Ahir, pels passadissos del Parlament, em vaig trobar la família López de visita: Alfons López Tena i Hèctor López Bofill, que, acompanyats de Roger Albinyana, portaven a les mans el document de bases de la llei de consultes populars. El document, que podeu llegir aquí, proposa la creació d’un instrument d’aprofundiment democràtic que, a diferència d’altres propostes realitzades fins ara, té encaix en l’actual sistema constitucional. Això, que no és bo perquè sí, té una gran virtualitat: ens estalviem la discussió (típica, tant llatina) d’adequació o no al marc constitucional d’una llei. Recordeu, si no, el drama del nou estatut, on tot el dia ens discutíem si la Constitució permetia els seus preceptes o no.
La llei, que ja està treballant des del departament de Governació en Joan Puigcercós, serà un bon instrument que ens permetrà tenir una eina més per avançar com a societat i com a nació. En tot cas, és la plasmació jurídica que el debat ha passat a Catalunya del peix al cove autonomista al dret a decidir. Això ha estat gràcies a molts factors: el No d’Esquerra a l’estatut, les mobilitzacions de la PDD, la progressiva sobiranització de l’esquerra catalana amb els acords de govern, etc. Evidentment, són processos lents, de canvi de cultura política, que no es fan d’un dia a l’altre. Lentament, però, el país va canviant de paradigma, sobretot a mesura que van sortint la superfície les deficiències de l’estat de les autonomies.
Enmig de tot això, tenim unes eleccions espanyoles on una part petita del catalanisme opta per un vot en blanc, preconitzant una tàctica miop entre l’ara o mai i l’agudització de les contradiccions. Si després de tot l’enrenou dels últims mesos, de sortir al carrer pel dret a decidir, de mobilitzar la societat catalana fins al punt que el PSC ja diu que s’han de publicar les balances fiscals i avançar progressivament cap al concert econòmic i quan ens presenten com a futurible ministre d’Indústria Manuel Pizarro, el catalanisme reduís el seu pes al Congrés de Diputats, perdríem una bona oportunitat.
I som conscients que tots plegats no hem acabat de fer les coses com voldríem. Potser no hem estat prou agosarats o capaços de preveure cap a on ens portaria la creixent complexitat de la nostra societat i els afers públics. Però la resposta no pot ser la puresa de la bombolla sinó que ha de ser avançar, avançar i avançar. Perquè, en democràcia, el que compten són els vots i els diputats i diputades que té cadascú, i les interpretacions de què significa un vot en blanc o una alta abstenció duren poc i no tenen transcendència en les nostres vides.
Avui, precisament, el candidat de l’esquerra independentista a les eleccions espanyoles, Joan Ridao, exposarà el plantejament d’aquest moviment en una conferència a l’Auditori Once de Barcelona. De ben segur que serà un avançament de la feina rigorosa, seriosa i efectiva que Esquerra farà amb el renovat grup parlamentari al Congrés a partir de les eleccions de març.