Aquest text ?l?adaptaci???? la confer?ia que Tony Judt va pronunciar a la New York University el 19 d?octubre de 2009. La transcripci???? estat publicada fa poc per The New York Review of Books (?What is Living and what is Dead in Social Democracy??). A la Xarxa, aquesta confer?ia ha estat molt comentada durant les darreres setmanes. Ultra el seu contingut (?un text molt suggestiu), hi ha contribu?el fet que Judt anunciàue estava molt malalt: pateix una esclerosi lateral amiotr????a. Lluis Bassets ha relacionat la malaltia i la confer?ia en un article interessant. No hi ha una manera millor de llegir un text amb atenci????e tradu?lo. ? el que he fet aprofitant el lleure d’aquests dies de cap d’any (?un text llarg).
Els nord-americans voldrien que les coses an?in millor. Segons les enquestes d’opini????blica en els darrers anys, a tothom li agradaria que els seus fills tinguin millors oportunitats de vida en n?er. Tothom preferiria que la seva esposa o la seva filla tingui les mateixes probabilitats de sobreviure a la maternitat que les dones d’altres pa?s avan?s. Tothom voldria disposar de cobertura m?ca completa a menor cost, una major esperan?de vida, millors serveis pàs, i menys delinqà.
Quan se?ls hi diu que aquestes coses s???? l?abast a àstria, Escandinàa o als Pa?s Baixos, a canvi de m?impostos i d?un Estat “intervencionista”, la majoria d?aquests mateixos nord-americans responen: “Per????x???? el socialisme! No volem que l’Estat interfereixi en els nostres assumptes. I sobretot, no volem pagar m?impostos “.
Aquesta curiosa dissonàia cognitiva ?una vella hist????. Fa un segle, el soci???? alemany Werner Sombart va fer la famosa pregunta: Per qu?o hi ha socialisme a Am?ca? Hi ha moltes respostes a aquesta pregunta. Alguns tenen a veure amb l’enorme grandàa del pa? els prop????s compartits s????if?ls d’organitzar i sostenir en una escala imperial. Hi ha tamb?per descomptat, els factors culturals, incloent la suspicàa t?cament americana envers el govern central.
I, certament, no ?per casualitat que la democràa social i els Estats del benestar millor han funcionat en pa?s petits i homogenis, on els problemes de desconfian?i recels mutus no sorgeixen de manera tan aguda. La disposici????pagar per serveis i beneficis a d’altres persones es basa en l’assumpci????e, al seu torn, ells faran el mateix per a tu i els teus fills: perqu?????om tu i veuen el m????om tu.
Per contra, allàn la immigraci????l?exist?ia de minories visibles han alterat la demografia d’un pa? en general trobem una major desconfian?envers els altres i una p?ua d’entusiasme per les institucions de l’Estat de benestar. Finalment, ?indiscutible que la socialdemocràa i l?Estat de benestar s’enfronten a greus problemes pràics en l’actualitat. La seva superviv?ia no estàn qà, per???? no apareixen tan segurs de si mateixos com en el passat.
Per???? meva preocupaci????ui ?la segàPer qu?qu?ls Estats Units tenim tanta dificultat fins i tot per imaginar un tipus diferent de societat, sense les disfuncions i les desigualtats que ens preocupen tant? Sembla com si haguessim perdut la capacitat de qànar el present o, menys encara, plantejar-hi alternatives. Per qu?s tan per damunt de nosaltres concebre un conjunt diferent de disposicions en el nostre benefici comàn
La nostra limitaci????erdonin l’argot acad?c, ?discursiva. Nosaltres simplement no sabem com parlar d?aquestes coses. Per entendre?n la ra????ns cal fer una mica de hist????: com Keynes va dir en una ocasi????Un estudi de la hist???? de l’opini???? una condici?????a necessàa per a l’emancipaci???? la ment“. Als efectes de l’emancipaci????ntal aquesta tarda, els hi proposo que ens prenguem un minut per estudiar la hist???? d’un prejudici: el recurs contemporani universal a l? “economicisme”, la invocaci???? l’economia en tots els debats dels assumptes pàs.
Durant els darrers trenta anys, en gran part del m????e parla anglesa (encara que menys a l’Europa continental i en altres llocs), quan ens preguntem a nosaltres mateixos si hem de donar suport a una proposta o iniciativa, no ens hem preguntat, ¿?bona o dolenta? En el seu lloc ens preguntem: ¿? eficient? ? productiva? Beneficiaràl nostre producte intern brut? ¿contribuiràl creixement? Aquesta propensi????evitar les consideracions morals, i a limitar-nos als problemes de p?ues i guanys, a les qàns econ????ues en el sentit m?estricte, no ?una condici????mana instintiva. ? un gust adquirit.
Hem estat abans en aquesta situaci????l 1905, el jove William Beveridge-l’informe del qual, el 1942assentàes bases de l’Estat del benestar britàc – va pronunciar una confer?ia a Oxford en el qual es preguntàer qu?a filosofia pol?ca havia estat dominada en el debat pà per l’economia clàica. La qà de Beveridge es planteja amb la mateixa for?en l’actualitat. Tingueu en compte, per????ue aquest eclipsi del pensament pol?c no t?elaci????b els escrits dels grans economistes clàics. Al segle XVIII, el que Adam Smith va anomenar “els sentiments morals” tenien molta importàia en els debats econ????s.
De fet, la idea que pod? reduir les consideracions de pol?ca pàa a un simple càul econ???? ja era un motiu de preocupaci????l marqu?de Condorcet, un dels escriptors m?perspica? sobre el capitalisme comercial en els seus primers anys, anticipava amb disgust la perspectiva que “la llibertat no fos m? als ulls d’una naci????ida, que la condici????cessàa per a la seguretat de les operacions financeres “. Les revolucions de l’?ca comportaven el risc de fomentar una confusi????tre la llibertat de fer diners … i la llibertat mateixa. Per????om hem arribat nosaltres, en el nostre temps, a pensar en termes exclusivament econ????s? La fascinaci????r un vocabulari econ???? descolorit no ha sortit del no-res.
