Segurament és força oportú, en un article que vol relacionar de manera especial l’actual crisi amb la salut i violència des de la vessant de gènere, recordar els estralls de la crisi econòmica de 1929 que varen afectar de manera especial a dones i infants, encara que no agradi massa a les autoritats responsables de gestionar l'actual crisi que es facin comparacions, segurament perquè la crisi del 29 es va resoldre amb un increment molt considerable de les regulacions econòmiques sobre un capitalisme salvatge… tot el contrari del que estem vivim actualment. Les mesures que es varen prendre a començaments del segle XX són tot el contrari de les actuals... encara que per començar a actuar va caldre que el deteriorament de la salut afectés als Estats Units a una tercera part de tots els nens i nenes, i una quarta part de la població adulta, (especialment dones), pel que fa a desnutrició, i els problemes mentals arribessin a ser especialment colpidors en la canalla i en els milers de dones que varen perdre la seva llar (mentre departaments de salut dels USA reduïen pressupostos o fins i tot tancaven serveis de salut fonamentals). Finalment, amb les mesures que va posar en vigor el president Roosevelt, es va començar a guanyar el pols a la crisi: increment de sous per als treballadors i treballadores, grans inversions en infraestructures, més impostos per als més rics... Finalment, de la II Guerra Mundial en va sortir un món dividit i una esperança (fallida, però no derrotada) per fer realitat un sistema econòmic alternatiu.
Quan la situació econòmica i financera ha estat prou estudiada, les repercussions en la salut de la crisi ho han estat molt menys, i encara amb menor quantitat des d’una perspectiva de gènere. Actualment ja es pot disposar d’alguns estudis que relacionen crisi econòmica i salut, i fan especial esment de l’increment de la mortalitat per cardiopaties isquèmiques, (especialment rellevants a Austràlia), i un empitjorament de l'estat general de la salut en mares solteres en atur a Suècia. Aquest tipus de treballs ens interessen sobre tot per la seva vessant d’alerta, ja que les persones expertes en el tema, en base al que es coneix de les crisis anteriors, recomanen posar una atenció especial als problemes de
desnutrició (en especial en població infantil, dones gestants o mares lactants, persones diabètiques o amb malalties cròniques, etc...
2) condicions de vida de les persones que han perdut la seva llar, pel increment que suposa de malalties infeccioses, problemes de salut mental i violència
3) relació entre atur i pobresa relativa, aïllament social, pèrdua d'auto-estima i comportaments poc saludables (alcoholisme, addicció a psicotròpics...)
4) drogoaddicció i creixement de tot tipus de comportaments d’addicció, depressió i altres problemes de salut mental, ja que a la recessió augmenten els desnonaments i la taxa de suïcidis (especialment en els països més explotats...)
5) augment de la mortalitat, que és conseqüència de la desnutrició, drogoaddicció i altres patologies abans mencionades, però també de la reducció dels programes i dels serveis mèdics de salut
6) deteriorament de la salut infantil, en especial pel que fa referència als serveis no coberts pel sector públic de
7) violència (en especial, violència de gènere)
8.- problemes de salut ambiental i laboral (amb la precarització de les relacions socials i laborals que la crisi imposa a les condicions de vida i treball de les persones més febles)
9) injustícia social i violació dels drets humans, en especial contra les persones immigrades i altres minories, de les que les dones són en l’actualitat, majoria...
La OMS alerta...
"No costa massa enfocar els punts anteriors des de l'òptica de gènere i descobrir que, en la majoria, quan no està mencionada de forma explícita, la dona és la gran perjudicada. I en aquest sentit, val la pena recordar amb Margaret Chan que si --al marge de la crisi-- moltes necessitats de salut de la dona estan desateses, amb la crisi són les dones les primeres en sentir els efectes de les privatitzacions i les retallades dels serveis socials i de salut. La raó és força evident: els factors que impedeixen que millori la salut de la dona no són de caràcter fonamentalment tècnic o mèdic: són de tipus social i polític i es ressenten seriosament de les restriccions que els capitals privats (“els mercats”) imposen amb la crisi.
En el terreny de la salut pública és possiblement més difícil encara que en temps de crisi es puguin canviar actituds i comportament, combatre la discriminació i millorar la situació de la dona.
