Dempeus per la Salut Pública ha estat convidada a la Convenció Municipal d’ICV-EUiA i EPM i ha tingut oportunitat d’explicar les seves denúncies immediates a la política del Conseller Boi Ruiz i les propostes de treball ens que caracteritzen com a col·lectiu defensor de l’equitat en salut i la qualitat i caràcter universal del nostre sistema públic de salut.

Formaven part de la mesa de Diàlegs amb:

• Joan Carles Gallego, CCOO
• Àngels Martínez Castells, Dempeus per la salut pública
• Ricard Riol, Plataforma pel Transport Públic (PTP)
• Moderació: Arga Sentís

La nostra intervenció ha estat dividida en dues parts, amb la primera dedicada a les nostres línies de denúncia i contenció bàsiques, que serien:

1) Més Despesa, menys culpabilització

Des de Dempeus per la Salut Pública no es pot acceptar la culpabilització de la ciutadania acusada d'abusar (hiperfreqüentar) les consultes i saturar el sistema sanitari. El que oculten aquestes i altres acusacions gasives i matusseres és la insuficient Despesa sanitària, que tant a l'Estat com a Catalunya està per sota de la mitjana de la Unió Europea.

2) La fal·làcia de la col·laboració del sistema mixt

La col·laboració pública-privada ja ho era una fal·làcia quan regien les polítiques keynesianes. Ara molt més, amb les polítiques de shock de la crisi i les privatitzacions. No es pot deixar que els ajuntaments on hi participen gent d’esquerres entrin en el joc, desviant recursos públics cap a un sector que és una autèntica sangonera de la sanitat i la salut publiques.

3) Increment de l’antisindicalisme i l'explotació

S'anuncien noves precarietats per al personal que treballa en sanitat. A la disminució del 5% en salaris s'afegeix la restricció o no renovació de baixes i suplències (només una de cada deu). I, des d'aquesta mateixa setmana, la proposta d'allargar la jornada laboral. El premi Nobel d’economia Paul Krugman ho explica perfectament amb el que succeeix a l’Estat de Wisconsin, on les privatitzacions ataquen el dret a la salut i a la negociació col.lectiva. Veure al respecte "Antisindicalismo y privatizaciones en Wisconsin"

4) Privatitzacions

La sanitat pot ser pública o privada, o mixta, però la salut és pública per definició. Les privatitzacions tenen mil i una formes i maneres: Es tanquen i desplacen serveis (repercutint en les llistes d'espera). Es paralitzen noves inversions publiques per “concertar-les” amb la sanitat privada. S’externalitzen serveis i es retallen prestacions… El sector de la salut és en aquest moment el botí que més cobdícia desperta en capitals internacionals i les polítiques neoliberals.

5) El co-repagament

Encara que es diu que amb la crisi, no toca, s'insisteix una i altra vegada en la idea del co-re-pagament: tornar a pagar el que hem finançat amb els nostres impostos, de manera que s'incrementa la manca d'equitat, es penalitza a les persones malaltes (cròniques) i les que tenen menys recursos. És una taxa sobre la malaltia que incrementa les desigualtats, respon a una concepció mercantil, incrementa la burocràcia, afecta la prevenció...

De manera semblant es parla de taxes, eliminació de serveis, pagaments de "hostaleria", etc ...

6) La despesa farmacèutica

Es maquillen les dades de la despesa farmacèutica, molt alta a tot l'Estat. Segueix el màrqueting, promoció comercial i patrocini de laboratoris, que haurien de limitar-se amb lleis estrictes. Queda pendent de regular la producció i distribució de genèrics, potenciar l'atenció primària (que estalvia receptes), el control de continuïtat i dosi de les persones que pateixen malalties cròniques, etc.

7) Factura a l'ombra

S'impulsa la factura en l'ombra que significa més burocràcia i despesa inútil, i prepara el camí del co-repagament. Ha de servir, diuen per "dissuadir", sense pensar que pot eliminar visites i tractaments necessaris, amb forts costos socials.

8) Desgravacions de quotes a mútues

La desgravació per contracte d'una pòlissa privada significa que una part dels diners que hauria d'anar destinat a finançar serveis públics es queda en mans de particulars.

Es tracta d'una triple discriminació: per nivell d'ingressos, per edat i per circumstàncies personals de salut.

Significa en el fons reivindicar el temps en que en lloc d’universalitat de l’atenció hi havia beneficència i l’atenció sanitària sols podia tenir-la qui la pagava. Implica fer política sanitària no per a tota la població, sigui quina sigui la circumstancia en la que es troben les persones, sinó per i a favor d’una part molt concreta de la sanitat privada.

A aquestes denúncies concretes s'hi han afegit, en la segona part de la intervenció, 8 PROPOSTES d’actuació de fons:

1) Desmercantilitzar la salut pública i l'atenció sanitària del control privat i la influència del neoliberalisme i el complex industrial biomèdic-farmacèutic. En aquest sentit, rebutjar tant les propostes de retalls de salaris del personal com de plantilla, propostes de copagament, etc., Tornant el poder a la política en el sentit més noble i evitant que sigui el sector privat de salut, o qualsevol organisme format suposadament per "experts" al marge del funcionament i control democràtic, el que dicti els objectius de salut tant per les localitats com per Catalunya, l’Estat i a la Unió Europea.

