Hi ha moments a la vida que sentim una fiblada al nostre cor, moments que ens se’ns posa la pell de gallina, se’ns trenca la veu, se’ns fa un nus al coll, perquè sentim el pes de la història, de l’aventura de molts catalans que per raons polítiques o econòmiques van haver d’abandonar el nostre país. Aquestes sensacions les vaig viure ahir al Casal Català de Buenos Aires. És bonic de veure la Delegació del Govern català a Argentina al costat de l’Obelisc de la Plaça de Mayo, la perspectiva de veure aquest símbol de Buenos Aires, des del balcó de l’ambaixada catalana amb la nostra bandera onejant entremig posa la pell de gallina. Emociona encara més, l’entrada al Casal Ceatalà, el Margarida Xirgu, carregat d’història, 125 anys de testimoni de la diàspora catalana. Commou la feina dels catalans i argentins que gestionen, ajuden, dirigeixen el Casal. En Jordi Maiol entre tots. Però toco fons quan se’m presenta l’Eudald Vidal de l’Obra Cultural. Eudald, un nom que als ripollesos ens fa tremolar, és el patró de Ripoll!
Però com a català, com a independentista, faig cim quan signo el llibre d’honor del Casal, i ho faig en el mateix llibre en el qual Francesc Macià i Ventura Gassol, entre d’altres, estamparen la seva signatura deixant constància de la seva presència a la capital argentina.
El cor de la nació a voltes batega lluny i aquí a Buenos Aires, talment com a molts casals del món, hi ha una part de la nostra pàtria. Un tros, un fragment, un moment del nostre camí com a poble.
Parlar, explicar, escoltar, debatre i abraçar-se a aquesta part de Catalunya em fa pensar en el trajecte que durant gairebé tres-cents anys hem recorregut com a nació ocupada i malgrat això hem pogut organitzar i donar alè a un poble i la seva cultura, també a la nostra gent que viu exiliada.
I estic satisfet i orgullós d’haver començat el curs polític saludant i posant-me al servei de la Catalunya exterior. Dels milers de catalans i catalanes que lluny de la nostra terra també fan batejar la nostra nació.