Fa anys que el conglomerat d’interessos madrileny li tenia votada al model de Caixes d’Estalvi. Què entenem pel Conglomerat madrileny? Vegem-hi l’Estat, amb majúscules, és a dir, allò que ultrapassa el govern de torn (ara per ara el de Rodríguez Zapatero), alt funcionariat, responsables d’empreses públiques, d’agències, òrgans reguladors, alts funcionaris fent el torn de rotació als despatxos privats, i totes les empreses, consultores, bancs, assegurances, grans constructores i operadores de serveis, i així podríem continuar detallant un entramat que marca el pols de la decisions econòmiques i socials de l’estat espanyol.

Si parlem de Caixes d’Estalvi, pel Conglomerat n’hi ha dues: La Caixa i després les altres, totes les altres. En aquest segon paquet hi tenim fins i tot Caja Madrid. La mateixa Caja Madrid que va provocar un dels espectacles més salvatgement surrealistes dels darrers trenta anys al sud d’Europa, un show ràpidament oblidat perquè a diferència dels catalans a la capital de l’estat no estan per orgues i van de cara al gra, mentre que aquí, com deia Unamuno, ens perd l’estètica. O és que ja no se’n recorda ningú quan Esperanza Aguirre i Ruiz Gallardón, amb els socialistes, Rajoy i fins i tot Aznar de fons, es mataven pel control de les caixa madrilenya? Ipso facto llegíem en la premsa espanyola diatribes contra la politització de les caixes catalanes. Una situació com aquella viscuda a Catalunya, crec que és impensable, ens hagués portat a la depressió més profunda. Però ells són de ferro com s’ha demostrat. De tant en tant paga la pena fer memòria.

Deia doncs que l’objectiu del Conglomerat és la primera caixa de Catalunya i de l’Estat, la seva solvència i sobretot les seves participacions industrials, allò que a Aznar li va quedar per fer en la seva triomfal croada centralitzadora. El mal viure madrileny amb l’entitat de la Diagonal de Barcelona el vaig viure per dues vegades al Congrés de diputats amb els intents de Gas Natural, empresa participada per La Caixa, per adquirir primer Iberdrola i més tard Endesa. No cal explicar res més. Allí va quedar clar que allò de 'antes roja que rota' en termes financers i actualitzat als nostres temps té una expressió equivalent amb el 'antes italiana que catalana'.

Ara les caixes, les catalanes també, han de passar els controls de qualitat que van establint ara el Banc d’Espanya, ara el ministeri d’Economia. El darrer requeriment és elevar de forma immediata al 8% el capital i reserves dels actius ponderats per risc, allò vulgarment anomenat el core capital. Conclusió, sembla que només sis caixes compleixen: La Caixa, Ibercaja, Unicaja, BBK, Kutxa i Vital.

Sota el paraigües de Basilea III, acords del reguladors bancaris dels principals països per augmentar les reserves i la seguretat del sistema financer internacional, el Conglomerat està intentant acabar amb el model de Caixes. Per a Catalunya aquesta maniobra té conseqüències funestes. Si amb les fusions, fredes o no, hem perdut bous i esquelles -i sembla que seguirem perdent-, sense caixes catalanes, o com a molt una o dues, el país es debilita i guanya Madrid. No només pel pes de tenir una entitat financera, ni pel fet de tenir serveis centrals, ni per llocs de treball, no només per l’obra social, sinó simplement pel centre de decisió territorial. Al final sempre cal prendre decisions, aprovar crèdits, sindicats o no, decidir operacions d’inversió, avalar empreses, projectes i sobretot establir estratègies sobre empreses participades que afecten el nostre teixit productiu. I no és el mateix operar des de Barcelona, Girona, Vilafranca o Terrassa que fer-ho des de Madrid. Aquest és el problema.

La futura conversió de les caixes en bancs, irreparable, i més des de la decisió del govern espanyol anunciada ahir, pot ser un mal menor comparat amb el que pot passar si no s’actua a temps. També hem de fer autocrítica des de Catalunya i cal dir, clar i català, que ni els equips directius d’algunes caixes, ni el govern de Catalunya hem estat a l’alçada. La mala gestió que ha abocat algunes caixes a les fusions, o simplement a la desaparició, té noms i cognoms i en algun cas tot plegat ha acabat amb un blindatge de sou i indemnització en la nova entitat per inversemblant que pugui semblar. Per prudència, per por o desconeixement, no hem sabut aturar la disbauxa d’algunes entitats, menys de les que sembla, per comptar com actius allò que era una forat colossal fruit de jugades especulatives de curta volada.

Ara, més que salvar el model de caixes, es tracta de retenir centres de decisió i impedir que el conglomerat triomfi, una vegada més.

No serà fàcil. La irresponsabilitat d’alguns directius, el consens que hi ha a l’interior a la perifèria del Conglomerat madrileny (cada dia premen un xic més l’accelerador) i la crisi -lluny d’apaivagar-se s’accelera- ho compliquen.

Ser independents és més una necessitat que un desig sobretot quan es comprèn la lògica de l’estat espanyol i els seus interessos. Mentrestant cal prendre decisions tranquil·les però ràpides. Amb la crisi com a coartada volen fer l'enèsima bugada per arrabassar-nos uns quants llençols més. I podrien ser els darrers.

Poca broma, aquest sistema de caixes és l’aixovar que ens va deixar l’àvia i no hem estat capaços de fer-ne cap de nou en cinquanta anys.