2) Desbiomedicalizar la salut proposant avenços en l'educació, la prevenció i l'atenció de la salut a través d'una integració entre el biològic, el psicològic i el social. En aquest sentit, recordar que per DEMPEUS per la Salut Pública aquesta visió integral de la salut era consubstancial des de l'inici.

3) Integrar l'atenció sanitària dins de la salut pública fent un èmfasi especial en la prevenció primària de la malaltia i la promoció de la salut, tenint en compte els determinants socials de la salut i de l'equitat en salut. S'entén en aquest punt que aquesta era la contribució específica de Dempeus a la lluita per la igualtat: potenciar l'equitat en salut és també potenciar una societat de persones més iguals, en una societat més justa.

4) Vigilar i proposar polítiques per canviar els principals DT de la salut i de l'equitat.

En aquest sentit, seguir la recomanació de la Comissió de Determinants de Salut que ens diu que l’acció sobre els determinants socials de la salut serà més eficaç si "disposa de sistemes de dades bàsiques, com ara els registres civils i programes d'observació sistemàtica de les iniquitats sanitàries i dels determinants socials de la salut, i mecanismes que assegurin que les dades poden ser interpretats i utilitzats en l'elaboració de polítiques, sistemes i programes més eficaços. La sensibilització i la formació en matèria de determinants socials de la salut és essencial."

Des de Dempeus s'enten que han de ser les polítiques sorgides des de les persones, els seus drets i les seves necessitats, les que marquin les polítiques de salut, perquè la salut afecta a tota la població, i no sols a les persones malaltes. En aquest sentit, per exemple, una taxa mitjana d’atur del 20% de la població, que arriba al 40% en la població menor de 25 anys, és un element de desigualtat i una atemptat a la salut pública de primer ordre, que cal denunciar com a tal.

5) Cal aconseguir que el lema de SALUT EN TOTES LES POLÍTIQUES sigui més útil que mai, però això vol dir també CREAR les polítiques on no hi siguin, i fer possibles les mesures que satisfacin els drets i les necessitats, amb L’AVALUACIÓ relativament constant de les polítiques o programes plantejats des de qualsevol àmbit: des de les conselleries fins a les regidories. Ens hauríem de preguntar SI AFECTA EL PROGRAMA/ OBJECTIU/ POLÍTICA MUNICIPAL QUE S’ESTÀ PLANTEJANT LA SALUT I L’EQUITAT EN LA SALUT. Si la política plantejada pot afectar negativament a la salut o incrementar les desigualtats s’hauria de desestimar. I s’haurien d’intentar impulsar polítiques que afavoreixin la millora de la salut.

6) En aquest sentit, caldria explicar què és l’ EQUITAT en salut, i per què l’equitat pot no correspondre’s en determinats casos ni amb la llei escrita, ni amb el sentit de la igualtat que podem compartir molta gent de les esquerres. No és just ni permet arribar a la igualtat tractar de manera igualitària els desiguals... per això és important, entre molts altres aspectes, insistir en l’ EQUITAT en salut.

7) Cal fer èmfasi en la figura del treballador/a social, ja que és una figura de proximitat i de molta ajuda especialment pels col·lectius més vulnerables.

8) Democratitzar la salut pública i l’atenció sanitària amb participació de la població… La crisis no ha de significar ni menys drets ni menys salut. Si la globalització ha estès malalties per tot el món, també hem d’aconseguir que estengui la salut a tots els racons. Des de Dempeus per la Salut Pública es posa èmfasi en la participació social i ciutadana, ja que el municipi al ser un espai de proximitat i reunió afavoreix la possibilitat “d’empoderar” diversos col·lectius. La participació ciutadana millora la salut de la població de forma directa, per la pròpia participació, i indirecta, per l’impuls d’objectius que d’altra manera podrien no arribar mai a estar a l’agenda de les persones que fan les polítiques. Però també hi ha perills: la participació comprada, la passiva, l’ensimismada. La participació ha de ser lliure i insurgent, amb veu pròpia, no atemorida per les retallades de subvencions, per crear contrapoder. Sols així té sentit parlar de participació i empoderament de la societat civil.

La CONCLUSIÓ: de tot plegat, i que consisteix en la síntesi de la proposta, és impulsar una campanya per una nova cultura de la salut, com en el seu moment es va fer –i és una fita de la que les esquerres podem estar-ne orgulloses—la nova cultura de l’aigua.

Des de Dempeus es pensa que igual com la pau no es pot deixar als exèrcits, tampoc la salut es pot deixar només en mans de metges ni polítics. I, de manera especial, que la necessitat de crear UNA NOVA CULTURA DE LA SALUT ens correspon a la ciutadania, i de cap manera pot deixar-se en mans del Sr. Boi Ruiz, que ha demostrat sobradament no ser partidari, ni creure, ni estar disposat a treballar per la salut pública.

Veure també: La política de salut de la Generalitat de Catalunya