En una època en què sembla que el desprestigi col.lectiu, la crítica gratuïta, l’insult ocurrent o la tendència simplista a culpabilitzar sempre els altres (i especialment als ‘polítics’, en genèric, de tots els mals del món mundial), s’agraeix que hi hagi que gosi nedar contra corrent i dir coses com les que, per exemple, publicava en Carles Capdevila, flamant director de l'Ara, en el seu editorial del 24 de desembre (Visca la Política, i els polítics).

La tasca (em nego a anomenar-ho professió) de l’activitat pública mereix molts qualificatius, alguns de bons i d’altres de dolents, però igual com passa amb qualsevol altre activitat, és necessari, de fet trobo que és imprescindible, posar noms i cognoms a aquests qualificatius.

Agraeixo enormement, per tant, la reflexió que fa en Carles Capdevila. Coincideixo amb què la preocupació que correm és que ens quedem sense ‘vocacions’ polítiques. En els anys que porto treballant en l’esfera pública he vist el mateix tipus de perfils que havia vist anteriorment quan vaig treballar a la Universitat, a Nacions Unides o a diverses ONG, és a dir, m’he trobat amb gent excel.lent, convençuda del què fa, compromesa, i amb ganes d’implicar-se molt més enllà del què el contracte laboral li estipula, de la mateixa manera que m’he trobat, també, amb tot el contrari. Algú em podria esmentar una activitat, pública o privada, en què no es repeteixi aquest patró? Ho dubto.

Per descomptat que tothom, jo el primer, dels qui ens dediquem a la feina representativa, hem d’assumir amb esportivitat tota mena de crítiques, algunes d’elles merescudes, de ben segur, d’altres, deixeu-m’ho dir també, del tot injustes i immerescudes. Tan perillós és el corporativisme com la crítica general. Potser va essent hora que deixem d’etiquetar de manera simple (i estèril) i comencem a valorar cadascú en funció d’allò que diu, escriu o fa, enlloc de fer-ho en funció d’uns estereotips artificiosament construïts i que, al cap i a la fi, no deixen de ser caricatures de la realitat.

Res a dir quan la caricatura la fa un dels millors programes que, crec, tenim avui a la televisió pública catalana, Polònia, del qual me’n declaro seguidor incondicional i un defensor fervent, i que considero un exemple de salut democràtica extraordinari. El problema el veig quan la caricatura no la fa un actor/còmic (o una actriu còmica), sinó un/a analista polític, un/a tertulià/ana o un/a periodista d’informatius. Llavors és quan penso que tenim un problema.

Quin és el risc, per tant, del qual ens alerta en Carles Capdevila, i que comparteixo? Que la gent qualificada, motivada, amb vocació de servei, renuncïi a ‘jugarse-la’ fent el salt a la dimensió pública que suposa l’activitat política. Això seria catastròfic, i comportaria entregar les regnes de la gestió pública a qui, ja sigui per manca d’escrúpols o directament per identificació, li rellisca que l’etiquetin permanentment de manera negativa.

Visca La política, I els polítics, de Carles Capdevila (ARA, 24 de desembre de 2010)

Mas va prometre que faria el govern dels millors i acabarà fent el govern dels millors disponibles. Passa sempre que organitzes equips: costa que tots els que vols t'acabin dient que sí. Em crec que ha buscat els millors independents entre els que a ell li mereixen crèdit, i és sabut que alguns candidats li han donat carbasses. Per tant, potser cal analitzar a fons les causes que fan que ser conseller del teu país no sigui una oferta prou atractiva. Per als que tenen bones feines al sector privat, suposa menys ingressos. I més maldecaps. I una agenda més complexa. Ser observat amb lupa. Que tothom tingui dret a calumniar-te i insultar-te. Estar sota sospita des del més mínim rumor. Haver de vigilar tant els rivals com els teus. Ser criticat només pel fet de ser polític. Tenir més queixes que possibilitats de resoldre-les. Aparentar més poder del que tens realment. I saber que, en plena crisi, tindràs més feina a donar males notícies que no bones. Alguns polítics s'han guanyat el desprestigi a pols, però en la imatge pública reben tots, els íntegres també. I, sobretot, rebem els ciutadans, perquè costarà que tinguem governs boníssims si el sistema social, mediàtic i parlamentari no sap valorar el servei públic i no sabem ser agraïts amb els que el presten. Per això ara i aquí em ve de gust brindar per la bona política i pels bons polítics. Se'ls gira una feinada i ens hi juguem el futur.