D’uns anys ençà la societat i el mateix Vaticà descobrien amb estupor i indignació els abusos que el Padre Maciel, fundador dels Legionarios de Cristo, havia sotmès als seus propis fills i a la mare d’aquests entre d’altres. Un escàndol del qual no només ens hem de fixar en la depravació del personatge sino també que fou ell mateix i el seus seguidors que durant molt de temps, i encara ara continuen, es van dedicar a condemnar i estigmatitzar als gais, lesbianes i transexuals al foc etern. La doble moral del Padre Maciel ens ha de fer reflexionar sobre com l’integrisme religiós no ha estat mai un exemple per a la resta de la societat.

Duran Lleida es despatxava fa uns dies signant un opinió reveladora d’un punt de vista que creia feliçment anacrònic. De vegades, a tots se’ns pot escapar una sortida de to en unes declaracions fetes a corre-cuita, que disposant de deu minuts per rumiar-ho probablement t’haguessis estalviat. Però quan és el resultat d’un article d’opinió, quan disposes de temps per elaborar-ho i raonar-ho, quan és fruit d’una iniciativa particular que ningú no ens ha instat a fer, la qüestió és més transcendental perquè forçosament ha de respondre a conviccions personals.

També és cert que davant l’allau de crítiques, el secretari general de CiU ha matisat les seves paraules per tal d’aclarir que no considera l’homosexualitat una malaltia i que els mitjans de comunicació —i aquesta és una afirmació xocant venint de Duran Lleida— l’han malinterpretat. Però orgullós s’ha ratificat en el gruix d’allò que ha expressat i s’ha negat a fer marxa enrere.

El problema de fons de l’opinió expressada per Duran Lleida és que denota que determinats prejudicis —que són contraris a la igualtat i la llavor de la discriminació— es mantenen enquistats a la nostra societat mal ens pesi. I la negativa a rectificar també és simptomàtica d’un convenciment: aquesta és una opinió que té complicitats, com les tenen el racisme o el masclisme, són l’herència d’una tradició cultural i d’uns valors que es mantenen latents, més que sovint no ens pensem.

Afortunadament hem avançat molt i avui l’orientació sexual de cadascú és objecte de protecció en la legislació, que prohibeix la discriminació per raó de sexe, de raça o de religió. Però probablement no hem avançat prou quan constatem que l’orientació sexual de les persones, la llibertat sexual, és objecte de preocupació per part d’aquells que o bé viuen instal•lats en la intolerància o segueixen aferrats a conceptes retrògrads. Aquest és precisament el motiu que em porta a pensar que les polítiques, de tot tipus, a favor de la igualtat, la llibertat i contra la discriminació, són imprescindibles i mentre així sigui —mentre hi hagi persones captives d’aquests prejudicis— continuarà sent necessari que les administracions hi dediquin recursos i temps.

Entre avui diumenge i demà dilluns, 28 de juny, milers de catalans i catalanes celebraran a la nostra capital la PRIDE i el Dia de l’Orgull, una festa que a la vegada ens recorda la necessitat de continuar la lluita per la igualtat d’oportunitats i en favor de la no discriminació per raons d’orientació sexual. Per què al final, estem parlant de dos drets fonamentals en tota societat oberta: llibertat i igualtat. Estic orgullós d’una societat oberta com la catalana i dels avenços que en aquest àmbit hem pogut fer des dels governs d’esquerres i em pregunto si tothom és conscient de que la doble moral pot tornar a imperar si molts catalans es queden a casa i no es mobilitzen en pro de la llibertat i la igualtat.