Tal i com apuntava en el meu darrer apunt, en l’actual context, el Grup dels Verds/ALE hem defensat sempre que la disciplina fiscal és, evidentment, una necessitat. Però aquest objectiu només pot ser realment efectiu si forma part d’un marc molt més ampli. No hi haurà finances públiques sanejades a Europa sense Unió Fiscal ni sense una adequada política impositiva (que ha de ser, evidentment, progressiva). Tot plegat exigeix que al paquet de governança econòmica s’hi incorporin el següents elements:

1. Els compromisos de consolidació fiscal i les subsegüents mesures de sanció automàtica s’han de posar almenys al mateix nivell que d’altres compromisos pressupostaris tals com les inversions públiques i la despesa pública relacionada amb l’assoliment dels objectius, entre d’altres, de EU2020. Sense aquesta igualtat en la recerca d’objectius, allò que tenim és un elevat risc d’austeritat clarament esbiaixada, i que aquest biaix acabi condicionant la sostenibilitat a llarg termini donat el poderós focus posat per part de la Comissió i diversos Estats membres en dur a terme reformes estructurals antisocials. Durant els anys que van conduir a l’adopció de la moneda única, la majoria dels Estats membre van reduir els dèficit fiscals i les ratios de deute. Tanmateix, aquesta estratègia de consolidació fiscal es va aconseguir mentre diversos Estats reduïen al mateix temps de manera desproporcionada les seves inversions públiques. Les estadístiques en donen fe: la inversió pública europea va caure de mitjana del 3.5 al 2.5 del PIB durant els noranta, i amb prou feines s’ha recuperat des de llavors, mentre que d’altres països emergents han augmentat de manera notable les seves inversions públiques. Existeix un ampli consens, avalat per una significativa quantitat d’articles especialitzats, que demostren com una inversió pública ben enfocada és crucial per assolir una economia sostenible. La consolidació fiscal no es pot aconseguir, per tant, subestimant i condicionant d’altres mesures que resulten indispensables per a la sostenibilitat i la competitivitat al llarg termini.

Així mateix, una reforma fiscal que es limita a reduir l’ingrés mínim i que agreugi la pobresa i les desigualtats és, simplement, inacceptable. El reajustament de les balances públiques no es pot fer de cap manera sobre les esquenes dels més vulnerables (vegi’s, per exemple, l’execrable episodi del PIRMI d’aquest agost). Ans al contrari, allò que hauríem de garantir és que siguin aquells qui més s’han beneficiat fins ara de la deriva econòmica els qui contribueixin més. Sinó simplement fracassarà. 

2. Els Eurobons són necessaris per a la supervivència de l'euro. Aquests instruments són bàsics per al refinançament del deute sobirà ja que tindran per missió reduir els diferencials de tipus d'interès i fer front a les externalitats negatives creades per la migració cap a la seguretat que està soscavant la capacitat de la UE per respondre a la crisi i l'augment de la càrrega de la consolidació dels Estats membres més vulnerables. En cas contrari, els països de l'euro que pateixen de problemes de competitivitat no tindran cap oportunitat de sortir-se’n. Per descomptat la introducció dels eurobons no pot ser sinó un complement del deute i a l’enfortiment de les regles de dèficit i de les sancions del paquet de la governança econòmica. Aquesta combinació evitaria que aquells països que facin un mal ús de la responsabilitat compartida dels Eurobons poguessin continuar aplicant polítiques de despesa insostenibles. 

Mentrestant, i sabent que l'adopció d'Eurobons requereix una llarga i complexa revisió dels Tractats, la capacitat financera i l’abast de l’European Financial Facility Stability/European Financial Stabilisation Mechanism (EFSF / EFSM) ha de ser ampliat de manera significativa de manera que inclogui la possibilitat de comprar bons en els mercats secundaris, tal i com ja es va acordar a la cimera 21 de juliol.

3. La credibilitat passa per fer un salt qualitatiu en la lluita contra el frau fiscal i l’evasió d’impostos, una contribució de les corporacions més adequada (CCCTB, corporate tax rate harmonisation cap a un mínim del 25%), actualitzar i enfortir un sistema impositiu progressiu que tingui en compte tot tipus d’ingressos, i especialment els ingressos vinculats amb els rendiments del capital, un progrés significatiu en nous recursos fiscals pels estats membres (impostos sobre l’energia, per exemple, o taxes mediambientals), esdevenint potencialment recursos propis per a la UE.

4. Bons de Projectes per al finançament del "Green New Deal europeu". En altres paraules, la transformació ecològica de l'economia europea. I més concretament: si els Estats membres compleixen amb el compromís d’ajustar els seus objectius pressupostaris a mig termini i tots els compromisos pel 2020, així com amb la correcció dels seus desequilibris financers macro tal com es va acordar en els Programes de Convergència/Estabilitat i en els Programes Nacionals de Reforma, llavors haurien de tenir accés a un premi/incentiu com podria comportar millorar l'elegibilitat per al finançament d'acompliment de la UE. Això inclouria, o podria incloure, els fons de cohesió/estructurals, així com un finançament addicional substancial que estaria assegurat per un nou instrument financer similar als Bons de Projectes. Les inversions finançades han de concentrar-se en els països que travessen més dificultats.

5. Augmentar la demanda total en països amb comptes corrents excedentaris. Molts dels països més endeutats han d’augmentar la seva competitivitat sense tenir l’opció de devaluar la seva moneda. Això es pot fer a través d’un procés dolorós de devaluació interna (ta li com han posat de manifest les petites economies obertes de Letònia, Estònia i Irlanda). Això tindria moltes més probabilitats d’èxit en la mesura que les economies amb superàvit augmentessin la seva demanda.

Tot això, en conjunt, significa avançar cap a una veritable Unió Econòmica Europea, que s’ha de concretar amb alguns canvis institucionals que són imprescindibles i urgents. I tot plegat és un camí ben diferent al que proposen Merkel i Sarkozy, que es redueix a establir una mena de "govern econòmic" intergovernamental a partir de celebrar cimeres i dels EFSF / ESM.

El problema, com sempre, no és de propostes, sinó de correlació de forces. Però si seguim empenyent en la bona direcció estic seguri que acabarem trobant el pont que ens permeti creuar el riu, per sobre de les aigües turbulentes.