RAÜL ROMEVA i RUEDA

“Sempre he estat un europeista crític però convençut”

Dilluns va de l’aeroport de Barcelona al despatx i, al vespre, a l’apartament de Brussel·les o l’hotel d’Estrasburg. Quan és allà, l’eurodiputat per Iniciativa per Catalunya Verds, Raül Romeva, es centra en la feina. Els dijous torna a l’aeroport, aquesta vegada el de Brussel·les, per fer el viatge de retorn i volar cap a casa. Els divendres, i molts caps de setmana, a l’eurodiputat Raül Romeva li toca fer feina de despatx a Barcelona: veure’s amb gent o visitar territori. Explica que, quan és a Bèlgica o el nord de França, procura parlar tan sovint com pot, a poder ser cada dia, amb el seus fills, una noia i un noi, via Skype. I és que l’eurodiputat Raül Romeva és un dels màxim exponents de polític 2.0, connectat constantment a les xarxes socials. A Brussel·les, la seva màxima distracció als vespres és la lectura i alguna pel·lícula a l’ordinador. Darrerament, però, ha trobat una nova afició. “Últimament he estat força distret escrivint una novel·la, que espero que aviat pugui trobar editor i de la que ja n’estic fent una segona part. Confesso que m’ha apassionat aquesta incursió en la ficció. Tant que ja tinc més projectes en aquest sentit. Qui sap, potser algun dia tinc prou temps per poder-los concretar”.

Quan eres petit, què volies ser de gran?
Primer volia ser capità de barco, després vaig matisar i em conformava amb ser tripulant del Calypso, el vaixell de Cousteau.

Però ets mariner de terra endins. No només ets de Caldes de Montbui, sinó que en realitat vas néixer a Madrid.
Coses de la vida. El meu pare hi donava classes. Però hi vaig viure molt poc i als quatre anys ja tornàvem a ser a Barcelona. De fet, no en tinc cap record, d’aquella època.

Els nois i noies que volen ser futbolistes tenen els seus mites, els que volen ser músics també, però els polítics… També teniu herois?
A la meva habitació hi tenia fotos de Martin Luther King, Malcolm X, Gandhi, Cousteau, el Rainbow Warrior i, en la vessant esportiva, sobretot de nedadors. Vaig estar molts anys fent quilòmetres i quilòmetres a l’aigua. El meu mite llavors era en Sergi López, medallista de bronze a les Olimpíades de Seül. Somniava ser com ell, fins que els tendons em van dir prou, i ho vaig haver de deixar per concentrar-me en els estudis de Ciències Econòmiques.

La política formava part del menú diari, a casa teva?
Sí, vinc de família polititzada encara que jo vaig començar militant en moviments socials. Era objector de consciència, i de la mà d’en Pepe Beunza, primer, i en Vicenç Fisas, després, vaig entrar en els grups pacifistes. Un dia, en Vicenç Fisas va venir a fer una conferència sobre pau al meu institut de Caldes de Montbui, i vaig decidir que, en realitat, allò que volia ser era Investigador per la Pau. La meva prioritat ha estat sempre el treball per la pau, el desenvolupament, el desarmament i els Drets Humans. La política no és més que un instrument per assolir aquests objectius.

I, per què et vas fer militant d’Iniciativa?
A Caldes de Montbui, un amic dels meus pares i d’en Pepe Beunza, Alfons Garcia, llavors regidor d’ICV, em va convidar a formar part de les llistes municipals, com a independent. Allà vaig conèixer altra gent amb inquietuds similars. Quan es va crear Iniciativa vaig entendre que allà hi cabia gent que no fóssim comunistes, però que tinguéssim sensibilitat social, i vaig començar a col·laborar-hi. És en aquesta època que vaig conèixer Joan Herrera.

Quan vas decidir dedicar, si no la teva vida, sí part d’ella a la política?
Per casualitat. Al 2003, quan treballava d’Investigador a l’Escola de Cultura de la Pau de la UAB. Portava deu anys a la Universitat, havia acabat la tesi Doctoral sobre Rehabilitació Postbèl·lica a Bòsnia i Hercegovina, i tenia ganes de fer un canvi, de tocar terreny un altre cop. Abans ja havia treballat de consultor de la UNESCO i per la OSCE a Bòsnia, i tenia ganes de tornar a voltar món. Va ser en aquest impàs quan Joan Saura i Antoni Gutiérrez Díaz em van proposar encapçalar la llista d’ICV al Parlament Europeu. Diguem que la proposta va arribar en un moment en què tenia una gran predisposició a fer un canvi personal i professional significatiu.