Pel contrari, vivim en la llarga ombra d’un debat que ?del tot desconegut a la majoria de la gent. Si ens demanem qui ha exercit la major influ?ia sobre el pensament econ???? contemporani de parla anglesa, cinc pensadors nascuts a l’estranger v?n a la ment: Ludwig von Mises, Friedrich Hayek, Joseph Schumpeter, Karl Popper, i Peter Drucker. Els dos primers van ser els “avis” de l’Escola de Chicago de la macroeconomia de lliure mercat. Schumpeter ?m?conegut per la seva entusiasta descripci????l poder “creatiu, destructiu” del capitalisme, Popper per la seva defensa de la “societat oberta” i la seva teoria del totalitarisme. Pel que fa a Drucker, els seus escrits sobre management han exercit una enorme influ?ia sobre la teoria i la pràica empresarials en les d?des pr????res del boom de la postguerra.
Tres d’aquests homes van n?er a Viena, un quart (von Mises) al Lemberg austr? (avui Lvov), el cinqu?Schumpeter), a Moràa, a una dotzena de quil????res al nord de la capital imperial. Tots ells estaven profundament trasbalsats per la catàrofe d?entreguerres que va afectar la seva àstria natal. Despr?del cataclisme de la Primera Guerra Mundial i d?un breu experiment municipal socialista a Viena, el pa?va patir un cop d’estat reaccionari el 1934 i, a continuaci????uatre anys m?tard, la invasi????l’ocupaci????zi.
Tots ells es van veure obligats a exiliar-se per aquests esdeveniments i tots – Hayek en particular ?situaren els seus escrits i ensenyaments a l’ombra de la qà central de la seva ?ca: Per qu?a societat liberal s’havia ensorrat i donat pas, almenys en el cas d’àstria, al feixisme? La seva resposta: els intents infructuosos de l’esquerra (marxista) per introduir en l?àstria posterior a1918 una planificaci????rigida estatalment, uns serveis de propietat municipal, i una activitat econ????a col.lectivitzada, no nom?s?havien demostrat il.lusoris, sin????e havien conduit directament a una contra reacci????
La trag?a europea, per tant, havia estat provocada pel fracàde l’esquerra: en primer lloc a l?hora d?aconseguir els seus objectius, i despr?a l?hora de defensar-se ella mateixa i la seva her?ia liberal. Cada un d?ells, encara que per camins distints, va arribar a la mateixa conclusi????a millor manera de defensar el liberalisme, la millor defensa d’una societat oberta i de les seves llibertats concomitants, era mantenir al govern allunyat de la vida econ????a. Si l’Estat es mantingut a una distàia segura, si als pol?cs – per molt ben intencionats que siguin ? se?ls hi impedieix que planifiquin planificaci????anipulin o dirigeixin els assumptes dels seus conciutadans, aleshores els extremistes de dreta i esquerra podran ser mantinguts a ratlla.
El mateix repte – com entendre el que havia passat entre les guerres i com prevenir la seva repetici????va ser confrontat per John Maynard Keynes. El gran economista angl? nascut el 1883 (el mateix any que Schumpeter), va cr?er en una Gran Bretanya segura, pr????ra i poderosa. I llavors, des de la seva talaia privilegiada en el Tresor i com a participant en les negociacions de pau de Versalles, va veure com el seu m????s col·lapsava, emportant-se amb ell totes les certeses tranquilitzadores de la seva cultura i de la seva classe. Keynes, tamb?es feia la mateixa pregunta que Hayek i els seus companys austr?s s?havien plantejat. Per???? oferir una resposta molt diferent.
S?va recon?er Keynes, la desintegraci???? l’Europa victoriana tardana va ser l’experi?ia definit???? del seu temps. De fet, l’ess?ia de les seves contribucions a la teoria econ????a va ser la seva insist?ia sobre la incertesa: en contrast amb les refiades panacees de l’economia clàica i neoclàica, Keynes insistia en el caràer essencialment imprevisible dels afers humans. Si hi havia una lli?que podia extreure?s de la depressi????l feixisme i la guerra, era aquesta: la incertesa - elevada a un nivell d’inseguretat i de por col.lectives – va ser la for?corrosiva que havia amena? i podria tornar a amena? el m????iberal.
En conseqà, Keynes va pensar en un major paper per a l’Estat de la seguretat social, incloent per???? limitant-se a la intervenci????on????a antic?ica. Hayek proposava el contrari. En el seu clàic de 1944, Cam?e servitud, va escriure:
? Cap descripci???? termes generals pot arribar a donar una idea adequada de la similitud entre la major part de la literatura pol?ca anglesa actual i els treballs que van destruir la creen?en la civilitzaci????cidental a Alemanya i van crear l’estat d’àm en el que el nazisme podia arribar a triomfar?.
En altres paraules, Hayek preveia expl?tament una sortida feixista en el cas que el Partit laborista arrib?a guanyar el poder a Anglaterra. I de fet, el Partit laborista va guanyar. Per???? posar en pràica pol?ques moltes de les quals van s?identificaven directament amb Keynes. Durant les segàtres d?des, Gran Bretanya (com gran part del m????ccidental) es governà la llum de les preocupacions de Keynes.
