Els debats sobre “el futur de l’esquerra”, “el futur de la socialdemocràcia”, etc., produeixen una certa angúnia: és com si els metges es dediquessin a discutir, no sobre com guarir malalties sinó sobre el seu futur professional. S’assumeix que hi ha una “crisi de la socialdemocràcia” (la dreta s’encarrega de parlar-ne constantment) però això és una mitja veritat que pot esdevenir un error: cal parlar  sobretot de crisi del neoliberalisme, de crisi del capitalisme financer  desregulat i de crisi de la política. Els problemes i les incertituds actuals de l’economia i de les seves conseqüències socials, les  pors que se’n deriven, són el resultat de les dècades de neoliberalisme hegemònic i fonamentalista, de la globalització desregulada, de l’arrogància dels mercats financers, de les desigualtats creixents,de l’hegemonia mediàtica de la dreta,  de la conversió de la informació i de l’opinió publicada en mercaderia, de l’apoteosi barroca del diner, de l’antipolítica i de les derives populistes.

En aquesta situació de crisi, els partits de l’esquerra i del centre-esquerra han de recuperar una ambició de teoria. No d’elucubracions teòriques abstractes ni de fonamentalismes ideològics, sinó d’anàlisi i interpretació dels canvis, problemes i reptes del món actual i de les nostres societats.

L’apel·lació, tan freqüent en el camp progressista, a la necessitat d’un “relat”, és equívoca i insuficient. Allò que necessitem són més i millors anàlisis, explicacions, projectes i propostes. El relat no és un afer dels professionals de la comunicació o dels “think tanks”, que són indispensables, en un món complex i mediatitzat, però que no poden substituir la funció d’intel·ligència col·lectiva dels partits que vulguin estar a l’alçada dels reptes del nostre temps. Un relat eficaç és sempre el fruit d’una deliberació àmplia i compartida, que construeixi un sentit comú capaç d’agregar majories.  Només quan entre molts sabem explicar-nos les coses, entendre-les millor, saber què cal fer per millorar-les, podem fer del relat el fonament d’una consciència política potent. Aleshores es  poden agregar  voluntats fins esdevenir majoria social i política. Aquests reptes no són un afer de gabinets; només es guanyen amb intel·ligència, voluntat i acció col·lectives.

Els nostres debats han de centrar-se en les aspiracions i els problemes de la gent; han de parlar un llenguatge precís i entenedor, i han de comptar amb instruments de deliberació oberts a la gent,  especialment dels sectors més febles, dels més cultes i dels més dinàmics de la societat. Les aspiracions d’aquests sectors no són contradictòries. Si els debats, els projectes i els instruments són els encertats, succeeix exactament el contrari. La base indispensable de tot projecte de progrés consisteix en l’agregació de les aspiracions dels sectors favorables a les reformes i canvis al servei dels interessos de la majoria.

Molts partits d’esquerra a Europa tenen encara models organitzatius i programes del segle XX. Si volen afrontar amb èxit els reptes del segle XXI han de procedir a una renovació profunda i radical. D’estructures verticals han de passar a organitzacions horitzontals, obertes i en xarxa interactiva. Això planteja la qüestió de la seva cohesió i de la seva capacitat d’agregar requereix noves formes d’autoritat col·lectiva. El requisit indispensable és superar el tret més funest de les esquerres del segle XX: la seva tendència a dividir-se i enfrontar-se, la via morta dels desacords i incompatibilitats. La cohesió de conjunt, el pluralisme i l’obertura no són  objectius  incompatibles sinó necessaris en les societats obertes. Per tal de garantir-los són necessaris lideratges de tipus nou, que garanteixin l’autonomia i  la participació dels adherits i adherides al projecte, que no poden ser seguidors de consignes sinó propulsors emancipats.

Podem assolir aquest objectiu de renovació perquè la nostra energia és renovable; no prové d’un dirigent o d’un nucli de direcció  sinó de les aspiracions dels sectors majoritaris de la societat. Aquesta és la energia, permanentment renovada, que és l’origen del que Brandt assenyalava com la nostra capacitat de fer “nous començaments”.

.