Les similituds entre Catalunya i el Quebec són significatives però també hi ha notables diferències. Potser la més important que els canadencs i els quebequesos anglòfons, una minoria, ja fa molts anys (per no parlar d’un segle llarg) que van decidir respectar la llengua dels quebequesos. Ningú a Ottawa qüestiona el francès com a llengua vehicular i existeix un acord tàcit pel que el cap d’estat canadenc ha de parlar les dues llengües. En plena campanya, a les eleccions federals, tots els candidats parlaven als quebequesos en francès.
Una altra diferència substancial és la celebració de referèndums. No n’han fet un sinó dos i tots els dos els han guanyat els partidaris de la unió amb el Canada. El darrer va anar d’un pèl. És veritat que el Govern federal i el capital financer van intervenir amb una campanya oberta i a voltes bruta. Però ni punt de comparació amb el que hem vist en d’altres ocasions a Espanya i ­­–m’atreveixo a pronosticar– lluny del que veurem fer i dir a les institucions i mitjans espanyols quan arribi el moment.
On avantatgem, en certa mesura, i sent molt humils, és amb l’actitud positiva i inclusiva de l’independentisme vers la nova immigració. El sobiranisme quebecois disposa d’una administració i eines legals òptimes, millor que les nostres. Però tret de la immigració d’origen francòfon i curiosament els hispans, la resta recela. Però això en el darrer congrés del Partit Quebequès (PQ) es posava especial èmfasi en la inclusió dels al·lòfons ( ni anglòfons ni francòfons) i també en el paper de les primeres nacions (els indis).
Vist i analitzat el discurs i les propostes del sobiranisme quebequès, pren més significat el fet de deixar votar els nous catalans en les consultes per la independència que s’ha celebrat al nostre país. Un encert que contrasta amb el discurs excloent de l’espanyolisme. El darrer informe de l’estat de la llengua catalana, aportava un fet que per la nostra premsa, com és habitual, va passar desapercebut: l’índex de coneixement i ús del català és més alt entre els nous immigrants que no pas entre immigrants de la resta de l’estat i la segona i tercer generació  d’aquesta. De ben segur que hi ha molt feina a fer. Però les aules  d’acollida, els Plans d’entorn i les parelles lingüístiques o el programa Profit ( per cert el conseller Mena se l’ha carregat) han fet via.
La independència de Catalunya, empenyent de tota la nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, només serà possible amb una clara i indubtable actitud inclusiva per part dels independentistes. El nacionalisme radical esdevé un destorb per a aquest propòsit i posa de manifest que la Catalunya pura és el principal enemic de la Catalunya lliure.
Fan nosa i torpedinen el procés d’alliberament nacional els intolerants i aquells que volen desdibuixar el model d’oportunitats que ha estat i possibilita la societat catalana. Talment, com al Quebec, tinc la ferma convicció que la proposta sobiranista només reeixirà des de l’esquerra, si voleu des del centreesquerra, però mai des de postures neocons o conservadores.