Amb vint-i-tres anys ja vas ser candidat al Palament Europeu per ICV. D’això se’n diu ser precoç!
No exagerem!

No ho dic jo, és la teva biografia.
Sí que és cert que vaig anar a la llista que llavors encapçalava Antoni Gutiérrez Díaz, però perquè ens en tocava a dos de Joves amb Iniciativa, i jo era un dels qui més o menys treballava en temes europeus. De fet, participava força en l’anomenat Àmbit Europa. Sempre he estat un europeista crític, però convençut.

També has estat candidat per ICV a les municipals de Caldes de Montbui, a les eleccions al parlament català i a les estatals. És el polític qui tria el seu destí o el la política i el partit qui tria el destí del polític?
En tots aquests casos he estat candidat per omplir, i en les llistes he anat en llocs més aviat simbòlics. Era només una manera de mostrar el meu suport a una candidatura o a un candidat concret, ja que la meva activitat principal era en altres àmbits: universitat, moviments socials, ONG…

Europa, doncs, és la teva prioritat política.
Sempre he cregut que la construcció europea és un èxit en ella mateixa, altament millorable, esclar, però força reeixit, de superar una guerra. La pau es comença a construir quan hi ha més interès en no fer la guerra que en fer-la. Tanmateix, constato amb preocupació que aquesta idea originària s’està pervertint per culpa dels lideratges actuals, que busquen que la Unió Europea sigui més una gran superpotència mundial a l’estil clàssic: político-econòmico-militar, que no pas un exemple i un model de convivència, dins i fora de les seves fronteres.

Ets conscient que els ciutadans no tenim gaire clar què feu els eurodiputats?
Malauradament, ho tinc tan clar que de seguida que vaig començar a treballar al Parlament Europeu em vaig proposar dos objectius: que quan acabés el meu mandat ningú pogués dir que no sabia què hi havia fet durant aquest temps al Parlament Europeu, i per això vaig començar a fer el meu bloc amb anotacions gairebé diàries; i que ningú pogués dir que no havia suat la samarreta. D’ací la meva obsessió per fer tanta feina com pugui, i a més fer-la tan visible com sigui possible. Sóc conscient que tan important és fer la feina com facilitar que la gent la conegui.

Com ens afecten als ciutadans les decisions que es prenen al Parlament Europeu?
Del tot. El 80% de les lleis que s’apliquen als estats o a realitats nacionals com Catalunya són directives o reglaments europeus que prèviament hem debatut i aprovat a escala europea. Tanmateix, el Parlament Europeu té encara dos dèficits importants: no té capacitat per iniciar processos legislatius, ja que aquest se’l reserva la Comissió Europea; i decideix conjuntament amb el Consell de la Unió, és a dir, els governs. Tot plegat alimenta aquesta imatge tan nefasta del dèficit democràtic europeu que alguns denunciem de fa anys. Treballo cada dia per canviar això.

Quines decisions del Parlament Europeu haurien d’estar per sobre de la política dels estats?
Sóc dels qui pensa que el problema de la UE avui són, precisament, els estats, o més ben dit els governs dels estats. Aquests haurien de cedir sobirania cap amunt en temes com immigració, política exterior, política monetària o política fiscal, però també cap avall, cap a nacions i regions amb capacitat legislativa, com Catalunya, on, aplicant el principi de subsidiarietat, seria molt més eficient gestionar determinades qüestions. El problema, però, no és només de polítiques, sinó de majories i de competències. Un exemple: no té cap sentit tenir una moneda i vint-i-set polítiques fiscals. Com també és absurd tenir vint-i-set polítiques de defensa que ens costen un ull de la cara i, a més, són del tot ineficients.

Per què al Parlament Europeu no podem votar un candidat alemany o francès, si les seves idees o plantejaments ens agraden més que les d’un polític local? No és un contrasentit que a Europa escollim els nostres representants territorialment?
Aquest és un dels elements que cal corregir. Alguns fa temps que defensem que hi hagi una evolució en dues direccions. D’una banda, una part dels membres del Parlament Europeu haurien de sortir de llistes europees, amb programes pensats en clau europea. I l’altra hauria de ser poder ser elegit en circumscripcions més petites com podrien ser, per exemple, Catalunya o els Països Catalans. Estem procurant guanyar suports per aquestes dues propostes dins el Parlament Europeu i espero que les podrem materialitzar de cara a les properes eleccions.