Des d?aleshores, com sabem, els austr?s han tingut la seva revenja. Per qu?ix????cce?- i on va succeir – ?una qà interessant per a una altra ocasi????er????r alguna ra????vui estem vivint el ress????nue, com la llum d’una estrella esva?-se, d’un debat portat a terme fa setanta anys per homes nascuts en la seva major part en el segle XIX. De segur que les condicions econ????ues en les se?ns anima a pensar no s????onvencionalment associades a aquests llunyans desacords pol?cs. I no obstant, sense una comprensió d’aquests, ?com si parl?im en un idioma que no comprenem plenament.
L’Estat de benestar assol?emarcables ?ts. En alguns pa?s fou socialdem????ta, basat en un ambici????rograma de legislaci????cialista; en els altres, a Gran Bretanya, per exemple, va desenvolupar una s?e de pol?ques pragmàques destinades a alleujar la situaci???? desavantatge i reduir els extrems de riquesa i d?indig?ia. El tema comàa realitzaci????iversal dels governs neo-keynesians de la postguerra va ser el seu notable ?t en la reducci???? la desigualtat. Si es compara la bretxa que separa rics i pobres, ja sigui per ingressos o actius, en tots els pa?s de l’Europa continental, aix?om a Gran Bretanya i als EUA, es veuràue es redueix dràicament en la generaci???? despr?de 1945.
Amb una major igualtat van arribar altres beneficis. Amb el temps, la por d’un retorn a la pol?ca extremista – a la pol?ca de la desesperaci????a pol?ca de l’enveja, la pol?ca de la inseguretat ? va disminu? El m????ndustrialitzat occidental va entrar en una era de pr????ra seguretat: una bombolla, potser, per????a bombolla confortable en la que la majoria de la gent va viure molt millor del que podia haver esperat en el passat i tenia bones raons per veure el futur amb confian?
La paradoxa de l’Estat del benestar, i de fet de tots els Estats socialdem????tes (i dem????tacristians) d’Europa, va ser simplement que el seu ?t al llarg del temps va soscavar el seu atractiu. La generaci????e recordava la d?da dels 1930 va ser, comprensiblement, la m?compromesa a preservar les institucions i els sistemes de fiscalitat, de serveis socials i provisions pàues, que veien com baluards contra un retorn als horrors del passat. Per????s seus successors, fins i tot a Su?a, van comen? a oblidar per qu?’havia situat la seguretat en primer lloc.
Va ser la socialdemocràa la que soldàles classes mitjanes a les institucions liberals arran de la Segona Guerra Mundial ( faig servir aqu?classe mitjana” en el sentit europeu). Van rebre en general la mateixa assist?ia social i els mateixos serveis que els pobres: educaci????atu?, tractament m?c barat o gratu? pensions pàues, etc?ra. Com a conseqà, la classe mitjana europea tenia en la d?da dels 60 ingressos molt m?elevats que mai, amb tantes necessitats de la vida prepagades en forma d?impostos. I aix?la mateixa classe que havia estat tan exposada a la por i la inseguretat en els anys d’entreguerres estava ara ben lligada al consens democràc de la postguerra.
A finals de 1970, per????questes consideracions eren cada vegada m?oblidades. A partir de la reformes fiscals i laborals dels anys de Reagan i Thatcher, seguides a curt termini per la desregulaci????l sector financer, la desigualtat tornà ser un problema en la societat occidental. Despr?de disminuir notablement fins a finals de la d?da dels 60, l’?ex de la desigualtat ha crescut de forma constant al llarg de les àes tres d?des.
Als EUA avui en dia, el “coeficient Gini” – una mesura de la distàia que separa rics i pobres – ?comparable al de la Xina [1]. Si tenim en compte que la Xina ?un pa?en desenvolupament on enormes bretxes s’han obert inevitablement entre una minoria rica i la majoria de pobres, el fet que aqu?ls EUA tinguem un coeficient de desigualtat semblant diu molt sobre el lluny que hem deixat enrere les aspiracions del passat.
Considereu, per exemple, la ?Llei de Responsabilitat Personal i Oportunitat de Treball” de 1996 (un t?l m?orwelliàeria dif?l concebre), la legislaci???? l’era Clinton, que va tractar de remoure provisions de benestar aqu?ls EUA. Els termes d’aquesta Llei ens hauria de fer pensar en una altra llei, que s?aprovà Anglaterra fa gaireb?os segles: la ?Llei de nous pobres? de 1834. Les disposicions de la Llei de nous pobres ens s????amiliars, gràes a les descripci????e feu Charles Dickens, dels seus efectes sobre Oliver Twist. Quan No?laypole fa la famosa burla del petit Oliver, anomenant-lo “Work?us” ( “Workhouse“, hospicià estàmplicant, el 1838, precisament el que transmetem avui en dia quan parlem despectivament de les “Welfare queens” (les “reines del benestar”).
La Llei de nous pobres era un escàol, obligant als indigents i aturats a escollir entre un treball a qualsevol salari, a la baixa, o la humiliaci???? les cases de treball (les Working houses). En aquell cas i en la majoria de les altres formes d’assist?ia pàa del segle XIX (encara concebudes i descrites com a “caritat”), el nivell de l’ajuda i el suport era calibrat per a ser menys atractiu que la pitjor alternativa disponible. Aquell sistema es va basar en les teories econ????ues clàiques que negaven la possibilitat d’atur en un mercat eficient: si els salaris queien prou avall i no hi havia cap altra alternativa atractiva, tothom acabaria trobant feina.
Durant els segà150 anys, els reformadors es van esfor? per superar aquestes pràiques degradants. En el seu moment, la Llei dels nous pobres i els seus anàgs estrangers van ser substituits per les prestacions de l’assist?ia pàa, com una qà de dret. Els ciutadans sense feina ja no eren considerats com menys mereixedors de drets; no eren penalitzats per la seva condici???? se?ls acusava per la seva condici????m si no fossin bons membres de la societat. Per damunt de tot, els Estats del benestar de mitjans del segle XX van establir la inconveni?ia profunda de definir l’estat civil en funci???? la participaci????on????a.
