Aquest és el lema que des de ja fa un temps determinats conciliàbuls repeteixen fins a quedar-se afònics. El paper de “llibertaris” de cap de setmana, que em perdonin els llibertaris de tota la vida, té en el rebuig a les darreres mesures antitabac -que van entrar en vigor el gener d’enguany i que amplien la prohibició inicial (centres de treball i equipaments públics) a l’hostaleria, la restauració i als centres d’oci- el símptoma manifest d'una manera de fer ben singular. És comprensible l’enuig d’aquells empresaris que fent cas del govern espanyol van invertir en instal•lacions per a fumadors. Ho entenc i ho puc compartir. La nova prohibició no els permet amortitzar la inversió feta seguint la nova normativa. Però el que està passant a Espanya -i ens agradi o no (a mi no em plau gens) els catalans formem part d’aquest estat i massa sovint responem als seus mateixos tics, pors i obsessions- fa feredat.
Si fem un tomb per Europa i com diria aquell per la resta del món occidental, cap país, cap societat, ha reaccionat contra les mesures antitabac com aïrats sectors de la societat espanyola i catalana.
Veure dos prohoms de les lletres espanyoles com Francisco Rico i Javier Marías, l’un crític i l’altre escriptor, abanderant una insubmissió en tota regla, contra una llei que procura el benestar col•lectiu, produeix estupefacció i denota una certa fatiga democràtica.
Ni als països anglosaxons com els EUA o el Regne Unit, en els quals el zel per la no intromissió de l’estat contra allò individual o privat és consuetudinari, s’ha vist una reacció com l’espanyola. Aquest discurs ibèric del 'prohibit prohibir' el vàrem poder veure i patir durant la reforma de la llei de protecció dels animals per abolir la mort dels bous en les places com a espectacle. O fins i tot bona part del debat dels 80 km/h respon a aquest mateix axioma. De la mateixa manera que Aznar es vantava d'abeurar-se sense mesura, el nou conseller d’interior, Felip Puig, excita el personal a prémer l’accelerador a fons.
Aquest discurs comporta sovint un menyspreu a tot allò públic, al bé col•lectiu, negant l’existència d’un interès general, i emfasitza un discurs i unes actituds profundament irresponsables i insolidàries revestides d'un liberalisme impostat. El liberalisme és sortosament, no ho oblidem, tota una altra cosa i no s'ha de confondre amb el llibertinatge.
És cert que durant molt de temps l’esquerra hereva del marxisme i del maig del 68 ha abusat d’una moralitat ideològica que massa sovint topa amb el sentit comú, exemples com el multiculturalisme, la renúncia a la família o al criteri d’autoritat, o la confusió entre igualtat d’oportunitats i igualitarisme, són excessos i llocs comuns que fan perdre credibilitat i al final abonen el terreny als falsos liberals. I cal admetre que encara n'hi ha que persisteixen.
En aquest context ha aflorat una dreta que sovint posa els pèls de punta a bona part de la dreta clàssica. Jo no m’imagino a Jordi Pujol, ni al mateix Manuel Fraga Iribarne, cridant a la insubmissió per poder fumar allà on a un li rota. Aquesta actitud de menyspreu a l’interès públic és en el fons un menyspreu a la política, una negació de la política en majúscules.
Sóc conscient que el que he escrit fins ara potser no és una novetat. Però la situació actual té un nou element a tenir en compte. El govern de CiU ha de capejar un estat d’opinió que menysprea allò públic i es refugia en l’individualisme més eixorc. El problema és que CiU el va fomentar i és sobre aquest estat d'opinió que van cimentar la victòria electoral.
El primer combat contra aquest “tea party” ibèric, altrament dit “carajillu party” o “ cassalla party”, és plantar-se davant la campanya del 'prohibit prohibir'. Perquè l’autoregulació i el gaudi de la llibertat de cadascú té un límit: el respecte a l’altre, el proïsme. Si alguns fem política és perquè creiem precisament en aquesta llibertat i en la pròpia política com a instrument al servei de les classes populars. La meva llibertat limita amb la llibertat dels meus veïns, o millor dit, el meu benestar condiciona i està condicionat pel benestar dels meus veïns.
El “no em dóna la gana” no és acceptable com argument polític quan es viu en una col•lectivitat. Agradi o no, vivim en societat i efectivament tots tenim drets. Però també deures.
(Article publicat a Público el dia 5 de març de 2011)