Les diferents societats que la història ha conegut (i en especial el sistema capitalista) han creat relacions de desigualtat de diverses menes, entre elles, de classe i de gènere, i si les polítiques que normalment es fan les mantenen, en temps de crisi les reforcen. Les dones, presents sempre en els esdeveniments fonamentals de la vida com són els naixements, les malalties i la mort, s’encarreguen del 80% de totes les cures que la salut comporta, i en alguns casos especialment difícils, fins al 90% (per exemple, en l'atenció de malalties relacionades amb el VIH / Sida) Si afegim les creixents privatitzacions de la sanitat pública, estem imposant una responsabilitat addicional, que forma part també de la violència social, sobre un treball de les dones que >s’incrementa sense rebre més suport, ni es reconeix ni està remunerat. (La Llei de la Dependència suposa un parèntesi en aquesta invisibilitat i no reconeixement de les atencions de cura de persones malaltes o invàlides... No vull ser de malastruga però ja veurem fins a quan aconsegueix mantenir-se en la dèria de “retallades” de les polítiques amigues de les dones.)
I la raó és ben senzilla: en temps de crisi és més difícil de mai que les societats i els dirigents polítics que les governen acceptin que la salut de les dones importa,que les seves responsabilitats en la salut d eles persones del seu entorn és fonamental i poc o gens reconeguda, i que cal prioritzar les necessitats de salut no ateses de les dones i les nenes, que comencen per una vida amb més equitat i menys desigualtat per motius de gènere.
En aquest sentit, Chan vincula també gènere i classe, i ens diu que quan es compara “l'estat de salut de les dones de països de renda alta i de renda baixa, els resultats són predictibles i eloqüents. En totes les regions i grups d'edat, les dones i les nenes dels països d'ingressos més alts presenten nivells de mortalitat i morbiditat inferiors als de les que viuen en països d'ingressos baixos.” És temptador concloure que la pobresa és el determinant més important dels problemes de salut de la dona (una pobresa que augmenta amb la crisi, tot i que les dones presenten algunes vulnerabilitats biològiques, relacionades amb les seves funcions reproductives, que les fan més propenses a córrer riscos de salut. Però vol dir això que la biologia determina tota la vida de la dona, abans i després dels anys fèrtils? Els millors resultats de salut que presenten els grups d'ingressos alts indiquen que la resposta és no, i per tant és fàcil deduir que l’increment de la pobresa de les dones amb la pitjor distribució de la renda que la crisi imposa tindrà conseqüències en taxes més altes de morbiditat i mortalitat de dones i nenes.
Les dones en general viuen més que els homes, però la seva vida no és necessàriament saludable o feliç. Com s'indica en l'informe de l’OMS, Las mujeres y la salud: los datos de hoy, la agenda de mañana, les dones són més susceptibles que els homes de patir depressió i ansietat. S'estima que 73 milions de dones adultes a tot el món pateixen algun episodi important de depressió cada any. Si bé les causes de les malalties mentals varien d'una persona a una altra, la baixa situació social de la dona, la seva càrrega de treball i la violència que pateix, són factors coadjuvants.
La globalització de modes de vida poc saludables exerceix una forta influència en aquestes tendències que s'observen a tot arreu. L'avantatge de la dona pel que fa a esperança de vida s'està perdent en algunes parts del món. A la malnutrició com a factor de risc de mals resultats en l'embaràs se sumen ara la hipertensió, el colesterol elevat, el consum de tabac, l'obesitat i la violència i fins i tot les malalties cardiovasculars, considerades durant molt de temps una afecció masculina en les societats riques, és ara la principal causa de mort de les dones grans en gairebé tot arreu.
Fa molt que sabem que a mesura que millora el nivell de vida, millora la salut... I el cert és també veritat en temps de crisi, amb un augment de la desigualtat i de la violència per a les dones.
Com ens recorden des de la OMS; la crida a l'acció ha de transcendir el sector de la salut i arribar a altres àrees com l'educació, el transport, l'ocupació, i els marcs jurídic i judicial. Fonamentalment, es tracta d'una crida per a la programació i adopció de polítiques centrades en la dona en tots els sectors, amb un enfocament que abasti totes les instàncies decisòries. Però sobretot, l'atenció primària de salut, amb la seva èmfasi en l'equitat, la justícia social i la possibilitat que tothom faci sentir la seva veu, ofereix l'oportunitat de marcar una diferència mitjançant el canvi de les polítiques. I necessitem la veu i el pes de la societat civil per exigir responsabilitat als dirigents polítics.
