“A la calle que ya es hora...”

El canvi de cicle polític s’ha consumat. Tot d’una i de cop. El somni d’un país que volia aguantar les batzegades de la crisi capitalista, com si d’una tempesta passatgera es tractés, sense prendre decissions i modificar l’statu quo, s’ha evaporat. La base social del govern democràtic de Zapatero està fracturada. El poble ha estat defraudat, el país subordinat a l’oligarquia financera. Queda enrera el temps de les paraules, arriba el temps de la lluita pel nostre futur.

1- La història s’accelera. Hi ha moments en què els dies són com mesos i els mesos com anys per la trascendència del que succeeix i que configurarà el futur per molt de temps. Fa ja uns anys i en especial els dos darrers que el temps històric s’ha accelerat. Ara, no obstant, hi ha un salt en el conflicte social en aquest país, un ritme vertiginós s’imposa.

2- El govern de Zapatero va optar per aprofitar els dividends del creixement passat i el superhàbit pressupostari per aguantar que la crisi passés o que la solució estava en mans d’altres, i després seguir com a tal cosa. Les anàlisis serioses de la crisi posen en evidència fins a quin punt això no era possible. El marge de maniobra de Zapatero per acontentar a tots va acabar fa temps, havia d’optar i ho ha fet.

3- El poder del capital financer subjuga els pobles i deixa cada cop menys marges de decissió. Ara només es pot prendre la decissió de retallar, i de retallar segons el programa neoliberal d’ajustament. El problema no és el deute sinó l’especulació amb el deute. La sortida a la crisi no necessita austeritat, necessita estímul. En aquest sentit, és lloable i hem de recolzar les propostes de retallar despesa augmentant impostos a les grans fortunes, reduint despesa militar, etc... però no ens fem il.lusions: aquestes mesures no donaran els senyals “adequats” als “mercats”; només les mesures antipopulars ho faran. L’únic realista és la confrontació frontal a l’oligarquia financera il.legalitzant gran part de l’activitat financera especulativa, fent saltar pels aires les institucions financeres que guarden i apliquen la disciplina neoliberal, enfortint la democràcia, dotant-la d’un caràcter popular.

4- Arriba el temps de la lluita de classes descarnada. S’imposa la mobilització i la construcció d’organització popular. És imprescindible fer en mesos el que no hi és, ni s’ha fet en anys. Són moments en que la lluita ha de passar per davant de la quotidianitat i les inèrcies. Cal saludar la fermesa i mobilització dels sindicats de classe CCOO i UGT. Cal organitzar-se i donar resposta més i millor a nivell europeu. Cal treballar per aquesta mobilització, cal incrementar el compromís dels militants de les esquerres, de la gent més conscient. És el nostre deure històric.

5- La unitat dels treballadors, la unitat de les esquerres i la unitat dels comunistes són una necessitat cada dia més apremiant, indispensable per afrontar les batalles que s’aproximen. Les condicions d’aquesta unitat canvien amb l’escenari. S’obre un nou cicle polític, un escenari de recomposició de l’espai de les esquerres. Cal construïr un instrument polític a l’alçada que doni expressió a la lluita. IU i la coalició ICV-EUiA han de ser reforçdest i s’ha de sumar un front polític i social molt més ampli. S’ha acabat el temps de la unitat d’esquerres basada en el repartiment dels dividends del creixement econòmic de la darrera dècada, del possibilisme de decidir polítiques en el marge senses qüestionar el marc polític i la disciplina econòmica del capitalisme global dirigit per la oligarquia financera. Caldrà fer processos en mesos el que en França i Alemanya han durat anys. La unitat d’esquerres s’ha de bastir sobre noves bases, entorn al qüestionament i rebuig a la submissió ia les retallades antisocials que ens volen imposar als “mercats financers”.


6- Les dificultat amb que ens enfrontem són: una dècada d’escasa mobilització i organització popular, una hegemonia del pensament individualista i conservador, així com un deteriorament de la consciència de classe. Un gran repte és la divisió entre diferents segments de la classe treballadora amb condicions de treball i cultures molt diferenciades, així com un esperit de solidaritat de classe molt dèbil. La xenofobia i el racisme són una aposta per fer via en les classes populars per part de la dreta, oferint una resposta fàcil, fracturadora de la classe treballadora i subordinadora d’una part d’aquesta al projecte feixista de la dreta espanyola. Les retallades enles despeses públiquess atien el foc de la confrontació entre autòctons i estrangers pels recursos de “l’estat de benestar”, així com sobre el model d’autonomia, descentralització política i reconeixement de la plurinacionalitat de l’estat.

7-El neofeixisme al Regne d’ Espanya, hereu de les rèmores feixistes al si de l’estructura de l’estat, l’església i la societat espanyoles, alimentat pels governs del PP que les van fomentarque subordina gran part de la burgesia i els sectors més endarrerits de la classe mitjana i la classe treballadora, és el projecte de l’oligarquia financera per Espanya i cal confrontar-lo.

8- Més que mai és necessari organitzar-se i lluitar.


“Si me quieres escribir ya sabes mi paradero”