Dimecres vaig coincidir amb en
Gaspar Hernandez
i na
Teresa Roig en el desè aniversari de l’Agència Sandra Bruna, al Luz de Gas.
Amb en
Gaspar ens coneixem de fa anys, i
em compto entre els oients més fidels de ‘L’Ofici de viure’. Tan en
Gaspar
com la
Teresa em van fer una reflexió que vull compartir per la
importància i transcendència que crec que té.
Tots dos van coincidir a lamentar que un dels
problemes, o més ben dit, dels dèficits, de la política actual és que oblida
que l’arrel de molts, per no dir tots, els desajustos actuals (tan socials com
planetaris) tenen una arrel comuna : la consciència. I que la solució no
arribarà fins que no assumim que tot canvi col·lectiu comença per un canvi individual,
en la pròpia consciència de cadascú.
El cas és que no hi puc estar més d’acord.
Fa temps que vaig endinsar-me en l’estudi de
tècniques de creixement i millora personal, i com més va més m’adono que el
camí a seguir, col·lectivament, passa per aquí. El problema és que si bé cada
vegada més la societat avança en aquesta via (no és per casualitat que el
programa d’en
Gaspar Hernàndez sigui un dels més escoltats, fins i tot
més enllà de Catalunya), els actors polítics clàssics, és a dir, els partits,
segueixen estant-hi d’esquenes.
Parlar de meditació o d’altres tècniques de
relaxació, practicar Ioga, Tai-chi, Reiki o Chi-kun, organitzar-se els entorns
aplicant principis de Feng Shui, totes elles són pràctiques que algunes
persones ja hem incorporat en la nostra vida quotidiana sense complexes. Són
tècniques, llargament aplicades i que s’ha demostrat àmpliament que funcionen.
De fet haurien de ser fins i tot obligades a les escoles (a moltes ja les apliquen). Però totes elles exigeixen dues coses, primer, tenir una ment oberta per
acceptar i potenciar els canvis que comporta la seva pràctica, i segon, assumir
que és un treball diari, constant, persistent, i que en cap cas són fórmules
màgiques d’efecte immediat.
Massa sovint l’exercici de la política comporta
errors greus com una excessiva visió a curt termini, una preocupació gairebé
exclusiva per l’entorn immediat i proper (les capelletes respectives), i un
oblit que en realitat totes i tots formem part d’un tot planetari, i fins i tot
còsmic, que ens supera àmpliament.
L’arrel de la crisi, sigui en la seva dimensió
ambiental o social, es troba, no ho oblidem, en una suma de cobdícies
individuals. Hem de començar, per tant, atacant aquest problema individuals.
Quan entenguem, col·lectivament, que l’objectiu
no és tenir, sinó ser, haurem fet un pas de gegant.
Hi ha molts metges, mestres, educadors,
comunicadors que ja treballen en aquesta línia en els seus respectius espais. I
no fa pas quatre dies.
Jo, que hi estic d’acord i comparteixo aquesta aproximació
filosòfica, hi vull contribuir modestament des de la meva activitat acadèmica, comunicadora,
d’analista de conflictes i, actualment, de representant polític.
Tal i
com expressa magníficament el budisme, el patiment existeix, té causes, pot
cessar i hi ha un camí per fer que cessi. Però aquest camí exigeix un treball
personal que comporta treballar en diversos fronts simultàniament: correcta
comprensió, correcte pensament, correctes paraules, correctes mitjans de vida, correcte
esforç, correcta atenció, correcta concentració.
Deia Lao-Tse (570-490 aC): ‘És més intel·ligent
encendre una petita llum, que lamentar-se de l’obscuritat’.
Tan de bo un dia la Política, en genèric i amb
majúscules, adopti aquest principi com a motor de canvi, però això no passarà
si les persones que s’hi dediquen no han fet prèviament aquest treball
individual. Que no ens faci mandra, si us plau. Són massa destins, els qui en
depenen.
Gràcies
Gaspar, gràcies
Teresa, per incitar-me (en el bon sentit del terme) a fer aquesta reflexió. I és que, quanta raó teniu!