Des que PSOE i PP, amb el suport de CiU, van idear la Llei de Partits que no hem deixat d’assistir a un procés d’assetjament judicial a l’anomenada esquerra abertzale. Aquesta llei va ser pensada amb una única finalitat i un únic destinatari: deixar fora de la llei i dels comicis electorals l’anomenada esquerra abertzale. I així ha estat des d’aleshores, els tribunals -a prec del Govern de torn i del PP- han vetat la presència de l’esquerra independentista basca en funció de la conjuntura política amb més o menys intensitat. Des de la prohibició absoluta i de candidatures successives, fins a anul•lacions parcials de candidatures en les anteriors eleccions municipals o la permissivitat en les darreres eleccions europees.

Una de les conseqüències polítiques ha estat dibuixar un Parlament basc amb majoria absoluta del PSOE i el PP, una majoria que no havien reflectit les urnes. El nacionalisme espanyol aconseguia així una fita que s’havia plantejat com a objectiu el darrer Govern del PP presidit per Aznar. Aleshores no els va ser possible perquè Ibarretxe va aconseguir una folgada majoria i perquè l’esquerra abertzale va poder presentar-se a les eleccions. Però amb la llei de Partits en vigor sí els va ser possible i una aliança d’aquests dos partits (gràcies a haver invalidat més d’un 10% dels vots emesos que haguessin correspost a la quarta força política del Parlament) van fer realitat el que Redondo Terreros i Mayor Oreja havien somniat anys abans.

Durant els darrers anys s’ha produït un fort debat al si de l’esquerra abertzale que ha acabat amb una resolució que sembla determinant: desterrar la violència política. El procés era imprescindible, necessari, per avançar cap a un procés de normalització política. Allò xocant és que cada pas en aquesta direcció hagi estat percebut amb tant neguit pel nacionalisme espanyol. Cada pas en positiu de l’esquerra abertzale ha estat respost amb agror i una creixent agressivitat des d’Espanya.

La culminació d’aquest procés era Sortu, naixia així una formació política que abrogava única i exclusivament per la confrontació política i que propugnava la fi de la violència política. La reacció del Govern espanyol, cedint a la pressió del PP i la dreta mediàtica, va ser redoblar la pressió a la justícia per prohibir aquest nou partit. I el Tribunal Suprem, tal i com s’esperava, va resoldre a favor del Govern espanyol però amb una notòria diferència respecte altres ocasions: una esquerda partia gairebé en dos els membres del TS entre favorables i contraris a la prohibició.

A continuació s’ha formalitzat Bildu: una coalició encapçalada per Eusko Alkartasuna (EA), Alternatiba (una escissió d’Esquerra Unida) i l’esquerra independentista basca representada per independents. I la reacció ha estat exactament la mateixa: instar novament a la il•legalització. Però ara fent-la extensiva, entre d’altres, a un partit com EA, aliat històric d’Esquerra Republicana de Catalunya i partit amb el que anem coaligats a les eleccions europees des de fa molts anys. Què farà ara el Suprem? Si amb Sortu bona part dels magistrats (gens susceptibles de simpatitzar amb Sortu) ja van qüestionar la resolució dels seus col•legues, és d’esperar que amb Bildu els dubtes es multiplicaran.

Per què si no fos així, fins on podrien arribar les il•legalitzacions? Estaríem davant el vet a concórrer als comicis d’EA, un aliat nostre al que no pensem renunciar, més i tot quan la nostra voluntat sempre ha estat d’obrir la coalició europea i enfortir-la. Quina seria la propera coalició electoral a deixar fora dels comicis? La resposta és evident. Si continua aquesta espiral tots som susceptibles de ser privats del més elemental dels drets democràtics: el sufragi actiu i passiu.