La veu del Consell Assessor de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona
També des del Consell Assessor de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona s’acaben d¡’expressar preocupacions molt semblants per les conseqüències de la crisi econòmica iles mesures per gestionar-la sobre la salut de la població.No costa gens llegir-les des d’una òptica de gènere en la mesura que la seva autora és la Dra. Lucía Artazcoz, de la que ja hem llegit moltes coses sensibles a la classe social i al gènere. En concret ressaltem el següent:
1. Perdre la feina té conseqüències sobre la salut de les persones, sobretot sobre l’esfera psicosocial. És important recordar que hi ha evidència científica de que les prestacions econòmiques d’atur eviten o redueixen aquest efecte i que les conseqüències sobre la salut se centren en les persones sense prestacions, sobretot si són sustentadores econòmiques principals de la llar.
2. S’ha documentat que per reduir o eliminar l’impacte de l’atur sobre la salut mental no basta amb aconseguir qualsevol tipus de feina. Alguns estudis observen que entre els joves no hi ha diferències en l’estat de salut mental entre persones aturades i les que treballen en ocupacions que estan per sota de la seva qualificació quant a contingut i/o categoria o les que tenen una feina insatisfactòria. També entre els joves s’ha assenyalat que tant perdre la feina com canviar a una altra per sota de la pròpia formació s’associa amb un increment del consum d’alcohol.
3. La crisi econòmica pot incrementar les desigualtats en la salut segons la posició socio-econòmica. S’ha observat que els individus amb salaris molt baixos i nivells d'educació també baixos tenen més risc de deteriorament de la salut durant els períodes de recessió econòmica quan es queden a l’atur. En canvi, els que tenen educació secundària o més, que probablement tenen uns estalvis que poden actuar com a coixí i unes perspectives raonables d’aconseguir una nova ocupació a curt o mig termini, fins i tot, en períodes de crisi econòmica poden millorar la seva salut.
4. Hi ha evidència científica de que els processos de reestructuració d’empreses en els què es retallen les plantilles, tenen impacte sobre la salut, no només de les persones que perden la feina, sinó també de les que continuen treballant. Entre aquestes, s’ha observat un increment de trastorns ansiós-depressius relacionats amb la incertesa sobre el futur laboral, un augment de conflictes entre companys, un increment del volum de feina en reduir-se habitualment més la mà d’obra que les exigències del treball, del tabaquisme i de problemes amb la parella.
5. Les tendències de mortalitat de la Unió Europea en els últims anys indiquen que els països poden evitar l’increment en les morts per suïcidi durant els períodes de crisi econòmica amb una despesa per càpita de 200 dòlars a l’any o més en programes actius d’ocupació. Als països que gasten menys de 70 dòlars – com és el cas d’Espanya o els països d’Europa de l’Est recentment incorporats a la UE – les crisis econòmiques s’associen amb un augment dels suïcidis.
6. Les polítiques que disminueixin els ingressos de la gent gran (entre la que hi ha una alta proporció en situació de pobresa) augmentaran la pobresa, deterioraran la seva salut, la qualitat de la seva alimentació i el seu nivell de participació social i activitat física, amb conseqüències negatives per a la seva capacitat funcional i amb un previsible augment de la dependència. Per contra, les polítiques que tinguin com a objecte l'eradicació de la pobresa en la vellesa tindran com a conseqüència una disminució de la dependència.
7. Aquestes són algunes raons per les què remarquem la importància de que els polítics i els agents socials considerin en totes les polítiques relacionades amb la gestió de la crisi que tinguin a veure amb la població treballadora i com afecten la salut laboral. A més, destaquem la importància d’impulsar, ara més que mai, el paper dels serveis de prevenció de riscos laborals perquè realment estiguin integrats dins les estratègies i la gestió de les empreses i de les organitzacions.
8. És també necessari millorar la formació dels professionals de la salut laboral per tal d’atendre adequadament els reptes que la crisi suposa per a la salut dels treballadors i de les treballadores.
