L'enèsim intent d'allargar la mà a CiU, al Govern dels Millors parafrasejant la seva nomenclatura, ha estat novament rebutjat. No han fet ni un sol gest per pactar els pressupostos del país amb Esquerra, sinó que descaradament han anat a buscar un acord amb el PP. És paradigmàtica l'estratègia comunicacional de CiU que ven a tort i a dret que els empenyen en mans del PP quan CiU –a l'hora de la veritat– deliberadament busca el PP i defuig qualsevol mena d'acord substancial amb Esquerra. Així són les coses i així les estem vivint dia rere dia al Parlament.

Mentre el PP curtcircuita TV3 al País Valencià, declara la guerra a l'ensenyament en català a les Illes i al País Valencià o s'entossudeix a liquidar la immersió lingüística al Principat, CiU hi ha pactat els pressupostos del país. És a dir, com i en què es gastaran 40.000 milions d'euros. I ja no vull entrar a valorar el repartiment d'institucions com la Diputació de Barcelona (CiU-PP) o els pactes, per activa o per passiva, que han permès que diverses alcaldies de pes estiguin en mans d'uns i d'altres, amb complicitats massa evidents.

La qüestió era ara determinar les preferències d'inversió i no acceptar la crisi com a excusa per renunciar a desplegar una política nacionalment ambiciosa. I, en aquest cas, CiU ha buscat el PP tant com el PP ha buscat CiU. Volien que les grans fortunes deixessin de pagar l'impost de successions, i aquest va ser el primer pas d'una singladura que no per esperada mereix una reflexió ben senzilla: no es pot demanar a la majoria que s'ajusti el cinturó mentre es festeja a una minoria acabalada. Ja se sol dir que allò que mal comença mal acaba. I tot i així, hem intentat de totes totes poder arribar a acords amb la generositat com a bandera –amb propostes de mínims perfectament assumibles– i procurant evitar que el PP fos qui arrodonís el pressupost. Ha estat en va.

CiU ha triat parella de ball i asseguren pomposament que els hi ha sortit baratet. Poder sí, si bé les coincidències venien de lluny. Però en un moment en què s'amenaça l'etiquetatge en català, es persegueix l'ensenyament en català, s'impulsa amb renovades energies un discurs neocentralista i descaradament espanyolista, es liquida manu militari l'àrea geogràfica de TV3... insistir a qualsevol preu a arribar acords amb els que estan darrere de totes i cadascuna d'aquestes iniciatives anticatalanes té un deix ben sospitós. A CiU li pot estar sortint baratet –si més no de moment–, però al país li pot acabar per sortir ben car.