Escrivia Miquel Sellarès en un article que cal llegir sencer a l’AVUI del 30 de juny d’enguany, ‘ERC: imprescindible i amb futur’, que “El que cal és que els militants, els simpatitzants i els independentistes en general vegin que les sigles històriques d'ERC recobren la pluralitat, la il·lusió, la frescor, la coincidència i la complicitat envers un projecte que ens ha de portar a la independència. Toca sumar. Ens hem d'oblidar, per sempre, del restar.”

Sellarès posa en valor el paper d’Esquerra en la política catalana dels darrers vint anys i la necessitat no ja d’Esquerra, sinó del país, d’una Esquerra forta, el mateix que el constitucionalista Ferran Requejo ha declarat al diari ARA: "És important per Catalunya que ERC torni a ser un partit fort". I hi estic absolutament d’acord.

La política, com a la vida, són cicles, especialment abruptes per als partits lliures d'hipoteques que volem transformar la societat i canviar el futur que han escrit per nosaltres els que ja els va bé l’anar tirant o que siguem un poble resignat, conformat a conformar-se, conformat que quan no es conforma creu que massa vegades hi acaba perdent.

Com en la vida i les persones, cicles massa abruptes per als partits que des de la radicalitat democràtica volen ser frontissa de transició per a un canvi de l’estatus polític, les maneres de fer i els marcs conceptuals i d’anàlisi i actuació política. Això, a les persones i als partits com el nostre, ens dóna una fragilitat que ens fa més vulnerables i permeables a l’acció gens innòcua del que hi ha a banda i banda de la frontissa, i d’entre nosaltres mateixos. Com diu Sellarès en l’article esmentat, “No hi ha enemic pitjor que nosaltres mateixos, les nostres enveges, misèries, febleses i complexos.”

Estem tancant un cicle, en comencem un de nou, sense dramatitzar ni frivolitzar en excés els canvis i els contextos. Reivindiquem-nos, reivindiquem el que som i el que hem aportat, aportem i aportarem a la construcció nacional, la justícia social i la regeneració democràtica nacional. Treballem sense descans, destinem TOTES les nostres energies al desvetllament social i nacional de la nostra amable, trista i petita pàtria, que diu Pau Alabajos.

Llegim bé el que unes majories més homogènies necessiten i ens demanen, en moment de crisis diverses que ens posen a prova com a país, com a partits i com a persones. Connectem amb elles perquè ens preocupem i treballem per elles; perquè ens veuen nítids, transparents, capaços, honestos i alternativa a la resignació, el conformisme, la dependència de decisions estatals i el peix al cove i els lobbies per a uns quants contra els interessos de la majoria. Perquè sabem resoldre la tensió (diuen que no ben resolta) entre nació i societat, entre ser d’esquerres i independentistes i tenir vocació de majoria social i política i de canviar el que no funciona. Siguem ‘gent’ per a la gent, que s’il·lusiona i il·lusiona, que penca i aconsegueix implicar els sectors més actius i transformadors de la societat en aquest projecte de país. El nostre capital, com el del país, són les persones: militants, simpatitzants, amics, votants, exvotants i futurs votants. No els fallem, no ens fallem.

Com a país, com a partit, com a persones, repensem-nos, innovem, aprofitem els no pocs recursos humans que tenim, coresponsabilitzem-nos, siguem generosos, serens, assenyats, valents, oberts de mires i col·laboratius. Desterrem el victimisme, la victimització, la mirada curta, l’oportunisme, les capelletes, el sectarisme, el debat (i els falsos debats) on no toca. Evitem parlar de renovar i que les formes i les actituds no es renovin.

Aquesta és l’actitud, l’actitud que hem de tenir. Demanem-la a tothom, i comencem per cadascun de nosaltres mateixos. I aquesta és l'actitud que ha guiat la meva manera de fer en tot el procés de transició cap a una nova Executiva a partir de l’1 d’octubre, que hem d’enfortir i que s’ha d’enfortir des de l’equanimitat, el lideratge per a tothom i la confiança. I que ha de guiar el futur més immediat de tothom que creiem que Esquerra és la millor eina perquè el país tingui un futur pròsper i ‘sense límits’.

Siguem conscients del camí que queda per recórrer i en quines condicions el podem haver de recórrer. Com pitjors siguin les condicions en el camí cap a l’alliberament social i nacional, més lluny quedarà l’objectiu d’una pàtria amb gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. I nosaltres i el país necessitem una Esquerra on la gent es preocupi pel que ens passa com a país i les condicions en què viu i poden viure la nostra gent; una Esquerra i un país on la gent sigui neta, noble, culta, lliure per pensar i de mirada llarga en l’actuar. I amb el tremp, les conviccions i el nervi imprescindibles per al que s’ha d’esdevenir, “una eina sòlida i plural”. Molt sòlida, lluny d’una serp d’estiu que no aporta res, que no construeix res, que no il·lusiona gens. Ei, si pot ser.

PS: bones vacances