Després de quatre anys d'una endèmica incapacitat dels líders europeus per tal que presentin una resposta valenta i creïble a la crisi, allò que constatem és que l'euro, i la UE tal com el coneixem, està en perill, i en aquest context tan crític ens toca votar la setmana vinent, al Parlament Europeu, sobre la governança econòmica. De fet, allò que votarem serà la Resolució Legislativa que va quedar pendent després del debat i la votació de sis informes que ja va tenir lloc el 23 de juny (veure l’apunt Governança econòmica (3): explicacions de la votació ).

Des de llavors han passat força coses: tres rescats a la zona no-euro (Hongria, Romania i Letònia) i tres més a la zona euro (Grècia, Irlanda i Portugal), així com una dotzena de reunions d'emergència de la UE i l'Eurogrup. I tanmateix la crisi no només no s’ha aturat sinó que els temors de rescat planen ara sobre dos Estats més: l’italià i l’espanyol, així com sobre la solvència dels bancs alemanys, francesos, italians i espanyols.

Aparentment, només una intervenció d’emergència del Banc Central Europeu, comprant bons espanyols i italians en el mercat secundari ha permès evitar una nova crisi sistèmica en plenes dates de vacances estiuenques. Però aquesta intervenció no ha estat res més que un flotador que ha permès guanyar temps per tal que el nàufrag aguanti millor les envestides d’aquestes aigües tan remogudes, ja que aquests països, igual com els bancs europeus, hauran de refinançar una part substancial del seu deute pendent dels propers anys sense poder comptar amb què el BCE intervingui permanentment com a prestamista d’urgència.

El Sistema Europeu de Bancs Centrals ja ha adoptat grans riscos a través de la provisió de crèdit  cap a bancs i estats en les coordenades més dèbils de la zona Euro.

Però la situació, em temo, és encara pitjor del que sembla.

Aquest estiu hem pogut constatar com els principals indicadors de l'activitat econòmica a països de la UE, però també als mateixos EUA, mostren perspectives força ombrívoles per als propers mesos, i anys. I també es preveu una caiguda significativa del creixement xinès. Cada vegada són més els analistes que situen la UE i els EUA en el punt de partida d'una nova recessió.

En aquest context, les mesures anti-crisi adoptades fins ara estan fracassant de manera dramàtica. No hi ha cap evidència sòlida que demostri que les mesures d'austeritat, que són l’eix principal del paquet de gestió econòmica previst, i que ja s'estan aplicant en un estat d'emergència en tots els Estats membres, estiguin donant els resultats que se n'esperaven.

Se’ns diu que la lògica d’aquestes mesures és que els plans d'austeritat permetran una reducció sostinguda del dèficit i, finalment, dels nivells de deute, i que la recuperació vindrà de l’impuls de la demanda externa.

No obstant això, aquest escenari esdevé improbable en un context internacional caracteritzat per una recuperació anèmica en els països desenvolupats i per l’amenaça que suposa una desacceleració encara major a nivell mundial. Si no es produeix una depreciació nominal i real dels països amb dèficit, llavors, la caiguda de la demanda interna als països deficitaris i la impossibilitat d'augmentar la demanda interna als països amb superàvit conduirà a un dèficit global de la demanda agregada.

En altres paraules, si totes les economies fortament integrades a la zona euro volen reduir la demanda interna, la demanda total caurà a tot arreu, i els nivells d'endeutament augmentaran, paradoxalment, sucumbint a l'intent de pagar els esforços per tal d’exportar la sortida de la crisi.

Per altra banda, també la recessió als EUA destrueix l'esperança que un impuls extern podria conduir la zona de l'euro fora del perill d'una espiral deflacionària.

Aquesta dinàmica de deflació del deute, allà on el resultat de les mesures d’austeritat no fa sinó empitjorar el deute als nivells de PIB, és exactament el que ja està passant a Grècia, on l'economia es troba en una profunda depressió i l’activitat econòmica està en caiguda lliure més enllà de la majoria dels pronòstics pessimistes. En aquest context, la reducció dels dèficit va paradoxalment de la mà d'un empitjorament del deute a nivells de PIB, ja que el PIB cau molt més ràpidament que els nivells de deute i dèficit. L'actual suspensió de la missió de la troica indica que la situació està fora de control. I aquest és el cas, fins i tot després d'una reducció molt modesta i insuficient de la càrrega del deute negociada amb els bancs de la UE en la cimera de 21 de juliol de la zona euro.

Tenint en compte les dramàtiques perspectives macroeconòmiques, aquesta situació comporta una amenaça més que tangible per a països que com Itàlia i Espanya, i a més afectarà molt negativament , en termes generals, els processos de consolidació fiscal arreu de la UE.

En resum, la suposada ‘solució miraculosa a la crisi’ que pretenia ser el procés de consolidació fiscal aconseguit per via de mesures d’austeritat d’ampli espectre i per les reformes estructurals imposades fins ara, sense tenir en cap cas en compte aspectes tan importants com la justícia social o la sostenibilitat, i que a més pretén quedar codificada en la legislació europea a través del paquet de governança econòmica, està esdevenint un autèntic fracàs. Però això es deu no només a una "inesperada" nova crisi econòmica, sinó que és la conseqüència d'una avaluació errada i parcial de la situació i de les causes estructurals de l’actual crisi.

(en els dos apunts que seguiràn aprofundiré en la Prognosi -què pot passar si tot segueixi igual- i en la Teràpia -que pensem alguns/es que s'hi pot fer)