No hi ha debat menys útil que el que no s'afronta. Sovint els humans tenim la tendència natural a eludir determinats debats si percebem que les posicions prèvies no són plenament coincidents i així ens estalviem una discussió. A les reunions familiars de la majoria de llars catalanes sovint el seny demana posposar sine die aquells debats sobre futbol, religió o política que poden generar controvèrsia.

Els partit polítics no som tant diferents, i sovint alguns posicionaments els anem dilatant en el temps per evitar un debat que pot tenir resultat incert. Esquerra Republicana de Catalunya, en ser un partit arrelat com pocs al territori, no s'escapa de situacions d'aquest gènere. Ara, però, afrontem un procés congressual que hauria de servir per poder plantejar amb rigor, maduresa i sentit comú quines necessitats té el país i quins canvi ha de fer el partit per poder atendre-les.

Totes les persones que formem part del partit de Macià i Companys som conscients que la unitat i el consens interns són el bé més preuat en aquesta nova etapa que iniciem. Però aquest objectiu només pot ser assolit des del contrast d'idees i projectes que enriqueixi la futura direcció del partit, sigui quina sigui. La integració de les diferents sensibilitats i estratègies només serà possible a partir d'un debat basat en les idees que aparqui apriorismes o tacticismes de curta volada. Els nostre electorat, i el país, no ens perdonarien que eludíssim aquest procés imprescindible en un moment com el que estem vivint.

Quan al conjunt dels Països Catalans s’evidencia l’ofensiva de la dreta que fa forat arreu d’Europa, cal una Esquerra que des del seu ADN independentista ampliï el seu perímetre, que estigui en disposició d’oferir en aquests temps tan difícils una alternativa no només ideològica, també política. Esquerra encarna una esquerra no dogmàtica i flexible per repensar el que calgui davant la desorientació del conjunt de la socialdemocràcia, amb l’objectiu de fer compatibles el benestar, l’eficiència, la lluita contra l’explotació i la socialització de la riquesa amb un creixement econòmic sostenible que s’adeqüi a les exigències mediambientals i que respongui a la premissa d’unes relacions justes i solidàries.

Malauradament avui ERC pateix un problema de credibilitat. Si deu anys enrere emergí amb un projecte nou, fresc, un lideratge potent que convertí el partit en un referent ètic i èpic de la praxi política, necessaris per iniciar el cicle sobiranista, ara aquella credibilitat s’ha vist erosionada. Potser en bona part, per la manca de lleialtat al país que ha destil·lat a ulls de la ciutadania el partit polític majoritari en els dos governs d’esquerres, però també per la percepció que només des d’una determinada acció institucional no s’ha sabut mantenir l’objectiu transformador de la realitat a què inicialment aspiràvem.

Per a Esquerra mai ha deixat de ser una prioritat la voluntat de generar espais de sobirania i d’increment de l’autogovern, empenyent o liderant els processos estatutaris, tot evidenciant la impossibilitat de trobar l’encaix polític i econòmic amb Espanya. La independència avui dia ja no és vista com utòpica. Així doncs, el debat de la renovació ha de ser el debat per renovar el compromís amb el país i la seva gent. I contribuir-hi amb propostes per aprofundir en la democràcia, per ser més pròxims a la ciutadania, i aconseguir que els militants, dirigents i càrrecs electes siguem en les actuacions també exemple i referent de la honestedat i la coherència.

Renovació o experiència? Totes dues i molta de cada. Ens calen noves idees, noves formes de liderar el partit. Ens calen persones amb energia renovada que puguin tirar endavant el projecte amb la mateixa il·lusió que els seus predecessors. Però també ens cal saber aprofitar l'experiència acumulada els darrers anys a nivell territorial i nacional. No pot ser que a cada procés de renovació ERC perdi un llençol i la nova direcció hagi de començar de zero.

Partit vell o partit modern? Som l'Esquerra de Macià i Companys i els nostres 80 anys són un llegat orgullós. Hem crescut a espatlles de gegants i volem veure-hi més enllà per afrontar els reptes de les noves generacions de catalans i catalanes. Però cal repensar la forma de fer política. Tots els partits patim una crisi de credibilitat que no es resol amb velles receptes ni obsoletes formes de participació. Hem d'aconseguir que el partit més vell també sigui el més nou pel que fa a la seva organització.

Esquerra o nacional? Som l'esquerra nacional i l'una sense l'altra no té sentit. No volem ser un partit socialdemòcrata que no tingui clar al servei de quina nació està i tampoc volem ser un partit nacional que oblidi la lluita per la conservació d'un estat del benestar que ara està més amenaçat que mai. Ara ens hem de preguntar si volem que el partit miri amb optimisme els propers deu anys i ofereixi una opció atractiva per l'electorat independentista i progressista, o pel contrari volem un partit que miri amb nostàlgia el passat i torni a ocupar un espai allunyat de la centralitat política.

Debat o unitat? Doncs moltes dosis de totes dues, si us plau.