El que ens hem de preguntar és si Esquerra (o Esquerra Republicana o ERC) som una eina útil per a la gent a la qual ens devem, no qui som ni només com ens valoren en cada moment electoral (important, és clar, però la política exigeix mirada llarga). Fins on podem arribar per resoldre els problemes d’emprenedors, classes mitjanes i populars? Del model de desenvolupament i d’infraestructures de transport que han triat per nosaltres? Del sistema autonòmic en què ens van situar, del sistema de finançament de règim comú en què ens van instal·lar? Fins on podem arribar per fer els canvis estructurals necessaris, i amb quina velocitat?

Fins on podíem arribar amb 23 diputats de 135 primer i 21 després, amb 8 diputats a Madrid de 350 i amb 3 després, en menys de dues legislatures? Reivindiquem allò fet i per què es va fer, que és sembrar pel futur del país. Segur que no en vam saber prou, per incapacitats pròpies o pel que sigui, ara no ve al cas.

Potser ara les primeres plantes que neixen d’aquelles llavors se les endú una ventada neoliberal que prioritza la reducció del dèficit per davant d’invertir també en els que pateixen més la crisi, a estimular el consum i la productivitat i a continuar construint estructures d’estat, ni que sigui a mitjà termini; la deconstrucció per la deconstrucció, la venda a terminis del patrimoni públic vestida de responsabilitat de país. No hem de fer el joc a això, encara que se’ns demani suport incondicional als que tot ho justifiquen amb els vots amplis obtinguts, un diferencial ampli de vots que ens retreuen constantment, un suport que se’ns ha demanat en ocasions com una penitència pel nostre mal cap...

El països no avancen amb esquemes de vencedors i vençuts, amb retrets i utilitzant com a arguments qui té més grossa la bossa de vots. Potser sembla que s’avança, que es fa, però és un miratge. Aquest és un aprenentatge que també hem fet, i que les esquerres que se senten amb superioritat moral per sobre de la resta també haurien d’aprendre.

Sumar vol dir superar les diferències que resten; això vol dir sumar. Per tant, sortim del «teva», «meva», i anem directes al «nosaltres» i treballem formant majories amb els que vulguin avançar amb els interessos del país en el frontispici de la nostra acció conjunta.

Cal prendre consciència que hi ha discrepàncies sobre l’estratègia, la tàctica, el mètode d’assolir els objectius. Sobre els models econòmics i de gruix i de gestió dels serveis públics. Però cal prendre consciència també de l’únic camí possible en la cruïlla en què ens trobem com a país i com a nació sencera: les estratègies de suma de tot això, i de les possibilitats de sumar. I dels temps en què toca fer-ho. Què implica la suma, i què no implica necessàriament. Sumar no vol dir per força fusionar-se, ni parasitar ningú ni les polítiques de ningú, ni governar plegats. Sumar vol dir establir simbiosis per fer avançar el país.

Esquerra hem ocupat la centralitat de l’agenda política amb un diagnòstic de necessitats, de receptes i d’actuacions de país. Hem provat de donar suport en moments que hem considerat importants per al país a les diverses vies que forces més hegemòniques que la nostra propugnaven: l’autonomisme després de l’estatut del 79 per reconstruir les institucions catalanes, el federalisme per a un nou Estatut amb relacions bilaterals entre l’Estat i la Generalitat que ens vam/van retallar el 2006. En el primer cas, entrant en un Govern de CiU amb Heribert Barrera com a president del Parlament; en el segon cas, vint anys després, entrant en un Govern amb PSC i ICV-EUiA amb Ernest Benach com a president del Parlament i amb Carod-Rovira a la conselleria primera (i Josep Bargalló, mai no prou reivindicat el seu paper en moments delicats com els dels 2004-2006) i a la vicepresidència després.

I som on som ara. Hem tibat cap a la centralitat tenint ben present el doble eix ideològic que diferencia la política catalana de l’espanyola o la francesa, i en totes dues ocasions hem quedat ben rebregats. L’Estat, i Catalunya i la resta de la nació amb les seves idiosincràsies diferenciades i les que compartim, ‘dóna pel que dóna’; i la gent d’Esquerra ‘donem pel que donem’? Com diu Joan Tardà, som els camàlics de la història. Ho som? Ens hi resignem?

No, segur que no. I, de nou, tenim una nova oportunitat per demostrar-ho. Aprofitem-la.

(Extret de l'escrit a Esquerra en una cruïlla)