La cimera contra la crisi no ha estat un èxit rotund però tampoc un fracàs. Una setmana més tard puc dir amb seguretat que li calia més cuina, més preparació. El Govern de CiU va oferir un document amb propostes i encàrrecs al qual Esquerra hi varem donar la nostra conformitat amb la incorporació d’algunes esmenes. Però a gran trets, el document era acceptable. Què va fallar? Doncs clar i català: les formes. Hom tenia la sensació d’estar fent de figurant d’un guió d’aquells que David Madí cuinava tan bé, de fet, molts es pregunten si va tornar, esporàdicament, per fer tot el muntatge! Dos exemples del muntatge, presses i escenificació de cara a la galeria ho il·lustren perfectament. En primer lloc, vaig advertir la cara de pànic governamental quan alguns ponents van demanar allargar la reunió una hora per poder discutir millor el document final. Si s’allargava la cimera es feia de nit i les imatges casablanquianes d’Artur Mas se n’anaven en orris. I segon, acabada la reunió —quan servidor va voler preparar la conferència de premsa posterior en la mateixa taula de la cimera— va ser convidat a desallotjar la sala amb una pressió insistent. La causa? Que a la foto casablanquina apareix la porta de la sala de reunions mig oberta. El missatge a traslladar era clar: el Molt Honorable presideix i treballa. Tot plegat un intent de barreja entre Obama i Kennedy!

Però sent positius cal dir que, més enllà de les propostes contra la crisi, va destacar el consens dels experts del CRAE sobre l’excés del dèficit fiscal i la necessitat del Concert Econòmic. No van estar sols. La Pimec i Fepime hi mostraven el seu suport, i el Foment del Treball no hi va mostrar cap oposició. El posicionament de la patronal catalana no és cap broma i mostra un punt d’inflexió que va començar per la patronal de Terrassa, la CECOT. Hi falta, però, el compromís clar dels sindicats. Aquests recelen del debat sobre el Concert perquè creuen que això pot acabar desviant l’atenció sobre les mesures anticrisi i tapar les retallades en polítiques socials.

Cal deixar clar i explicar que una cosa no treu l’altra, ans al contrari, van absolutament lligades: mantenir les polítiques socials i canviar el model productiu passa indiscutiblement per acabar amb el dèficit fiscal; creure que això és possible sense Concert Econòmic o sense la independència nacional ens porta al terreny dels miracles.

Clar que Mas i el seu equip poden tenir aquesta temptació. Però la realitat és massa crua i cruel com per voler distreure el personal.

Al govern dels millors, i la coalició que els dóna suport, se’ls hi escurça el temps, tot va molt ràpid, i el desig d’una legislatura tranquil·la, de “gestió”, queda ja enrere a les primeres de canvi. Hauran de plantar-se davant l’estat, i aviat, perquè els números no surten. I no valdrà fer bullir l'olla com durant aquells 23 anys d'hegemonia o l'entabanada del pacte Mas-Zapatero, ni maquillar els resultats o caure en excessos de propaganda i vendre fum. Ja no ens alimenten molles. I tampoc valdrà amagar el cap sota l’ala argüint que ara no toca: primer la crisi, com insinuen els sindicats o els ecosocialistes. El discurs de socialistes i populars és molt més explícit: primer, la solidaritat amb els Botín, Alierta o Florentino i si queda alguna cosa, Catalunya.