El Consell de Ministres de l’Interior de la UE
es va reunir ahir, a Luxemburg, amb un dels temes més complexos dels
darrers anys sobre la taula: la gestió dels creixents fluxes migratoris provinents del Nord
d’Africa, i especialment de Líbia.
Després de llegir les conclusions em satisfà
veure com, entre d’altres propostes, alguns dels Estats membre es van oferir er
a rebre contingents de refugiats. Ja era hora!
Tanmateix, el problema és molt més gran que
això. Segons l’ACNUR, hi ha més de 8.000 persones refugiades a Líbia, i 3000
que sol·liciten asil. Totes aquestes persones reclamen protecció.
Seria del tot irresponsable per part de la UE
desentedre’s de la situació fent-ne exclusivament responsables els països veïns
a Líbia. Donat les operacions militars a Libi han estat principalment motivades
pel deure de protegir (Responsibility to Protect), és imperatiu que els Estats
membre n’assumeixin el corolari, és a dir, l’acollida d’aquella gent que en
fuig.
Per altra banda, lamento un cop més
(l’enèssim) que els Estats membres només es posin d’acord en una resposta
comuna: l’enfortiment de l’Agencia de Frontex.
Com podem demanar que l’Agencia emprengui les
negociacions d’un acord amb les autoritats egípcies, líbies o tunisianes, quan
aquestes es troben en aquests moments en plena transició democràtica? Quin
sentit té suggerir el desplaçament d’una nova operació de l’Agencia Frontex a
Malta quan aquesta no té cap competència a l’hora d’identificar demandants
d’asil (això correspon als Estats)?
Un cop més lamento el joc de
pìng-pong entre determinats Estats membre, que no només trobo inacceptable
tenint en compte la situació extremadament preocupant de les persones migrants,
sinó que, a més, considero que les amenaces que alguns fan apel·lant a la
reintroducció de controls a les fronteres internes suposa un atemptat a les
ambicions del projecte europeu i a la solidaritat que se li associa.
En canvi, seria molt més pertinent la concessió
de permisos d’estada i de treball temporals, així com l’aplicació rigorosa del
dret al reagrupament familiar, sobretot dels tunisians. Això, a més de molt més
humanitari, suposaria un senyal més fort en favor les legítmes aspiracions de
llibertat que flueixen per aquella zona.