Que vénen els moros! Mai sabrem si determinada por atàvica a les persones del nord d’Àfrica, els magribins, és fruit de la tradició oral i de la part més fosca de la nostra història, o és el record que encara hi ha a molts llocs de Catalunya de la guerra civil i les tropes mores de Franco que eren enviades com avançada tal com els anglesos enviaven el gourkas nepalesos. El recel existeix, i és una marca força profunda en el nostre subconscient col•lectiu que acaba de complicar-se amb la religió musulmana.

En aquesta vida, viatjant s’aprèn, i enraonant encara més. La primera volta que vaig estar al Marroc —concretament a l’Atlas—, em va permetre descobrir que les diferències i els prejudicis desapareixen, com gairebé sempre, quan t'hi atanses. Però en aquests cas puc dir que, més enllà de la religió i la cultura, la nostra manera de viure i entendre el món, a banda i banda del Mediterrani, té més similituds que les que pot semblar a primer cop d'ull. Com passa sovint, les aparences enganyen, i els prejudicis malbaraten oportunitats. En ple segle XXI, molts catalans i catalanes són originaris de la ribera sud del Mediterrani. Ells i elles viuen i treballen a Catalunya. Són catalans i els seus fills, la majoria, parlen català, i en canvi desconeixen el país dels seus pares. Però essent pràctics hem de mirar més enllà: als catalans ens interessa i molt el mercat i la potencialitat de països com Marroc, Algèria i Tunísia. Líbia ja ens queda un xic enllà, però això no vol dir que ens preocupi. El mar mai serà una frontera. Ans al contrari, el Mediterrani és un pont, un pont de mar blava que diria Lluís Llach, al que no hi podem renunciar.

El Magrib: una oportunitat
Davant l’auge dels països asiàtics, la Xina o l'Índia, a nosaltres ens interessa mirar cap al sud. A tot Europa, en general, li interessa que Àfrica funcioni. I això per moltes i diverses raons: per estabilitat, per fixar població, perquè culturalment també som a tocar, malgrat tota la càrrega de prejudicis que suara esmentava. I perquè en un món multipolar necessitem més que mai aliances estratègiques.

L’anterior Govern de Catalunya va reforçar —i molt— els llaços amb el Marroc, i en menor mesura amb Algèria. Avui, més que ahir, és necessari perseverar en aquesta política, amb una visió específicament catalana, fomentant una major relació comercial, cultural i social, per no oblidar els tres-cents mil magrebins que viuen a Catalunya.

Amb tot el que està passant al nord d’Àfrica, Catalunya i el seu Govern necessiten reposicionar-se i desplegar una estratègia pròpia. Per contra, sorprèn que la resposta del Govern dels millors sigui el silenci absolut, ni una paraula, ni un mot dels responsables d’exteriors. No hi ha ni el plantejament de com podem acompanyar i ajudar cap a la democràcia aquests països o com podem crear sinergies per beneficiar les seves societats i economies, i la nostra, aprofitant els centenars de milers de magrebins que viuen a Catalunya. No hi ha una política catalana d'exteriors. Ni al sud del Marroc ni enlloc. I no ens ha d’estranyar, perquè els responsables del Govern dels millors miren massa cap a Madrid, wait and see, a veure què diu el Ministerio del ram.

La ignorància espanyola
I la clàssica política espanyola amb el Magrib és l'última que hauria de desitjar Catalunya. Primer, ignorància, la creença que el mar és una frontera. Mentre els alemanys condicionaven tota la política d’ampliació de la Unió Europea establint un matalàs de cooperació i influència entre Rússia i Alemanya, Aznar oblidava la ribera sud del Mediterrani. Tenia massa feina arreglant el món a les Açores. En segon lloc, considerar-ho un tema menor que només té una certa notorietat quan cal donar suport a empreses espanyoles per adquirir el gas d’Algèria en les millors condicions. És una actuació feta a batzegades i de reüll, però sense fer un càlcul estratègic del que representa el Magrib.

No comptar amb diplomàtics catalans al capdavant d’exteriors té conseqüències, com les té que el responsable polític sigui el plenipotenciari de CiU a Madrid que no és ni membre del Govern de la Generalitat. La primera, la més funesta, fa que no es tingui una estratègia pròpia. Se’m dirà que Florensa i Prat són catalans, cert. Però alerta, al món hi ha molts diplomàtics catalans que no necessàriament han de passar per Madrid o han de tornar al cos diplomàtic espanyol una vegada acabat el seu mandat a Catalunya. La dada no és baladí. Per contra, hi ha molts catalans treballant per a la Unió Europea, per a la Comissió o per d’altres organismes internacionals. El missatge del Govern de CiU cap a aquesta gent és de menyspreu, si més no això sembla.

La síndrome Juan Prat
Haurem de començar a parlar de la síndrome Juan Prat, el delegat de Catalunya a la UE, fitxat de CiU al PP. Era difícil trobar alguna diferència de sensibilitat respecte els diplomàtics espanyols que hi ha allí defensant els interessos que sovint o massa sovint —per no dir sempre—, passen per defensar primer Madrid, després el sud d’Espanya i si queda alguna cosa, per a la resta. La síndrome s’estén a tota la política exterior de Catalunya. Sort que quan estaven a l’oposició volien reconstruir Catalunya. Tinc els meus dubtes. Però la que va crear Jordi Pujol segur que no, tampoc la que va protagonitzar Esquerra, de ben segur, i que tant van censurar acusant-nos de malbaratar recursos públics en delegacions. Això que s'intueix és una altra cosa i pinten bastos.