La meva activitat habitual al Parlament Europeu va fer que hagués de seguir els fets d'ahir al Parlament de Catalunya des de la distància física, però en cap cas des d'un distànciament ni emocional ni polític. I és que, per bé o per mal, me'n considero part implicada i assumeixo la meva parcela de responsabilitat.

Amb alguna dificultat, vaig procurar combinar la meva tasca europarlamentària amb el seguiment dels fets al parc de la Ciutadella.

L'expectativa matinal, poc a poc, es va anar convertint en estupefacció, i finalment en indignació. Ahir hi van haver dos grans perdedors al Parc de la Ciutadella: l'exercici democràtic, i la legítima, comprensible i necessària movilització de ciutadania indignada. Però algú va guanyar? difícil de dir.

Durant el matí vaig fer algunes reflexions en veu alta, o més ben dit en tuit: "La indignació és legítima. La coacció contraproduent. Els motius eren, i són, vàlids, però la violència gratuïta els deslegitima. #aixino" o bé "Tan empobridor és dir que tots/es els indignats/des són violents, com dir que tots/es els polítics són iguals. #niunacosanilaltra".

Al llarg de la meva vida he participat en nombroses manifestacions i movilitzacions. Incomptables. I les que em queden. I sovint he viscut amb tristesa com uns pocs embruten amb actituds que considero reprobables i contraproduents, el legítim discurs i la necessària reivindicació.

Lamento els fets d'ahir, com en el passat he lamentat i condemnat d'altres accions de caràcter violent, ja sigui per violència directa o estructural, personal o institucional, física o verbal.

Vaig acceptar la invitació a fer política institucional per què creia, i encara ho crec, que una de les vies per canviar models, sistemes i situacions que no ens agraden passa per incidir allà on es prenen les decisions més important. Quan es pot, esclar, perquè hi ha àmbits importants que decideixen i que malauradament no podem escollir. Però és precisament per això que convé tenir ben present la importància que té la democràcia representativa com a complement necessari i obligat de la democràcia participativa.

Ahir, al Parlament de Catalunya, una part prou significativa es va manifestar contrària a les retallades, amb arguments clars, que comparteixo, i amb la legitimitat d'haver estat escollits per fer-ho. El problema, en tot cas, és que no eren prou per aturar els qui sí estaven a favor. No era, per tant, una qüestió d'arguments, sinó de número.

No obstant, confio (i si més no demano) que de la mateixa manera que els qui exercim responsabilitats representatives exigim que no se'ns tracti com si fóssim un col.lectiu homogeni, també em sembla necessari destacar que els fets d'ahir no són representatius del moviment de persones indignades, tal i com diverses assemblees ja s'han encarregat de posar de manifest, per activa i per passiva.

No hauríem de responsabilitzar mai un col.lectiu per les accions individual d'uns pocs, per molt lamentables que siguin aquestes accions.

El dia que entenguem que no existeix cap 'els' indignats, 'els polítics, 'els' periodistes, 'els' intel.lectuals, 'els' ... sinó que tot són col.lectius heterogenis amb singularitats diverses i matisos importants, haurem començat a resoldre molts dels problemes de la nostra complexa societat actual.