Quants llibres d’assaig polític o d’història sobre Catalunya he llegit durant la meva vida? Suposo que molts, n’he perdut el compte i mai m’ha passat pel cap fer-ne un registre. Així com la nostra història col·lectiva com a poble mai no em cansa, ni tampoc els diferents punts de vista historiogràfics, he de reconèixer una certa fatiga vers la infinitat d’assajos sobre l’esdevenidor de Catalunya.
El dilluns passat l’Alfred Bosch va aparèixer a la Permanent Nacional d’Esquerra amb sis exemplars del seu darrer llibre sota el braç. “I ara què?” resa el seu títol. He de reconèixer que vaig arrufar el nas i no vaig poder evitar pensar que el seu treball s’afegiria a la llarga llista de publicacions sobre la qüestió nacional que passen sense pena ni glòria. Treballs que bàsicament es deuen al fet d’estar a les portes d’unes eleccions o la immediatesa de la parada de Sant Jordi. La xafarderia va poder més i a casa, a llit, per fer-me venir la son, tot invocant l’esperit del Doctor Estivill, vaig obrir el llibre.

I van tocar les petites

Cap a quarts de dues encara seguia llegint i em vaig dir prou; Joan, tanca el llibre, el llum i a dormir. Durant aquesta setmana he seguit aferrat a les pàgines que desgranen les tesis boschianes. El recomano, és un llibre que duu al lector de forma amena pel camí de la deducció dels que han de ser els fonaments del nou discurs independentista. Raonaments lògics plens de sentit comú que no per això han de resultar vells o suats. Res de remuntar-se al 1714 i anar deixant anar els greuges fins avui, res tampoc de dedicar el noranta per cent de l’assaig a la diagnosi i un deu o un tres per cent a l'aportació de solucions. Alfred Bosch planteja i aporta propostes per una renovació del discurs i l’estratègia amb frescor i sovint ironia però alhora amb una consistència a prova de bomba.

Dos nous paradigmes

Dos exemples ben clars: Bosch aplica un concepte clàssic com la dialèctica hegeliana, ... la lluita de contraris genera un nou estadi que supera i inclou els dos...., per superar l’argument del 12 de setembre que tant ha anestesiat el discurs independentista per no dir el catalanista. Quantes vegades hem sentit que malgrat la derrota de 1714 l’endemà, o sigui el dia dotze, ens hi tornàvem a posar perquè continuàvem sent els mateixos? Doncs prou. Com escriu l’Alfred, la Catalunya del 12 de setembre de 1714 era una altra, potser amb la memòria del que havia estat un país independent però al cap i a la fi una altra. Com també va morir la Catalunya republicana que passava el Pirineu i les Alberes. Com tampoc és la mateixa Catalunya la post immigració extracomunitària. Bosch ens deixa dues coses clares: la primera, que la nostàlgia de la Catalunya que fou pot ser destructiva ja que podem acabar sent esclaus d’un ideal i perdre la realitat. La memòria, en canvi, és constructiva perquè ens fa saber qui som, d’on venim i on podem arribar. Un avís que amb la puresa per bandera no sumem, adreçat a aquells que confonen la Catalunya lliure amb la Catalunya pura, que darrerament semblen més esvalotats.
L’altre exemple és la desconstrucció de la mística de la nació, dit d’una altra manera, de la construcció de la nació com a condició de necessitat per ser independents. Ull!, l’autor ens deixar clar que és bo i necessari construir nació. Però és més prioritari esdevenir independents, és a dir, tenir un estat propi, perquè després construir nació serà un fet més fàcil, serà natural.
No continuo, perquè es millor que us compreu i llegiu l’aportació d’Alfred Bosch al debat de com ser independents. Jo de vosaltres el votaria, perdó, volia dir el llegiria.