Les bones intencions, malgrat tot el que es pugui dir, acaben quasi sempre bé, i si més no el camí que dibuixen sol tenir conseqüències positives. Tot això em rondava pel cap tot escoltant en Josep Camprubí, portaveu de de Bages Decideix, és a dir, la suma de grups locals d’aquesta comarca que van propiciar consultes per la independència en els seus municipis. Finides les consultes van decidir continuar endavant per eixamplar l’opció independentista: difonent activament un missatge en positiu (la independència és tan possible com necessària i no va contra ningú), cercar la màxima unitat d'acció amb plataformes transversals i aconseguir consolidar al Bages una majoria social favorable. No val a oblidar que al Bages 30.000 persones van votar a les consultes!
La setmana passada, al complex de Sant Benet de Bages, es van presentar en societat amb la 1a Nit del Bages per la Independència. Una iniciativa que va ser un exemple per a moltes persones i col·lectius que ja allí hi van predre part en un pla d’igualtat i amb la voluntat de sumar. Indistintament d’ideologies, edats i procedències s’hi van aplegar prop de tres-centes persones, a títol individual, per defensar i difondre la causa independentista. Entre aquests, nombroses cares conegudes de militants d'Esquerra Republicana de Catalunya de diversos municipis del Bages, gent que ha fet una feina anònima als seus municipis i dels primers a impulsar les consultes.
Per això deia que allò que comença amb bon pas acaba per ser una marxa imparable. L’ espurna d’Arenys de Munt va prendre amb força. A vegades ens en sortim, com dirien els Manel, amb una carambola o sense esperar-nos-ho. Arenys va ser l’escletxa per la qual el mar de lava subterrània del sobiranisme va trobar un punt d’eclosió, va emergir a la superfície i es va fer visible com mai. Des d’aleshores hem assistit a l’eclosió de molts volcans, en successives onades, durant els darrers mesos, fins arribar a una erupció que ningú no ha pogut ignorar, gran perquè s’ha produït al cap i casal, a la capital de la nació, en una de les ciutats europees més atractives i protagonista d’alguns dels episodis més apassionants de la nostra història.
Durant tot aquest procés, els partits vam quedar en un segon terme i va ser la societat, és a dir, les persones, les qui van esdevenir el motor i el pols de les consultes. Possiblement aquí rau el seu èxit: perquè era una proposta transversal que va poder interessar a grups i persones de tot signe i pelatge.
També és ben cert —si no faltaríem a la veritat— que molta de la gent que ha treballat en les consultes té carnet de partit o és un càrrec públic de partits compromesos o no amb les consultes. Però la força de les consultes va residir en la unitat d’acció de tothom, independentment de si es militava o no en aquest o en aquell partit.
Per això és important la iniciativa bagenca, com ho és l’Assemblea per la Independència que el 30 d’abril va arrencar públicament a Barcelona. Ens cal molta unitat d’acció i, sobretot, delimitar objectius i àmbits des d’on exercir-la.
Hi ha qui creu que les consultes han estat el final d’un recorregut que s’acaba amb l’assoliment del Govern català per part del nacionalisme d'ordre o qui considera que era la translació d’un malestar passatger i conjuntural. El suflé baixarà, diuen. I potser alguns —no dic tothom— de l’actual coalició governamental consideren o consideraven que el procés de consultes va anar bé per desgastar l’anterior govern, sobreexcitant l’electorat més nacionalista i calculant que al final el procés moriria d’inanició. Aquests darrers són també els que creien o esperaven que la consulta de Barcelona seria un fracàs i esdevindria el punt i final per poder retornar a la normalitat autonòmica. Per fer el de sempre, tornant a les regles de joc dels darrers trenta anys.
I de moment, pel que estem veient, no és així, ans al contrari. La remor persisteix, augmenta la calor i amb ella els qui pressentim a dreta i esquerra (més entre aquests darrers) que aquesta legislatura no serà únicament de gestió o de lluita contra la crisi, sinó que caldrà fer un pas més enllà. Potser no definitiu, tant de bo!, però sí important.
D’aquí els nervis de Duran Lleida perdent els papers amb el vot de l’Honorable Ortega o el canvi de parer del Govern en la relació amb l’estat, amb Madrid. El context ja no és el d’abans, quan el president Pujol dosificava l’aixeta del victimisme i decidia quan hi havia tensió, remor, i quan no. Això ja no és així. El país ha canviat, i el mateix expresident s’ha hagut de rendir a l’evidència després de 23 anys de govern i d'una praxi que cercava indefectiblement un encaix amb Espanya.
Des de la meva taula de comensal independentista veia amb simpatia la munió de gent de tendències diverses, molt específicament militants de l'esquerra independentista, però també que militants de CiU eren presents a la Nit independentista del Bages i això, sense cap mena de dubte, és bo. Perquè és el primer indicador que tot plegat no és un bluf malgrat les intencions d’alguns d’inflar i inflar, responent a un càlcul partidista i electoralista, pensant que era un globus que en algun moment esclataria. I tal vegada es produeixi una nova eclosió. Però en tot cas respondrà a una altra premissa amb què no hi comptaven.
No estem davant d'un moviment superficial, la voluntat de definir unes noves regles de joc ha amarat sectors cada cop més majoritaris de la societat catalana, les velles receptes són obsoletes. No es tracta de tornar a fer un camí que sabem que té el pas barrat —i malgrat tot, n’hi ha qui el voldran refer— sinó d’emprendre’n un de nou: el que decidim les catalanes i els catalans.