifranquista perquè quedaria convençut de la potència dels seus aliats i de la necessitat de comptar amb ells per a la construcció del futur del país.

Doncs bé, crec que aquestes paraules de Román són molt sàbies i aplicables en molts contextos on els termes de la contradicció es presenten falsament com a excloents . En la resposta a l’oligarquia no podem limitar-nos a escollir el mal menor subordinant-nos i reculant posicions. Construïr organització autònoma de classe no ha de ser contradictori sinó conditio sine qua non per poder constituïr un front ampli amb altres sectors socials objectivament perjudicats pel capitalisme neoliberal. I sobre tot, perquè l’aliança tingui la suficient potència i capacitat per posar fre a aquest capitalisme de casino embogit i bàrbar, i de fer front solidàriament als atacs especulatius i al plans d’ajustament neoliberals que ens voldran imposar als pobles d’Europa.

Publicat a l'Avant d'1 de maig de 2010. wwwavant.cat