Acaba una legislatura en què s'han produït avanços notables en relació a la política lingüística del nostre país. Es tracta d'un mèrit compartit, i no haurien estat possibles sense un ampli consens parlamentari. És un orgull poder afirmar que lleis tan importants per al futur de la llengua catalana com la Llei d'Educació de Catalunya, la Llei del Cinema, o, en relació al patrimoni lingüístic del país, la Llei de la Llengua de Signes Catalana, i, encara, la Llei de l'Occità, aranès a l'Aran (aprovada in extremis) s'han aprovat amb els vots dels tres partits que donen suport al govern i el principal partit de l'oposició (és a dir, prop del 90% del Parlament). També han comptat amb un suport ampli la Llei del Codi de Consum, o la Llei d'Acollida, subsegüent al Pacte Nacional per la Immigració. Algunes d'aquestes lleis han estat aprovades quan la legislatura ja estava avançada. Hi ha feina feta, certament, però queda molta feina per fer. Cal desenvolupar les lleis i convertir l'arquitectura legal del país (amb permís o sense del TC) amb realitats tangibles en l'ús social del català (i de la llengua occitana).