Estic totalment d'acord amb la denúncia global de la violència. A més, mai he cregut que el feminisme sigui un "tema d'una sola qüestió" que s'esgota en si mateix, sense connexions fortes, directes i fonamentalment explicatives del món que habitem. Per això, crec que denunciar la violència de gènere significa no només reivindicar per a les dones un món on puguin ser més lliures, i viure amb més igualtat, sinó denunciar també tota la violència que aquest sistema irracional genera contra les persones més febles (que són la immensa majoria) en una societat que s'està deshumanitzant davant la indiferència generalitzada ... fins i tot, de vegades, de les pròpies víctimes. Perquè cal repetir més vegades (fins que tota la societat s'aixequi i la impedeixi) que és violència econòmica de gènere que les grans "oportunitats" que la crisi econòmica ofereix al capital financer i la patronal es carregui sobre les dones sancionant les desigualtats de salaris i afavorint la seva ocultació, (per exemple, als Estats Units) majors encara quan la dona és negra o hispana. O que no es digui que les retallades en les prestacions socials, en el sistema de salut, en les "polítiques amigues de les dones" signifiquen també carregar amb violència les tensions de l'ajust que beneficia als poderosos.
És violència alienant de gènere que es reblinqui la raó fins al punt de presentar com a acceptable i "normal" que en determinades organitzacions religioses, finançades amb fons públics, les dones no tinguin les mateixes oportunitats i drets que els homes.
És violència quotidiana de gènere en la vessant de la salut que algunes malalties emergents, que afecten de manera especial a dones, no rebin per part de la sanitat pública el tracte d'atenció i investigació que es mereixen, i que les dones afectades siguin a priori , en massa casos, candidates a les llistes d'espera inacabables ... o a les sales de psiquiatria ... (Sabem molt bé del que parlem!). O que es vulguin imposar limitacions a la llei que sanciona l'exercici del dret a l'avortament, o que es des protegeixi a les dones ridiculitzant o prohibint la utilització de preservatius ...
És violència de gènere que la violació sigui arma de guerra i s'utilitzi amb sadisme sense que cap autoritat mundial faci res de debò per impedir-ho. I és violència de gènere portada al paroxisme que en determinades ciutats del món el feminicidi sigui pràctica repetida i impune, per desolació de totes les dones i de tota la societat.
La situació de les dones i la violència a Catalunya
La primera Enquesta de Violència Masclista de Catalunya, impulsada pel Programa de Seguretat contra la Violència Masclista del Departament d’Interior en col·laboració amb l’Institut Català de les Dones i la Regidoria de Dones de l’Ajuntament de Barcelona, s’ha fet amb l’objectiu de tenir una primera radiografia que indiqui què està passant a Catalunya respecte a la violència contra les dones i de conèixer la dimensió real del problema. S’ha elaborat amb entrevistes telefòniques a 14.122 dones i 1.501 homes d’entre 18 i 70 anys residents a Catalunya, que viuen en una llar amb telèfon fix i tenen capacitat d’entendre i d’expressar-se en castellà o en català. Les entrevistes es van efectuar entre el 8 d’abril i el 30 de juny del 2010, i han permès que moltes dones expliquessin per primera vegada de forma anònima casos que no han denunciat mai.
L’enquesta esdevé una eina sociològica valuosa, ja que analitza la violència masclista en tots els àmbits (a la parella, a la feina, a l’espai públic) durant el 2009, i recull dades de les grans violències patides per les dones al llarg de tota la vida. L’estudi reflecteix no només els tipus de fets, sinó també el nivell d’afectació que aquest fets tenen en la víctima, i els valors i les percepcions que tenim com a societat cap a aquest fenomen.
Tot i que l’enquesta evidencia un canvi significatiu cap a un major retret social de la violència masclista, les dones són més pessimistes que els homes pel que fa als progressos assolits i a l’evolució futura d’aquest problema, Finalment, dóna molt a pensar el següent quadre que fa referència a víctimes ateses, persones detingudes i dones mortes a Catalunya des dels inicis de la crisi per violència de gènere.
La violència de gènere en xifres a Catalunya els anys de la crisi:
Any Detinguts Víctimes ateses Víctimes mortals Denúncies prèvies
2008 8057 11756 7 3
2009 7771 12280 10 3
2010 5320 9237 14 4
Com podeu veure, el nombre de persones detingudes ha anat disminuint en els tres anys, i el nombre de víctimes ateses és molt alt l’any 2009 però té una forta disminució l’any 2010. Aquesta disminució podria entendre’s com el resultat social de les campanyes que s’han anat fent en contra de la violència masclista i la més gran conscienciació de la societat. Tanmateix, el nombre de víctimes mortals, que passa de 7 a 14 en dos anys, i el fet que el nombre de denúncies prèvies hagi augmentat en tant poc nombre (de 3 a 4) no ens permet (al marge de posteriors i més aprofundits anàlisi que ens permetin fer una interpretació més curosa) fer una lectura gens optimista. Al contrari, creiem que hi ha una lectura de gènere en la violència d’aquests anys de crisi que porta a les dones a ser menys ateses en els establiments sanitaris públics on han de fer preceptivament l’informe per les autoritats (i són recollides per l’Observatori) i queden, per tant, molts més agressors en la invisibilitat estadística i en l’anonimat. El fet seriós és que en dos anys s’ha doblat el nombre de dones mortes a Catalunya.