Als Estats Units d?avui, en un per?e d?atur creixent, un home o una dona sense feina no ?un membre de ple dret de la comunitat. Per tal de rebre l?exigu subsidi social disponible, primer han buscar i, si s’escau, acceptar feina al preu que de?ls hi ofereix, per baixa que sigui la remuneraci????desagradable que sigui el treball. Sols aleshores tenen dret a la consideraci????l’assist?ia dels seus conciutadans.
L’exemple m?revelador de la mena de problema que tenim al davant ve en una forma que pot semblar a molts de vost?un mer tecnicisme: el proc?de privatitzaci????n els darrers trenta anys, un culte de la privatitzaci???? fascinat els governs del m????ccidental (i bona part del no-occidental). Per qu?La resposta m?curta ?que, en una ?ca de restriccions pressupostàes, la privatitzaci????mbla estalviar diners. Si l’Estat ?propietari d’un programa pà ineficient o d?un servei pà car – un abastament d’aigua, una fàica d’autom????s, un ferrocarril – pret?desfer-se?n venent-lo a compradors privats.
La venda fa guanyar diners per l’Estat. A la vegada, en entrar en el sector privat, el servei o l’operaci???? qà es torna m?eficient, perqu?unciona el mecanisme del profit. Tots se?n beneficien: el servei millora, l’Estat es desfà’una responsabilitat inadequada i mal gestionada, els empresaris privats obtenen beneficis, i el sector pà t?bt?e retruc un guany per la venda.
Fins aqu?a teoria. La pràica ?molt diferent. El que hem estat veient aquestes àes d?des ?el despla?ent constant de la responsabilitat pàa cap al sector privat sense cap avantatge col·lectiu discernible. En primer lloc, la privatitzaci???? ineficient. La majoria de les coses que els governs han tingut a b?assar al sector privat estaven operant amb p?ues: tant si eren companyies de ferrocarrils, mines de carb????erveis postals o empreses pàues d’energia, els seus costos de subministrament i manteniment eren superiors a all????e podien esperar obtenir com a ingressos.
Precisament per aquesta ra????quests b? pàs eren inherentment poc atractius per als compradors privats, a menys que s?oferissin amb uns grans descomptes. Per????an l’Estat ven barat, l?inter?pà t?na p?ua. S’ha calculat que, en el curs de la privatitzacions de l’era Thatcher, en el Regne Unit, el preu deliberadament baix en que durant molt de temps es van vendre b? pàs al sector privat van significar una transfer?ia neta de 14 mil milions de lliures dels ciutadans que paguen impostos als accionistes i altres inversors.
A aquesta p?ua cal afegir uns 3 mil milions de lliures addicionals en comissions als bancs per la transacci???? les privatitzacions. Aix?l’Estat va pagar en total al sector privat uns 17 mil milions de lliures (uns 30 mil milions de d????s) per facilitar la venda d’actius per als que d’altra manera no hauria obtingut clients. Es tracta de sumes importants de diners, aproximadament la dotaci???? la Universitat de Harvard, per exemple, o el producte intern brut anual de Paraguai o de B????a i Hercegovina. [2] Aix????ficilment es pot interpretar com un àicient dels recursos pàs.
En segon lloc, es planteja la qà del risc moral. L’à ra????r la qual els inversors privats estan disposats a comprar b? pàs apaentment ineficients ?perqu?’Estat elimina o redueix la seva exposici???? risc. En el cas del metro de Londres, per exemple, a les empreses compradores s?els va assegurar que, pass?el que pass? restarien protegides contra p?ues greus, fet que soscava l’argument econ???? clàic de la privatitzaci????’afany de lucre que fomenta l’efici?ia. El “risc” en qà ?que el sector privat, en condicions tan privilegiades, es mostra com a m?m tan inefica?om la seva contrapart pàa, mentre que obt?eneficis carregant les p?ues a l’Estat.
El tercer i potser m?important argument en contra de la privatitzaci???? la segà? indubtable que molts dels productes i serveis que l’Estat pret?vendre han estat mal gestionats: administraci????competent, manca d?inversi????tc. Per????er mala gesti????e hi pugui haver en els serveis postals, les xarxes ferroviàes, les resid?ies d?avis, presons, i altres serveis que es pretenen privatitzar, segueixen sent responsabilitat de les autoritats pàues. Fins i tot despr?que es venen, no poden deixar-se totalment als capricis del mercat. Es tracta per definici???? tipus d’activitat que algà> ha de regular.
Aquest dispositiu semiprivat-semipà de les responsabilitats col.lectives essencials ens retorna a una hist???? realment molt vella. Si les vostres declaracions d’impostos han estat auditades en els EUA, encara que sigui el govern qui ha decidit investigar-vos, ?molt probable que la investigaci????gui realitzada per una empresa privada. Aquesta t?n contracte per realitzar el servei en nom de l’Estat, de la mateixa forma que agents privats tenen contractes amb Washington per garantir la seguretat, el transport i el know how t?ic a l’Iraq i altres llocs. De manera similar, el govern britàc a dia d’avui t?ontractes amb empresaris privats per proporcionar serveis d’atenci????r a gent gran, una responsabilitat abans controlada per l’Estat.
Els governs, en definitiva, cedeixen les seves responsabilitats a les empreses privades que pretenen administrar de manera m?barata i millor que l’Estat per si mateix. Al segle XVIII aix???? va anomenar tax farming. Els primers govers moderns sovint no ten? els mitjans per recaptar els impostos i per tant acceptaven les ofertes dels particulars per dur a terme la tasca. El millor postor aconseguia el treball i era lliure, una vegada que havia pagat la suma acordada, per a recollir i quedar-se amb tot el que podia. Aix?el govern feia un descompte sobre els seus ingressos fiscals previstos, a canvi d?obtenir diners per avan?.
