Tal com vaig dir en el darrer Debat de Política General, a Esquerra Republicana som absolutament conscients de la dificultat que el Govern de Catalunya travessa a l’hora d’afrontar els pressupostos, la seva execució i afrontar els pagaments. Per això durant el debat, i a diferència de tots els altres grups de l’oposició (els socis del PP inclosos), vàrem ser els únics que assumírem com a lògic que l’administració catalana hagi d’ajustar la despesa pública. En canvi, vàrem ser molt durs en com el Govern dels Millors està gestionant els problemes i la nul·la previsió.

Ningú del Govern sembla tenir la capacitat de veure més enllà i explicar cap a on anem i quins són els objectius. Des de fora, la sensació és que cada dia que passa estan més emboscats. Un exemple paradigmàtic de tot plegat és el conseller Mas Colell, home tranquil i sovint didàctic que aquesta setmana ha perdut els papers amb la paga doble dels treballadors públics.

Tal com ho veig, el Govern té marge fins a final del 2013, ja que fins que no faci la liquidació dels pressupostos 2011 i 2012, ho té fàcil per carregar totes les culpes al Govern anterior. Dic això perquè és molt probable que tot i els ajustos, retallades i privacions aquests dos exercicis es tancaran amb un dèficit molt per sobre del previst i consti que res em plauria més que equivocar-me.

Però molt em temo que el discurs de carregar contra el Govern d’esquerres s’haurà acabat i Mas se les veurà, de fit fit, amb l’autèntic problema: el dèficit fiscal que limita els ingressos de Catalunya. En aquest precís instant als que també se’ls hi acabarà el temps d'anar clamant demagògicament contra les retallades és al PP de Sánchez-Camacho, ja que a partir del 21 de novembre entraran en conflicte directe amb les administracions que no estan sota el seu control, és a dir, Catalunya, Canàries, Euskadi i per quatre dies Andalusia.

Però tornant a la realitat més immediata, he de dir que no em produeix cap satisfacció, ni sàdic plaer, observar les dificultats del meu Govern. Ans al contrari, crec que se’ls ha d’ajudar en tot el que faci falta davant les dificultats per poder cobrir tots els flancs de despesa. Les decisions no són fàcils, gens, i és lògic que qualsevol decisió acabi generant dubtes i sinó dos exemples ben entenedors de la dificultat de tot plegat: suprimir, tal com va demanar Esquerra, els centenars de lots de Nadal que el Departament de Territori i Sostenibilitat volia enviar a clients i coneguts, suposa un estalvi? Indubtablement, sí. Però també és cert que fent això estem perjudicant a les empreses que fan lots i a molta PIME catalana, complicant-los-hi la vida i provocant més atur. Aquesta dilema, que algú consideraria insignificant, s’eleva a categoria quan volem reduir el consum farmacològic per rebaixar la despesa sanitària, provocant al mateix temps problemes a la indústria farmacèutica; sector al qual li exigim que inverteixi en recerca i desenvolupament, mantingui i crei llocs de treball qualificats i exporti.

La suma de dilemes acaba fent que el dia a dia de l’administració catalana i dels seus dirigents sigui complexa, dura i incerta. És evident que hi ha una prioritat: les persones, prioritzem la salut de les persones es diu, i és ben cert, però amb totes les limitacions i ajustaments l’administració catalana és clau en la reactivació de la demanda. Ens podríem trobar que aboquéssim tots els recursos a salut i serveis socials i que cada cop tinguem menys ingressos perquè els altres sectors no arranquen. Un acció simplista i populista ens pot portar a una contracció de la demanda i el consum encara més gran. Per això deia que no és gens fàcil prendre decisions i el Govern n’ha de prendre cada dia.

I, a tot això, poc a poc es va acostant l’hora de la veritat, la de prendre una decisió en majúscules, és a dir, dir-li a l’estat espanyol que la moma de Catalunya s’acaba i que les regles canviaran. I fins que no arribi aquest cop de força, continuarem ballant-la entre la contracció i la retallada.