Quines són les problemàtiques que, a nivell continental, més et preocupen actualment?
Avui dia, els problemes continentals són els mateixos que els mundials i els locals o nacionals. I tots ells es poden reduir en l’anomenada crisi multidimensional: econòmica, ecològica, social, institucional i democràtica.

Amb la crisi econòmica està en perill l’actual model europeu? Hi ha països que sembla que li estan començant a trobar certs inconvenients a l’euro.
El problema no és l’euro com a tal, sinó l’excés d’intergovernamentalisme. Massa sovint els governs dels estats prioritzen els seus interessos en un càlcul electoralista perillós, enlloc d’afrontar solucions europees que beneficiarien el conjunt dels ciutadans i ciutadanes europees. Manquen lideratges amb visió global i de llarga volada, i en canvi hi ha massa obsessió pel curt termini i per la capelleta estatal respectiva.

I el cas de Grècia? Hi ha veus que comencen a especular amb la seva sortida de la zona euro.
El futur de Grècia el veig negre, però el més greu és que se li està exigint que faci uns esforços que tots sabem que són impossibles. Cap dels governs que li exigeixen que prengui les mesures de contenció que se li reclamen a Papandreu ho podria fer al seu país. És evident que hi ha hagut males pràctiques en la gestió dels comptes grecs, corrupteles de tota mena i moviments especulatius. Però en gran part els responsables de l’endeutament grec són els països que li han deixat diners, com Alemanya i França, per tal que Grècia li pogués comprar a aquests països avions o submarins militars. Per tant hi ha una part molt important de responsabilitat que correspon als governs d’aquests països. Per altra banda, determinades mesures de contenció es poden aguantar durant un temps determinat, però no per sempre. És com un règim que pot durar un temps, però no tota la vida. I el problema és que les mesures que se li imposa ara poden acabar per ofegar del tot el país. Un cop més s’exigeix que pagui la crisi qui menys culpa en té i qui més la pateix, mentre els qui s’han enriquit a costa d’especular amb la situació se’n surten, novament, com a guanyadors.

Com afectarà el que passi a Grècia en el futur d’estats amb situacions similars com Irlanda, Portugal o Espanya?
Em temo que ho desconec, però ara com ara no podem descartar res, per molt que la Ministra Salgado insisteixi que no cal patir.

Hi ha que diuen que la recuperació econòmica i la sortida de la crisi ha de venir impulsada des d’Europa. Estàs d’acord?
Defenso que Europa no és el problema, sinó que necessàriament ha de ser la solució, o almenys part de la solució, sí.

Quin és el futur d’Europa? Arribarem a veure una Europa de nacions però sense estats?
No disposo de cap bola de cristall i més que endevinar quin és el futur d’Europa prefereixo parlar de quina és l’Europa del futur que vull, o que volem, i per la qual hem de treballar. En aquest cas sí, crec que el millor per Europa seria superar l’actual model excessivament intergovernamental en clau estats-nació, i cal que entenguem que les realitats nacionals i ciutadanes a la Unió Europea han canviat molt. Que ho aconseguim o no dependrà de les majories que tinguem en cada moment.

El passat 17 de juny els eurodiputats catalans presentàveu una declaració per l’oficialitat del català a l’Unió Europea. Una petició que es va denegar, amb el suport dels diputats del PSC, el passat dimarts al Congrés dels Diputats durant el Debat la Política General. Quan serà oficial el català al parlament europeu?
Que ho serà, n’estic convençut, per justícia i per necessitat. Quan? Això és més difícil de dir. La clau la té el govern de l’Estat espanyol. Si volgués ja ho hauríem resolt. Tanmateix, som molt tenaços i no abaixarem la guàrdia.

Diuen que ets l’eurodiputat més treballador. Això és perquè realment treballes molt o perquè els teus col·legues treballen poc?
Home, treballar treballo molt. Això t’ho garanteixo. De fet és comprensible que en les estadístiques els diputats de grups més petits apareguem en els primers llocs. Som menys a repartir i hem d’assumir, individualment, càrregues de feina i de responsabilitat superiors als grans grups, que poden repartir més les seves funcions, i especialitzar-se una mica més. Per altra banda, com a tot arreu, hi ha qui s’hi dedica més i qui menys. Però per això és tan important la transparència, i que a l’hora de votar la gent pugui decidir entre uns o altres.

