Hi ha una llei no escrita en polítiques de joventut a Catalunya que s’ha complert els darrers set anys de govern d’esquerres i fins i tot des de l’època de Rosa Maria Pujol. Es tracta que en qüestions de joventut la classe política catalana sempre ha buscat el consens. El consens es pot explicar com el resultat de la voluntat política dels seus protagonistes des de CiU fins a IC, passant pel PSC i ERC, però també per un fet generacional. Els joves que fan política pateixen un seguit de problemes que els fa, normalment, molt més propers als problemes reals del país i menys propensos a la demagògia política o als ideologismes exagerats. Així doncs, és més difícil que els polítics joves puguin dir que el problema de l’habitatge s’arregla deixant que el mercat ho solucioni, per exemple.

Un altre element que hi juga és l’existència d’un moviment juvenil articulat al voltant d’un dels productes més genuïns de la lluita antifranquista el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), que al llarg dels anys ha jugat un paper de pont entre la societat i el poder i que ha ajudat a crear els consens necessaris i a establir les prioritats en la preocupació sobre la joventut catalana. El CNJC és un molt bon model d’articulació dels moviments juvenils, però, alhora ha estat capaç de formular sempre les gran línies de l’agenda de les polítiques de joventut també en l’àmbit institucional. De fet si resseguim moltes de les propostes del CNJC ens adonarem que s’ha avançat en molts anys aspectes centrals de les preocupacions col·lectives. Segurament el CNJC es va avançar 10 anys en avisar de les dificultats dels joves per accedir a l’habitatge o dels problemes de la precarietat laboral, elements que amb el temps van esdevenir centrals en l’agenda política adulta.

Bé, entre una cosa i l’altra això ha provocat que s’hagin fet tres cartes de la joventut catalana i que es consensuessin coses tan importants com el Pla Nacional de Joventut o la recent Llei de Polítiques de Joventut. Però tot d’una CiU ha decidit portar la llei al Consell de Garanties Estatutàries, fent filibusterisme parlamentari esperant que la imminent convocatòria electoral bloquegi l’aprovació de la llei. Deu anys de consens s’han trencat sense cap raó de pes. Crec sincerament que aquests tipus de maniobres no reporten cap benefici electoral.

Fins i tot, en el cas improbable d’un govern de CiU caldrà tornar a la recerca dels mecanismes d’elaboració i consens modèlics que hi ha hagut fins ara, si no es vol trencar el model català de polítiques de joventut que està presidit per una gran maduresa i uns mecanismes de participació dels joves que aposten per la ciutadania activa que caldria preservar.

Alguns quan parlem o escrivim que Catalunya és un nació, no ho fem per un apriorisme essencial, sinó a partir de la creença que aquest és un poble que s’expressa com a nació cada dia, però per ser-ho cal una voluntat, uns mecanismes i uns organismes (CNJC) que la facin possible. Trencar el consens polític, però també el consens entre les entitats catalanes, no és una bona carta de presentació davant d’unes eleccions, sinó una amenaça d’una forma de fer política de joventut prepotent que no ens agradaria veure mai, quan a més en els darrers 10 anys han estat modèliques.