Uns dies de descans estival donen per a molt: per badar, per fer a casa que tenies pendent de fa mesos, per posar el cap en guaret i esponjar-lo, per llegir i rellegir. Avui he començat La nacionalització de Catalunya, escrit el 1914 per Rovira i Virgili i reedidat a finals del 2009 per Editorial Base amb pròleg de Jaume Sobrequés.

Com diu Sobrequés, parlant de l'oportunitat de la reedició, "és, gairebé cent anys després d'haver-se publicat, una petita gran obra moderna. També clàssica. I, ja se sap que els clàssics mai no acaben de morir del tot." Salvant totes les distàncies històriques, estic convençuda que serà una lectura amb molts aprenentatges, els que aporta poder tenir perspectiva.  Vull compartir algunes de les consideracions preliminars que fa Rovira i Virgili, ara que s'acosta l'hora del vermut, per obrir boca.

<<Per dessota els grans moviments socials i polítics hi ha sempre una força obscura i formidable que els fa sorgir, i els serva, empeny i enlaira. És la força de la terra, o de la raça, o de les necessitats econòmiques, o dels ideals humans. Concentra en ella les immenses energies de la vida, i el seu poder és prodigiós. Obra en un sentit determinant, ineludiblement, irresistiblement, com el foc interior que trontolla i bada la crosta de la terra.

>>En pocs moviments com el nacionalisme [digueu-li independentisme, hi afegeixo jo] és tan visible i impetuosa l'acció d'aqueixa força. Per una tendència biològica, els pobles treballen per a conservar i desplegar les llurs característiques nacionals, la llur personalitat. Quan els esdeveniments històrics, o la coacció, o les influències estranyes, o l'evolució social lesionen aquestes característiques i minven l'originalitat i la vitalitat de la nació, la força mare, encongint-se, es refugia silenciosament en els terrossos del camp, en les esquerdes dels vells monuments, entre els fulls dels llibres antics (...). Mes tan bon punt les circumstàncies són favorables, qualsevol soroll desvetlla la força adormida i oculta. Aquesta surt dels seus amagatalls seculars, i s'infla i s'eixampla com el corrent d'un gran riu en creixença.>>

(...) <<Però cal no caure en engany. Aquesta força no basta, per si sola, per dur a la victòria els moviments renacionalitzadors, de la mateixa manera que totes les monstruoses forces de la natura no serien capaces de fer la més petita obra de la indústria humana. Les forces naturals han d'ésser deixondides, canalitzades, aprofitades per la voluntat i la intel·ligència de l'home. Hi ha una immensa energia en un saltant d'aigua. Mes aquesta energia es perdria riu avall si no es posés la turbina entre les aigües esvalotades.>>

(...) <<No hi hauria res més perillós per a la causa del nacionalisme català que la confiança absoluta en la força natural i fatal que els serva i empeny. Per la conservació i l'expandiment de la nostra nacionalitat treballen un conjunt de circumstàncies felices; ètiniques, geogràfiques, lingüístiques, econòmiques. Mes això no pot excusar ni estalviar la feina dels catalans. La fecunditat de la terra, l'amistat del cel, dels vents i de les aigües, no ens dispensen l'esforç del conreu.>>

(...) <<Organitzar aqueix conreu, per intensificar, escampar i aprofitar la gran força nacionalitzadors; heus aquí la tasca primera dels patriotes d'ara. Sense aquesta tasca prèvia, el catalanisme tindrà esclats fugaços, foguerades de passió, llampecs d'ira; però no la flama duradora que li convé. Sense aquesta tasca prèvia, la nostra acció careixerà de base sòlida, i darrere les il·lusions i les esperances vindran els períodes de depressió i d'atuïment, durant els quals es perdrà -malaguanyada!- la feina feta en els períodes de puja del moviment català.>>

I continua amb el full de ruta per fomentar la majoria social nacional. Si la turbina per posar en moviment les aigües de la sobirania del poble català no es renova, es reforça i se la dota de més cavalls els pròxims quatre anys, mai no serà el moment de fer-ho i, com diu el mateix Rovira i Virgili <<Que aquesta dolça pàtria nostra no arribés a ésser rica i plena, al pecat gravíssim e irredimible dels seus propis fills caldria atribuir-ho...>>.

Ja no ens serveix la mateixa turbina que hem utilitzat o una engreixada i posada a punt, en cal una de "nova":  l'independentisme democràtic, aliniat en els objectius i les passes que cal fer i plural en opcions ideològiques i polítiques; respectuós amb els companys de camí, intel·ligent, audaç i rigorós. Ben posicionat i obert. Dialogant i estratègic; i, en el cas d'Esquerra, amb l'autoestima suficient de saber que un partit amb gairebé 80 anys d'història, que va recollir també el testimoni als anys noranta de l'independentisme minoritari que el va precedir, que ha marcat ideològicament els passos fonamentals del país, que es repensa i repensa constantment, no és un kleenex ni una pinyata, ni una taula de salvació, sinó una eina útil per als independentistes d'esquerres per acabar de construir i instal·lar ja la nova turbina.