Despr?de la caiguda de la monarquia a Fran? es va recon?er àliament que aquella forma recaptació d’impostos, el tax farming, era rid?lament ineficient. En primer lloc, es desacreditava l’Estat, identificat en la ment popular amb uns uns àds aprofitadors privats. En segon lloc, es generaven molt menys ingressos que amb un sistema ben administrat de recaptaci????l govern, encara que nom?fos pel marge de beneficis obtinguts pel recaptador privat. I en tercer lloc, es tenia disgustats els contribuents.
Als EUA avui en dia, tenim un Estat desacreditat i una insufici?ia de recursos pàs. Curiosament, no tenim contribuents descontents – o, almenys, solen estar descontents per raons equivocades. No obstant aix????l problema que ens hem creat ?essencialment comparable al que es plantejava en l’Antic R?m.
Com en el segle XVIII, tenim avui en dia que per evadir les responsabilitats i capacitats de l’Estat hem disminu?el seu prestigi pà. El resultat ?la formaci???? “comunitats tancades” en tots els sentits de la paraula: subseccions de la societat que es veuen a elles mateixes com funcionalment independents de la col.lectivitat i dels seus servidors pàs. Si tractem exclusivament o majoritàament amb empreses privades, a continuaci????mb el temps, es dilueix la nostra relaci????b un sector pà del que aparentment no tenim necessitat. No importa massa si el sector privat fa les mateixes coses millor o pitjor, amb un major o menor cost. En qualsevol cas, hem redu?la nostra relaci????b l’Estat i hem perdut la noci????tal que hem de compartir, i en molts casos acostumar-nos compartir, amb els nostres conciutadans.
Aquest proc?va ser ben descrit per un dels seus m?grans protagonistes moderns: Margaret Thatcher va afirmar que “la societat no existeix. Nom?hi ha homes i dones individuals i fam?es“. Per???? la societat no existeix i nom?hi ha els individus i un Estat vigilant ? supervisant de lluny unes activtats en les que no interv? , llavors que ens uniràJa estem acceptant l’exist?ia de policies privades, serveis de correu privats, ag?ies privades que participen en la guerra, i moltes coses m? Hem “privatitzat” precisament aquelles responsabilitats que l’Estat modern va anar assumint laboriosament en el curs dels segles XIX i XX.
Que ha de funcionar aleshores com amortidor entre els ciutadans i l’Estat? Segurament no “la societat”, durament pressionada per sobreviure a la evisceraci????l domini pà. Perqu?l’Estat no s? extingiràFins i tot si el fem abdicar de totes les seves funcions de servei, seguiràmb nosaltres, encara que nom?sigui com una for?de control i repressi????lavors, entre l’Estat i els individus no hi haurien institucions o lleialtats nterm?es: no quedaria res de la xarxa de serveis i obligacions rec?ocs que uneix els ciutadans entre si en l’espai pà que ocupen col·lectivament. Tot el que quedarien serien persones privades i corporacions tractant d?apropiar-se de l’Estat en benefici propi.
Les conseqàs no s?????atractives en l’actualitat que en els inicis de l’Estat modern. De fet, l’impuls a la construcci???? l’Estat tal com l’hem conegut derivava de manera molt expl?ta de la comprensi????e cap conjunt d’individus pot sobreviure molt temps sense fins compartits i institucions comunes. La mateixa noci???? que els avantatges privats podien multiplicar-se sobre el benefici pà era ja considerada com palpablement absurda pels cr?cs liberals del capitalisme industrial naixent. En paraules de John Stuart Mill, “la idea d?una societat unida nom?per les relacions i els sentiments que sorgeixin dels interessos pecuniaris ?essencialment repugnant “.
Aleshores, qu?er? Hem de comen? amb l’Estat: com a encarnaci????ls interessos col.lectius, dels prop????s col ? lectius, dels b? col.lectius. Si no aconseguim aprendre a “pensar l’Estat” una vegada m? no arribarem molt lluny. Per?????auria de fer l’Estat, exactament? Com a m?m, no ha de fer duplicacions innecessàes: com va escriure Keynes : “L’important per al Govern ?no fer coses que les persones ja estan fent, i fer-ho una mica millor o una mica pitjor, sin????r les coses que en l’actualitat s????s fan en absolut “.I s abem per l’amarga experi?ia del segle passat que hi ha algunes coses que sens dubte els Estats no han de fer.
La narrativa del segle XX, d’un Estat progressista recolzava precàament en la presumpci????e “nosaltres” – els reformistes, els socialistes, els radicals ? ten? la hist???? del nostre costat: que els nostres projectes, en paraules del darrer Bernard Williams, estaven ?sent encoratjats per l’univers“[3]. Avui en dia, no tenim una hist???? tan reconfortant per explicar. Acabem de sobreviure a un segle de doctrines que preten? amb una alarmant confian?dir el que l’Estat hav?de fer i recordar als individus – per la for?si era necessari ? que el govern sabia el que ?bo per a ells. No podem tornar a tot aix????ix?ue si hem de “pensar en l’estat” una vegada m? ?millor comen? amb un sentit dels seus l?ts.
Per raons semblants, seria inàressuscitar la ret????a de la socialdemocràa de principis del segle XX. En aquells anys, l’esquerra democràca va sorgir com una alternativa a les varietats m?intransigents del socialisme revolucionari marxista i, en anys posteriors, del seu successor comunista. Inherent a la socialdemocràa hi havia, doncs, una curiosa esquizofr?a. Tot marxant endavant amb confian?vers un futur millor, ho feia constantment mirant nerviosament per damunt de la seva espatlla esquerra. Nosaltres, semblava dir, no som autoritaris. Estem a favor de la llibertat, no la repressi????om dem????tes que tamb?reiem en la just?a social, els mercats regulats, i aix?uccessivament.
