La situació viscuda a les portes del Parc de la Ciutadella no és una anècdota. Impedir el funcionament del Parlament és greu i encara ho accentua més recórrer a la violència per impedir que els representants electes (per mandat popular expressat en sufragi universal) accedir al Parlament. Ara bé, tampoc no podem elevar un episodi concret a la categoria de gènere.

Filem prim. La feina dels Mossos ha de posar damunt la taula quants i qui eren els que van traspassar totes les línies. Això permetrà, de retruc, visualitzar l'intent de silenciar una protesta ciutadana legítima, de separar nítidament un moviment ciutadà que expressa un creixent descontentament i malestar social, front la coacció antidemocràtica que es va erigir com a protagonista el 15 de juny. És molta, per no dir una majoria, la gent que considera que l'economia –en el fons les decisions d'una minoria– s'ha menjat la política. I, per tant, el debat i les causes que propicien el malestar resten ben vives.

Els diputats vàrem poder celebrar el debat de pressupostos i els jutges hauran de determinar quines actituds són delictives i exigir responsabilitats a aquells que van incórrer en delicte. Però la remor continua, persisteix. I s'equivoca de totes totes qui pensi que ja està i que s'ha acabat l'acampada. O millor dir, sí s'ha acabat l'acampada però no pas l'allau de simpatia que va despertar. Les causes que la van provocar es mantenen intactes. Precisament, per això mateix, no podem acceptar que ens prenguin el pèl com ho fan alguns telepredicadors afirmant que amb la nova llei electoral catalana s'arregla el problema. Perquè malgrat que es evident que la incapacitat dels partits catalans per posar-se d'acord –i consensuar una llei electoral pròpia– és el millor exponent del partidisme que la gent blasma, no és menys cert que aquesta només és la punta de l'iceberg.

Més enllà d'aquest debat, podem veure com hi ha una resposta popular als desnonaments i com, fins i tot, va en augment. És una manifestació de simpatia i solidaritat que els grans grups de comunicació menystenen o pretenen minimitzar quan no desacreditar. Com també s'intenta silenciar el debat que alguns partits hem intentat portar a les seus parlamentàries, però també al carrer, sobre la dació en pagament de les hipoteques. Aquest és un debat fonamental, aquí i a Madrid, que demana llum i taquígrafs, que es parli, que es debati obertament. És, en el fons, un debat ètic, sobre prioritats, sobre justícia social, sobre la violència que perpetra el poder financer i econòmic damunt les capes més desafavorides de la població en un context de recessió i crisi aguda. Aquí hi ha en joc una col·lisió d'interessos i de drets bàsics: el dret a l'habitatge i el dret a la propietat privada. La qüestió és on posem l'accent.

La política a les institucions només és útil a la ciutadania si resol problemes, com aquest, un autèntic drama per qui l'ha de viure. No ens equivoquem doncs i no ens deixem enganyar. El malestar que ha vingut per quedar-se respon, entre d'altres, a una o dues generacions hipotecades amb o sense casa, endeutats de per vida, perquè un període de 20, 30 o 40 anys és tota una vida. I d'això, sobretot d'això, plora la criatura. No ho oblidem.