Per què esteu tan mal considerats els polítics i especialment els eurodiputats, dels que últimament s’ha parlat de suposats caos de corrupció, favors a canvi de vots, negar-se a deixar de viatjar en primera classe…
Malauradament s’acostuma a generalitzar massa, en molts àmbits professionals, però en el cas de la gent que ens dediquem a la política institucional especialment. D’entrada nego la major perquè no existeix cap ‘els’ polítics. Totes i tots som individus amb els nostres propis defectes i virtuts, i crec que a cadascú se l’ha de valorar per allò que diu o fa, i no per allò que diuen o fan altres persones que exerceixen la mateixa activitat, ja sigui polític, metge, periodista, taxista o educador. Per altra banda, tampoc ajuda que només siguem noticia quan passen coses lamentables i escandaloses, malgrat que evidentment cal explicar-les i denunciar-les. Però ajudaria també que, a més a més, s’expliqui la molta feina i la influència d’aquesta sobre la ciutadania. En resum, si singularitzem les responsabilitats serà més fàcil que la gent pugui destriar i escollir, quan toca. A partir d’aquí, la gent vota el que vol i amb els criteris que considera, i això ho hem de respectar.

Et puc preguntar quin és el teu sou com a eurodiputat?
Fins el mandat passat el sou era diferent a cada país, i anava dels 12.000 dels italians fins els 2.000 dels espanyols. Amb el nou estatut es va voler uniformitzar els sous a un nivell entremig que correspon a la tercera part del sou d’un jutge del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, uns 7.000 euros bruts. Aquí cal deduir, lògicament les deduccions per IRPF i jo cotitzo doble, tant a la UE com a l’Estat, i, en el meu cas, a més, el 20% que se’n va directament al partit. Malgrat tot, segueix quedant un bon sou, esclar. Em semblaria del tot irresponsable queixar-me. També és veritat que l’exigència, si un es pren seriosament aquesta activitat, és força alta. Així com l’exposició pública. Personalment crec que és un sou que exigeix dedicació absoluta i lamento que hi hagi qui ho consideri un complement a d’altres activitats. D’altra banda, sí que hi ha massa despeses que caldria revisar com, per exemple, l’absurditat econòmica, ecològica i política que suposa mantenir dues seus, Brussel·les i Estrasburg. El viatge mensual a Estrasburg ens costa uns 200 milions d’euros anuals.

Fins a quin punt els ciutadans tenim dret a fiscalitzar-vos?
Totalment des del moment que som càrrecs electes. La transparència, i per tant fiscalització pública, són una obligació. Parlo de l’activitat pública, perquè la vida privada és cosa de cadascú.

“La meva prioritat ha estat sempre el treball per la pau, el desenvolupament, el desarmament i els Drets Humans. La política no és més que un instrument per assolir aquests objectius”

Quina autocrítica faries a aquells que exerciu la política?
Som gent que té un mandat ciutadà que, a més, ha de ser temporal. Així doncs no es pot fer una crítica genèrica sinó que a cadascú se li ha de criticar allò que fa malament: des de pràctiques corruptes, fins a manca de transparència, passant per no entendre que tots estem, o hauríem d’estar, aquí de pas, i que per tant hem de pensar que aquest és un encàrrec ciutadà que hem de complir amb respecte, rigor i transparència.

No enyores fer política a casa?
Ja en faig (riu). Europa és casa meva, som Europa, i per tant fer política europea per mi és fer política catalana. Però si el que vols saber és si m’agradaria fer política institucional a Catalunya, això és una altra cosa. Esclar que m’agradaria. M’interessa molt, per descomptat, la política catalana, però ara com ara no és una opció. Em conformo amb seguir-la i contribuir, quan puc, als debats generals.

Ja has declarat que el 2014 deixaràs el Parlament Europeu. Per què?
Per salut mental i per responsabilitat personal, familiar i política. Deu anys amunt i avall acaben fent molt difícil la conciliació i tinc l’acord amb la família que aquesta feina és temporal. D’altra banda, crec que la rotació política és bona, i que la limitació de mandats estimula el relleu. A més, en un cas com el meu, que estic sol i em veig obligat a assumir una gran diversitat de temes, tanta dispersió acaba essent perillosa. En algun moment convé aturar-se i centrar-se una mica per poder ser més influent. A més, sempre he preferit establir fites personals a mig termini. És bo començar i tancar etapes. Però en el fons, simplement és una opció personal amb l’únic objectiu de ser tan útil com sigui possible en favor de les causes que em motiven: pau, drets humans i llibertats personals i col·lectives.

Què vindrà després?
Encara no ho sé. Allò que m’interessa és sobretot la idea de poder influir d’alguna manera. En aquest sentit, m’agrada molt analitzar i comprendre primer, per tal de poder comunicar, escriure, debatre i explicar després. Em veig fent alguna activitat que vagi per aquí, si trobo l’espai, esclar.