Mentre el principal objectiu dels socialdem????tes era conv?er els votants que eren una opci????dical respectable dins de la pol?ca democràa, aquesta postura defensiva tenia sentit. Per????ui aquesta ret????a ?incoherent. No ?per casualitat que una dem????tacristiana com Angela Merkel pot guanyar unes eleccions a Alemanya contra els seus oponents socialdem????tes – fins i tot en l’apogeu d’una crisi financera – amb un conjunt de pol?ques que, en tots els seus aspectes essencials s?assemblen al seu propi programa.
La socialdemocràa, d’una manera o altra, ?la prosa de la pol?ca contemporàa europea. Hi ha molt pocs pol?cs europeus, i per descomptat menys encara en posicions d’influ?ia, que puguin dissidentir del nucli de sup????s socialdemocrates sobre els deures de l’Estat, per m?que difereixin quant al seu àit d’aplicaci????n conseqà, els socialdem????tes a l’Europa d’avui no tenen res de distintiu a oferir: a Fran? per exemple, fins i tot la seva irreflexiva disposici????favor de la propietat estatal no els distingeix dels instints colbertians de la dreta gaullista. La socialdemocràa necessita reconsiderar els seus prop????s.
El problema no rau en les pol?ques socialdemocràques, per???? l’idioma en lqu?’expressen. At?que el desafiament autoritari d’esquerra ha estat superat, l’?asi en la “democràa” ?en gran mesura redundant. Tots som dem????tes avui. Per????social” encara significa alguna cosa – possiblement m?ara que algunes d?des enrere, quan un paper per al sector pà era adm?sense discussi????r tots. Qu?i ha doncs de distintiu en “social” de l’enfocament socialdem????ta de la pol?ca?
Imaginem, si es vol, una estaci???? ferrocarril. Una estaci???? tren de veritat, no l?estaci???? Pennsilvàa a Nova York: un fallit centre comercial dels anys 60 sobre d’un dip???? de carb????ull dir una cosa com ara l’estaci???? Waterloo a Londres, la Gare de l’Est a Par? la dramàca Victoria Terminus a Mumbai, o la magn?c nova Hauptbahnhof a Berl? En aquestes remarcables catedrals de la vida moderna, les funcions del sector privat estan perfectament en el seu lloc: no hi ha cap ra????espr?de tot, perqu?ls quioscos i els bars siguin gestionats per l’Estat. Qualsevol que recordi els sandvitxos dessecats, embolicats en plàic, dels caf?dels ferrocarrils britàcs admetràue la compet?ia en aquest camp ha de ser encoratjada.
Per???? es poden fer funcionar els trens competitivament. Els ferrocarrils – com l’agricultura o el correu ? s???? la vegada i al mateix temps una activitat econ????a i un b?à essencial. A m? vost?o pot fer que un sistema ferroviari sigui m?eficient posant dos trens a la via esperant a veure quin funciona millor: els ferrocarrils s????n monopoli natural. D?una manera ben poc convincent, els anglesos han creat realment aquesta compet?ia entre els serveis d’autobàer???? paradoxa del transport pà, ?clar, ?que com millor fa la seva feina, menys “eficient” pot arribar a ser.
L?autobàe proporciona un servei regular per a aquells que s?ho poden permetre i evita les aldees remotes on seria utilitzat nom?per algun jubilat ocasional seràl que farà?diners per al seu amo. Per????gà’Estat o el municipi – ha de proveir aquest servei local ineficient. En la seva abs?ia, els beneficis econ????s a curt termini de la prestaci???? veuran superats pels danys a llarg termini a la comunitat en general. Com era d’esperar, per tant, les conseqàs de la “compet?ia” en els autobusos – excepte a Londres, on hi ha prou demanda per a tots – han estat un fort augment dels costos assignats al sector pà, un fort augment de les tarifes al nivell que pugui suportar el mercat; i atractius beneficis per a les companyies privades d’autobusos.
Els trens, com els autobusos, s????er sobre de tot un servei social. Tothom podria explotar una l?a de ferrocarril rendible si tot el que tingu?de fer fos enviar trens d’anada i tornada de Londres a Edimburg, de Par?i Marsella, de Boston a Washington. Per????els enlla? ferroviaris que surten i arriben a llocs on la gent agafa el tren nom?de tant en tant? Ningàfarààec del cost econ???? pel suport a aquest tipus de servei per les rares ocasions en que s’utilitza. Nom?a la col.lectivitat – l’Estat, el govern, les autoritats locals - ho pot fer. Aquesta subvenci????areixeràempre ineficient als ulls d’un cert tipus d’economista: No seria m?barat tancar les vies i que tothom utilitzi el seu cotxe?
El 1996, l?à any abans que els ferrocarrils britàcs fossin privatitzats, aquest servei es va vanagloriar de tenir la subvenci????blica m?baixa de tots els ferrocarrils d?Europa. Aquell any, els francesos estaven programant pels seus ferrocarrils una taxa d’inversi???? 21 lliures per càta de la poblaci????ls italians de 33 lliures, els britàcs nom?de 9 [4]. Aquests contrastos es reflectien amb precisi???? la qualitat del servei prestat pels respectius sistemes nacionals. Tamb?xpliquen per qu?a xarxa ferroviàa britàca podia ser privatitzada a baix preu, tan inadequada era la seva infraestructura.
Per????uest contrast en la inversi????.lustra el meu punt. Els francesos i els italians havien tractat des de fa molt de temps els seus ferrocarrils com una prestaci????cial. Portar un tren a una regi????mota, per????e fos un cost inefectiu, sost?les comunitats locals. Redueix els danys al medi ambient en proporcionar una alternativa al transport per carretera. L’estaci???? tren i el servei que presta s????doncs, un s?toma i un s?ol de la societat com una aspiraci????mpartida.