Estic d’acord doncs en la necessitat d'un canvi cultural i de més mesures socials per lluitar contra una xacra més estesa del que es veu, ja que "els casos de violència masclista que es denuncien són només la punta de l’iceberg d’un problema social molt més profund i que no només es produeix en l’àmbit privat, sinó també en els espais públics i en l’àmbit laboral”. Ens diu l’estudi que:
1 de cada 4 dones ha patit una agressió masclista d’especial gravetat al llarg de la seva vida.
Més d'un 80% de les dones que han patit fets que consideren delictius, la majoria a mans d’un home del seu entorn, no ho denuncien.
En l’àmbit de la parella i ex-parella, prop de 70.000 dones residents a Catalunya es consideren maltractades el darrer any.
En l’àmbit laboral, un 4% de les dones que han treballat per compte d’altri s’han vist obligades, algun cop al llarg de la seva vida, a deixar la feina a causa d’un assetjament sexual i un 5,2% han estat objecte d’acomiadaments sexistes.
En l’espai públic, un 12,2% han patit algun tipus d’agressió sexista al carrer l’any passat, de les quals el 3,2% assenyala que els fets li van produir un impacte psicològic intens.
Augmenta el retret social cap a la violència masclista, tot i que les dones són més pessimistes que els homes pel que fa als progressos assolits.
Només al llarg de l’any 2009, la victimització per aquests mateixos fets va afectar l’1,4% de les dones residents a Catalunya d’entre 18 i 70 anys, el que suposa que més de 36.000 dones van patir agressions masclistes d’especial gravetat l’any passat. L’enquesta també revela que, durant el 2009, el 6,8% de les dones ha estat víctima d’alguna agressió masclista que la mateixa víctima ha considerat delictiva, però només el 17,7% d’aquestes dones ha denunciat els fets.
El nou govern de CIU imposa retallades que repercutiran en menor protecció a les dones. Malgrat la gravetat del que es denuncia a l’apartat anterior, podíem llegir a Hèlia Dones que el 4 de gener en el Diari Oficial de la Generalitat es publicà el decret de supressió del programa de seguretat contra la violència masclista. Ha estat la primera decisió del nou conseller d’Interior, Felip Puig, quan la gran ironia és que la Llei pel dret de les dones a l’eradicació de la violència masclista, va ser aprovada al Parlament català per unanimitat. A la nova presidenta de l'Institut Català de les Dones se l’ha informada que se li retallarà el 70 % d'un pressupost que ja era força escadusser.
La crisi econòmica no pot significar retallades en les polítiques d'eradicació de la violència de gènere; la Llei ja disposava d'un pressupost massa minso com per rebaixar-lo, i especialment faig meves les seves paraules de que “els avenços en els Drets de les dones són patrimoni de la lluita de generacions de dones que ens han precedit. Tot el teixit social ha pres consciència en aquests últims anys sobre que un problema tan gran i tan amagat necessitava deixar d'esser cosa privada o familiar. El greuge masclista a les dones amb la violència de gènere ha de poder gaudir de polítiques específiques i especialitzades. Des dels mestres a les escoles fins als jutges, i també els cossos de seguretat quan es topen amb les víctimes”perquè cal enfortir i millorar l’efectivitat i l’eficàcia de la Llei integral contra la violència de gènere i la Llei del dret de les dones a l’eradicació de la violència masclista: dues lleis, juntament amb la de Dependència, que corren el perill de quedar en paper mullat amb el Govern de CIU, la coartada de la crisi i l’avarícia dels “mercats”.
Bibliografia:
Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Generalitat de Catalunya. Enquesta de violència masclista a Catalunya. Resultats destacats. Desembre 2010.
La salud de la mujer
Les dones ens mereixem un programa
Crisi i salut laboral: Recomanacions
Levy S Barry i Sindel W Victor. "Crisis económica y salud pública" a Medicina Social
Informe OMS: Las mujeres y la salud: los datos de hoy, la agenda de mañana Ginebra, Novembre, 2009.
- Compartir
-
-
-
-
-
-
more...
