Malgrat que en aquest espai (el bloc) no acostumo a parlar massa dies seguits del mateix fet, em veig obligat a fer-ho en relació a la fins ara galdosa i preocupant actitud europea envers les revoltes al món àrab, i concretament davant del bany de sang que aquests darrers dies està tenint lloc a Líbia a mans d’un cafre a qui, fa només quatre dies, rebíem a la UE amb catifa vermella i li veníem tota mena d’armes.

Ahir, l’Alta Representant per a la UE, Catherine Ashton, va enunciar una aturada de les negociacions entre la UE i Líbia pel què fa a un Acord Marc. Molt bé, la pregunta és, per què s´hi estava negociant? I encara més, per què, malgrat tot el que està passant seguim negociant amb d’altres règims igualment deplorables com, per exemple, el marroquí? Són preguntes aquestes les respostes a les quals fan tremolar.

Ashton va enunciar també una convocatòria urgent dels embaixadors de la UE per tal de discutir-hi quines mesures emprendre. D’acord també, ja que és un pas que calia fer de manera immediata.

Per altra banda, considero també necessari que sigui el Consell de Seguretat qui asseguri i coordini l’establiment de l’ajuda humanitària. Entre les mesures concretes que toca emprendre, és evident que és urgent organitzar ja sigui via mar o via aire, l’ajuda mèdica a les víctimes de la violència. I especialment important és cada cop més l’atenció a les persones desplaçades i refugiades.

És per això que sumo la meva veu a aquelles que demanen a la Comissària per a Afers Interiors, Cecilia Malmström que, tal i com vàrem fer a la UE en el cas de Bòsnia- coordini l’ajuda i l’acollida de persones refugiades i que invoqui la clàusula de protecció temporal.

Així mateix, és de vital urgència que el Consell de Seguretat de la UE declari un embargament total de transferències d’armes a Líbia i imposi sancions al règim de Gaddafi.