He suggerit anteriorment que la prestació d’un servei de tren a zones remotes t?entit social, fins i tot si ?econ????ament ?ineficient?. Per????x????er descomptat, planteja una qà important. Els socialdem????tes no arribaran molt lluny si proposen lloables objectius socials que ells mateixos reconeixen que costen m?que les alternatives. Acabar? reconeixent les virtuts dels serveis socials, denunciant els seus costos … i no fent res. Necessitem repensar els sistemes que fem servir per avaluar tots els costos: els socials i els econ????s per igual.
Permetin-me donar un exemple. ? m?barat lliurar prestacions ben?les als pobres que garantir-los una àlia gamma de serveis socials de ple dret. Per “benevolent” em refereixo a la caritat, a la iniciativa privada o independent, a l?assist?ia en forma de cupons d’aliments, subsidis d’habitatge, repartiments de roba, i aix?uccessivament. Per???? not????ment humiliant rec????r a l’extrem d’aquest tipus d’assist?ia. La “prova de mitjans” aplicada per les autoritats britàques a les v?imes de la depressi???? la d?da dels 30 encara ?recordada amb disgust i fins i tot amb ira per la generaci????s vella. [5].
Per contra, no ?humiliant ser receptor d’un dret. Si vost??ret a les prestacions per atur, jubilaci????iscapacitat, vivenda social, o qualsevol altre assist?ia pàa de ple dret – sense que ningàinvestigui per determinar si han caigut prou baix com per a “mer?er” ajut – llavors no se sent avergonyit d’acceptar-ho. No obstant aix????quests drets universals s????ars.
Per????r qu?o tractar la humiliaci????m un cost, una càega per a la societat? Per qu?o decidim ”quantificar” el dany causat quan les persones s????veronyit pels seus conciutadans abans de rebre les meres necessitats de la vida? En altres paraules, per qu?o incloure en les nostres estimacions de productivitat, efici?ia o benestar la difer?ia entre una almoina humiliant i un benefici de ple dret? Podem concloure que la prestaci???? serveis socials universals, el dret a la sanitat pàa o al transport pà subsidiat ?en realitat ?una forma de cost-benefici eficient per assolir els nostres objectius comuns. Aquest exercici ?de per si pol?c: Com podem quantificar la “humiliaci????Quin ?el cost mesurable de privar als ciutadans rurals de l’acc?als recursos metropolitans? Quant estem disposats a pagar per una bona societat? No queda clar. Per????menys que ens fem aquestes preguntes, com podem aspirar a elaborar respostes? [6]
Qu?olem dir quan parlem d’una “bona societat”? Des d’una perspectiva normativa podr? comen? amb una ?narrativa? en la qual situar les nostres decisions col.lectives. Aquest tipus de narrativa substituiria els termes estrictament econ????s que limiten les nostres discussions actuals. Per???? definici????ls nostres objectius generals per aquesta via no ?un assumpte senzill.
En el passat, la socialdemocràa social sense dubte s’ocupava de les qàns sobre qu?stava b? qu?alament: sobretot perqu?ue va heretar un vocabulari ?c pre-marxista influit pel rebuig cristiàontra els excessos de riquesa i el culte al materialisme. Per????uestes consideracions eren sovint interferides per interrogants ideol????s. Calia condemnar el capitalisme? Si era aix?una pol?ca determinada portaria a la seva prevista desaparici????a la seva postergaci????i el capitalisme no era condemnat, aleshores les opcions pol?ques hauria de ser concebudes des d’una perspectiva diferent. En qualsevol cas, la pregunta rellevant es solia plantejar lentorn de les perspectives del “sistema” en lloc de considerar les virtuts o defectes inherents a una iniciativa determinada. Aquestes preguntes ja no ens preocupen. Aix?oncs, estem m?directament confrontats a les implicacions ?ques de les nostres opcions.
Qu?s exactament el que trobem abominable en el capitalisme financer, o en la “societat comercial” com es deia en el segle XVIII? Qu?robem instintivament dolent en els nostre funcionament actual i qu?odem fer al respecte? Qu?ns sembla injust? Qu?s el que of?al nostre sentit de la dec?ia quan veiem actuar els grups de pressi????nse l?ts dels rics a costa de tots els altres? Qu?em perdut?
Les respostes a aquestes preguntes haurien de tenir la forma d’una cr?ca moral de les insufici?ies del mercat lliure o de l’Estat irresponsable. Hem de comprendre per qu?fenen el nostre sentit de just?a o equitat. Necessitem, en definitiva, retornar al regne dels fins. Aqu?a socialdemocràa ?d’una ajuda limitada, perqu?a seva pr???? resposta als dilemes del capitalisme no era m?que una expressi????rdana del discurs moral de la Il·lustraci????licada a “la qà social”. Els nostres problemes s????or?diferents.
Estem entrant, en la meva opini????n una nova era de la inseguretat. La darrera d?aquestes fou, memorablement analitzada per Keynes a Les conseqàs econ????ues de la pau (1919), despr?de d?des de prosperitat i progr?que van veure un augment dramàc en la internacionalitzaci???? la vida: la “globalitzaci????n una paraula. Com Keynes ho descriu, l’economia comercial s’ estenia a tot el m????El comer? la comunic’estaven accelerant a un ritme sense precedents. Abans de 1914, era àliament afirmat que la l????a de l’intercanvi econ???? pac?c triomfaria sobre l’inter?nacional. Ningàesperava que tot aix????dia arribar a un final abrupte. Per????cce?r
Nosaltres tamb?em viscut una era d’estabilitat i seguretat, i la il.lusi????una millora econ????a indefinida. Per????t aix???? quedat enrere. En el futur previsible tindrem inseguretat econ????a i incertesa cultural. Tenim sens dubte menys confian?dels nostres objectius col·lectius, en el nostre benestar ambiental o en la nostra seguretat personal que en qualsevol moment des de la Segona Guerra Mundial. No tenim idea de quina classe de m????eretaran els nostres fills, per???? no podem enganyar-nos a nosaltres mateixos pensant que saràemblant a la nostra manera tranquil.litzadora de procedir.
