El relat ja està construït. El Govern actual ha rebut una herència econòmica horrible, que ha obligat a prendre mesures improvisades. El Govern anterior ha estat com un mariner, que es gasta els sous en les tavernes abans d'arribar a port. Funciona perquè te dues virtuts: Permet oblidar els compromissos del programa i encapsar els somriures de campanya i permet atorgar tota la responsabilitat de la situació a uns altres. El cert és que el relat té molts forats, com el guió de Lost. No hi vull dedicar massa temps, perquè els hi volia parlar d'altres qüestions, però els hi proposo tres esmenes .

El primer problema és l'hemeroteca. Efectivament, el Govern actual ha de lluitar amb un dèficit molt elevat, però convé recordar que l'anterior Govern va recollir una herència d'un dèficit de 1.177 milions d'euros (quan els comptes públics parlaven d'un superàvit de 284 milions) i un deute de 17.000 milions d'euros. I tot això en el moment àlgid del creixement econòmic del país.

El segon problema és l'hemeroteca. El Pla de reducció del dèficit de les comunitats autònomes es va aprovar l'estiu de 2010 per totes les comunitats autònomes i amb el vist-i-plau de CiU en el Congrés. El juny de 2010 és anterior al novembre de 2010, quan se celebren les eleccions de les rialles convergents, de manera que CiU no pot al·legar sorpresa per un requeriment conegut amb llums i taquígrafs.

I el tercer problema és l'hemeroteca. El juny de 2010 el Parlament va aprovar un programa molt sever de reducció de la despesa pública, amb mesures com la reducció d'un 5% dels salaris públics. És divertit consultar el diari de sessions del juny. El portaveu convergent criticava el major atemptat de la història contra l'estat del benestar; CiU votà en contra, i uns mesos més tard apel·la a la responsabilitat per reclamar un vot favorable als seus comptes restrictius. Ai, l'amnèsia.

Un relat alternatiu

Els hi proposo un relat alternatiu, que està basat en dos punts que m'agradaria debatre amb tots vostès més enllà del run - run parlamentari. Perquè sospito que el relat del Govern distorsiona el veritable debat, que ens permet pensar no en el pressupost per aquest any, sinó en el model de país que volem.

Més despesa pública, i no pas menys

Curs i ras, el dèficit no està originat per una despesa despropocionada, sinó per una reducció dràstica dels ingressos. No és que el Govern gasti molt, sinó que ingressa molt poc. M'interessa molt destacar que el nivell de despesa pública de Catalunya és baix. Potser sí que en un període de crisi hem de reduir la despesa, però si ho fem, deixem escrit que és només un accident, una minva transitòria, i que després de la crisi recuperarem (i incrementarem) la despesa pública. Si comprem el relat d'un malbaratament dels recursos, acceptarem que en el futur es mantinguin les llistes d'espera o no s'incorporin els ordinadors a l'aula malgrat que les finances públiques s'hagin recuperat. El problema són els ingressos, no la despesa.

La despesa pública catalana és molt baixa perquè la pressió fiscal també és baixa. I si durant el període de creixement econòmic, justificàvem la bonança econòmica per a argumentar la reducció d'aquesta pressió fiscal, semblaria lògic que durant un període de crisi augmentéssim els impostos i no que els baixéssim. Té sentit eliminar l'impost de successions precisament ara?.

No sempre que hi hagut una reducció dels ingressos públics motivats per la crisi, la resposta ha estat una reducció de la despesa. El model keynesià (el que proposa el president Obama) es basa en una inversió pública, que estiri de l'economia i que mantingui els serveis socials. Aquest model genera un dèficit, que és compensat en el futur, amb la recuperació econòmica. El que han fet les economies europees és tot el contrari: Una reducció de la despesa pública, que ha incrementat l'efecte de la crisi i que explica, de retruc, la lentitud de recuperació (i la reducció dels ingressos públics). És cert que la pressió dels mercats obliga a prendre mesures anti-keynesianes, però afirmem tots plegats que això és un programa imposat i, en bona mesura, il·lògic.

Millor despesa pública

En algun moment, hem de dir que el cal no és invertir més o menys, sinó també invertir millor. No només més despesa pública, sinó també millor despesa pública. És incomprensible que en un període de reducció dràstica dels recursos no ens plantegem de forma valenta l'eficiència (i l'eficàcia) dels recursos públics. De fet, el programa convergent s'havia centrat en un concepte interessant ("Farem més amb menys"), que portava implícit l'optimització dels recursos. Els hi explico amb tres exemples.

Imaginem dos centres públics que presten el mateix servei, una biblioteca, un centre sanitari, una universitat o un llar d'infants. La dotació de recursos mai té en compte la productivitat d'aquests serveis. No és el maetix una biblioteca que genera activitats, que aconsegueix ràtios de lectura excepcionals i que té estàndards de qualitat de servei elevats que una biblioteca gris, anodina i amb personal maleducat. La reducció d'un 10% dels recursos a les dues biblioteques és una solució. Però potser la primera (simplifico) es podria mantenir i la segona podria reduir la seva dotació en un 25%.

Imaginem dos professors universitaris. El primer investiga, publica, fa transferència, fa una docència de qualitat, es dedica a tasques de gestió i contribueix de forma objectiva a la millora del servei públic. El segon no investiga, no gestiona i fa deu anys que explica les mateixes sessions, amb una evident manca d'il·lusió. Tots dos tenen la mateixa retribució. Reduir un 5% el salari als dos professors és molt més ineficient (i injust) que incrementar un 10% el salari al primer i reduir un 25% el salari al segon.

Imaginem que un servei públic ha de comprar un vehicle. Si adquireix un híbrid (o encara millor un elèctric) tindrà una despesa inicial molt més elevada, però amortizarà la inversió amb la reducció de la despesa en combustible i l'increment de l'esperança de vida del vehicle. O imaginem que hem de construir una nova Facultat. Incorporar criteris bioclimàtics o domòtica incrementarà el pressupost inicial, però reduirà els consums posteriors (llum, calefacció, refrigeració...), el que permet amortitzar la inversió.

El que ha fet el Govern és simplement aplicar una reducció sistemàtica dels recursos, sense incorporar criteris d'eficiència de la despesa, que és el que proposa l'encertada proposta Farem més amb menys.

En resum

Deixo de banda la batalla política de les responsabilitats, les culpabilitats i les autories. No m'interessen. Parlem del relat.

Vull més despesa pública, molta més. El meu model és l'europeu, una elevada prestació de serveis públics de qualitat, que són finançats amb un sistema fiscal elevat. I vull millor despesa pública. Incorporem criteris d'eficiència, de racionalitat, de rendibilitat social, de productivitat en la gestió dels diners de tots.