La Fundació Josep Irla va organitzar una interessant jornada sota l'epígraf “El talent femení en el lideratge de les empreses” que va coincidir amb el de la gran nevada arreu del Principat (8 de març) i això va fer que alguns dels ponents es quedessin a mig camí i que a Endesa se li ensorressin —per un pam de neu— les torres elèctriques que manté amb tanta diligència.
Després d'aquella jornada estava previst fer un sopar amb els ponents, però amb bon criteri —i sentit comú que diria aquell— es va decidir posposar-ho. Probablement no era el millor dia. Isabel Nonell, vicepresidenta de la Fundació i responsable de la jornada no va deixar, però, escapar l'oportunitat de recuperar el dinar i ens va instar a trobar-nos el 19 de maig. Així és que ahir vaig poder compartir parada i fonda amb un grup divers de persones.
El conseller Huguet era un altre dels convidats, compartint taula amb una generació de dones emprenedores que, al marge de tirar endavant les seves empreses i les seves famílies, dediquen part del seu temps d'oci a predicar amb l'exemple i fer pedagogia. Durant la trobada es van fer aportacions a tenir en compte i que valdria la pena tenir ben presents en l'actual context de crisi que, i sense frivolitzar, també ha de ser una situació que cal aprofitar per obtenir-ne lliçons i cercar-hi oportunitats. Aquesta crisi ens ha de servir per repensar-nos i aquí, sens dubte, han de de jugar un paper protagonista les dones que, concretament, són del 52% de la població del país.
Sense falsa modèstia puc dir que a taula vaig ser un més i que vaig parar atenció a escoltar —més que no pas a xerrar— les idees que es defensaven amb una passió inusual. Una cosa em va quedar clara: si seguim així tant homes com dones tenim una llibertat condicionada pels estereotips, de manera que cal la complicitat de totes les parts i repensar les polítiques que ho han de fer possible. En especial em va cridar l'atenció una sentència de traç gruixut: “Les polítiques de conciliació no funcionen, perquè només acaben conciliant les dones”.
Una afirmació que validen unes dades que com a mínim conviden a reflexionar, com que per exemple la presència de les dones en la direcció de les empreses catalanes és només del 8,8%, o que —malgrat que a Catalunya més del 60% de les persones que es matriculen a la Universitat són dones— hi ha només un 14% de dones catedràtiques. Però és que a més no és una qüestió només de discriminació per raó de gènere, és que essent més pràctics s'ha de dir que el desaprofitament del talent femení comporta que el nostre PIB és més baix del que podria ser, de manera que fins i tot en termes de rendiment econòmic pur i dur aquesta desigualtat es revela com un llast.
Algunes idees que es van proposar per capgirar aquestes alarmants dades són la flexibilització dels horaris, la millora de l'eficiència i la productivitat de les nostres feines (som l'Estat que més hores treballa i menys produeix), la millora dels transports públics (incrementant l'eficiència dels desplaçaments i reduint el temps perdut), el comerç de proximitat (i l'estalvi de temps que representa) o un llarg etcètera de mesures que quan es posin en pràctica ens haurien de permetre viure molt més feliços. Perquè ens permetran guanyar temps i poder-lo dedicar més a nosaltres i als nostres, començant per les nostres famílies que són les que més se'n ressenten.