Hem de revisitar la forma en qu?a generaci????ls nostres avis van respondre a desafiaments i amenaces similars. La socialdemocràa a Europa, les respostes del New Deal i la Great Society aqu?ls EUA van ser respostes expl?tes a les inseguretats i desigualtats de l’?ca. Pocs a Occident tenen edat suficient per saber exactament el que significa observar com el nostre m????’ensorra[7]. Ens ?dif?l concebre una ruptura completa de les institucions liberals, una desintegraci????tal del consens democràc. Per???? ser precisament aquesta ruptura el que va suscitar el debat Keynes-Hayek del qual va n?er el consens keynesià el comprom?socialdem????ta: el consens i el comprom?en el quals vam cr?er i l?atractiu del qual ha estat enfosquit pel seu propi ?t.
Si la socialdemocràa t?n futur, seràom una socialdemocràa de la por [8]. En lloc de tractar de restaurar un llenguatge del progr?optimista, hem de comen? per familiaritzar-nos de nou amb el nostre passat recent. La primera tasca dels dissidents radicals d’avui ?recordar al seu pà els ?ts del segle XX, juntament amb les possibles conseqàs de la nostra carrera sense fr?er a desmantellar-los.
L’esquerra, per ser molt contundent al respecte, t?oses a conservar. ? la dreta la que ha heretat l’ambici????fany modernista per destruir i innovar en nom d’un projecte universal. Els socialdem????tes, caracter?icament modestos en estil i ambici????an de parlar amb m?fermesa dels guanys anteriors. El sorgiment de l’Estat de serveis socials, el segle llarg de construcció d’un sector pà amb b? i serveis que il.lustran i promouen la nostra identitat col·lectiva i els nostres prop????s comuns, la instituci????l welfare com una qà de dret i la seva provisi????m un deure social: aquests no s????xits menors.
Que aquests ?ts no eren m?que parcials, no ens hauria de preocupar. Si hem apr?alguna cosa del segle XX, almenys hauria de ser que com m?perfecta ?la resposta, m?terribles en s????es seves conseqàs. Millores imperfectes de les circumstàies insatisfact????s s????l m?que podem esperar, i probablement tot el que hem de buscar. Altres han passat les àes tres d?des desentranyant i desestabilitzant met????ament aquestes millores: aix????s hauria d?irritar molt m?del que estem. Tamb?ns hauria de preocupar, encara que nom?sigui per motius de prud?ia: Per qu?em anat tan de pressa en enderrocar els dics treballosament construits pels nostres predecessors? Tan segurs estem que no hi ha inundacions per venir?
Una socialdemocràa de la por ?una cosa per la que val la pena lluitar. Abandonar els treballs d’un segle ?trair als que van venir abans de nosaltres, aix?om a les generacions per venir. Seria agradable – per????gany????dir que la socialdemocràa, o alguna cosa semblant, representa el futur que ens volem pintar a nosaltres mateixos com un m????deal. Ni tan sols representa el passat ideal. Per????tre les opcions disponibles per a nosaltres en el present, ?millor que qualsevol altra cosa a màEn paraules d’Orwell, quan reflectia en Homenatge a Catalunya les seves experi?ies a la Barcelona revolucionàa:
?Hi va haver moltes coses que jo no entenia, en alguns aspectes ni tan
sols m’agradaven, per????ig recon?er immediatament que era un estat
de coses val la pena lluitar?.
Crec que aix???? ?menys cert pel que fa a recuperar la mem???? del segle XX, de la socialdemocràa.
Notes
[1]Veure “High Gini Is Loosed Upon Asia,” The Economist, August 11, 2007.
[2]Veure Massimo Florio, The Great Divestiture: Evaluating the Welfare Impact of the British Privatizations, 1979?1997 (MIT Press, 2004), p. 163. Per Harvard, veure “Harvard Endowment Posts Solid Positive Return,” Harvard Gazette, September 12, 2008. For the GDP of Paraguay or Bosnia-Herzegovina, see www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/geos/xx.html.
[3]Bernard Williams, Philosophy as a Humanistic Discipline (Princeton University Press, 2006), p. 144.
[4]Per aquestes xifres, veure el meu “‘Twas a Famous Victory,” The New York Review, July 19, 2001.
[5]FPer una recol·lecci????mparable de coses humiliants, veureThe Autobiography of Malcolm X (Ballantine, 1987). Agrae? a Casey Selwyn que m?ho indiqu?
[6]TLa Commissi????ternacional per a la mesura de l?eficàa econ????a i el progr?social (international Commission on Measurement of Economic Performance and Social Progress), presidida per Joseph Stiglitz i assessorada per Amartya Sen, recomanàecentment un enfocament diferent per mesurar el bnestar col·lectiu. Per????lgrat la originalitat admirable de les seves propostes, ni Stiglitz ni Sen van m?enllàe suggerir millors maneres d?avaluar l?efici?ia econ????a; les preocupacions no econ????ues no figuren de manera prominent en el seu informe. Veure www.stiglitz-sen-fitoussi.fr/en/index.htm.
[7]L?excepci????aturalment, ?B????a, els ciutadans de la qual s????rou conscients de qu?ignifica un tal col·lapses.
[8]Per analogia amb “The Liberalism of Fear,” el penetrant assaig de Judith Shklar sobre la desigualtat pol?ca i el poder.
- Compartir
-
-
-
-
-
-
more...
