Fa dies que hi ha nervis a can Duran. El PP d’Alícia Sánchez Camacho li trepitja els talons, tant a les enquestes com a referent del gran empresariat català si el PP té majoria, sigui simple o absoluta. Ahir mateix, el PP garantia un finançament just a Catalunya ‘al marge del pes de CiU’. Han après més lliçons del Pacte del Majestic que CiU, que és una nosa per a un PP que pot tenir i vol tenir la paella pel mànec a l’Estat i a Catalunya.
On quedaria la política de peix al (seu) cove que és l’única que sap fer Duran, aleshores? Deia Duran fa uns dies que
"Catalunya pot fugir del foc socialista sense caure a les brases del PP, i això passa per CiU". Però ha estat CiU la que ha obert la porta catalana a un PP que no era decisiu en les nostres institucions: Diputació de Barcelona, alcaldies de Badalona i Castelldefels, regidors de govern a Reus, Salou, Roses, Platja d'Aro, suport al Govern de la Generalitat i als pressupostos de Barcelona... Ara, l’agenda oculta per garantir la governabilitat de CiU a la Generalitat li complica la vida al senyor Duran, i molt.
Duran, que en aquesta precampanya ha dit que
“hi ha una clara voluntat per substituir el poder emanat del poble, de les urnes per un altre poder que no té cap mena de control popular”, ha estat des del 2004 el referent del gran empresariat i de determinats
lobbies de Madrid i a Madrid. El seu modus de vida ara trontolla: Alícia Sánchez Camacho, diputada a Barcelona i senadora a Madrid, vol suplantar el paper de lobby de Duran al kilòmetre zero.
Quin paper li quedaria a Duran? No em ve al cap una sola iniciativa política promoguda per ell mateix aquesta darrera legislatura que no sigui donar suport a les lleis antisocials del PSOE com la reforma de les pensions o la reforma laboral o contribuir al rescat de les autopistes de Madrid per a major tranquil·litat del seu amic Florentino Pérez, els interessos del qual també va defensar en la tramitació al Parlament espanyol de la Llei de Societats Anònimes.
Compromet la seva imatge d’estadista seriós que li ha donat ser el polític més ben valorat a les enquestes a tot Espanya amb sortides de to per intentar captar l’atenció d’un electorat que mira cap al PP i que pot fer del PP el segon partit més votat a Catalunya el 20N: homosexuals, immigrants, andalusos i extremenys, independentistes (i les joventuts de Convergència) afrontats pels seus estirabots.
Amb sortides de to per acostar-se a les receptes del PP, que indignen venint d’algú que ha estat membre d’un Govern de la Generalitat i que se les dóna d’home d’estat, que hauria d’oferir les solucions més enllà de limitar-se a assenyalar els problemes com ha fet García Albiol a Badalona. Que l’allunyen del que diu que són els actius de CiU a Madrid:
"la coherència, el rigor i la responsabilitat", que exhibeix quan diu que
"si no fos per CiU, l'economia espanyola estaria intervinguda". Però la catalana, pendent de cobrar fons i de complir disposicions addicionals de l’Estatut, i això que és president de les quatre comissions Estat-Generalitat. Enguany no s’ha reunit ni una sola vegada la Bilateral per tractar els projectes d’infraestructures que han de completar l’aplicació de la Disposició Addicional Tercera per al 2011, i ja estem a mig octubre i fa prop d’un any que CiU governa la Generalitat. Molt queixar-se que ZP no compleix, però Duran tampoc no ha fet els deures, els seus deures, el seu deure.
L'allunyen de "la coherència, el rigor i la responsabilitat" afirmacions com quan en el col·loqui conferència a ESADE fa uns dies un assistent li va demanar “més concreció” sobre com mantenir l'Estat del Benestar i va dir:
“No seré molt més concret, no perquè no tingui idees sobre això sinó perquè si les explico perdré les eleccions”.
No comment. Per tapar aquesta fuita cap al PP bandeja el programa de Govern i els compromisos de la coalició a què pertany, perquè amb les coses de menjar no s’hi juga:
"La transició nacional no té plantejament en la política d'Estat". "La transició nacional és un assumpte que afecta més Catalunya endins, no l'Estat".
Com havia dit en més d’una ocasió
Joan Ridao, que ha conegut de prop les evolucions de Duran a Madrid
'Es desplaça de la centralitat i la normalitat política i aposta per continuar seduint i sent simpàtic davant Espanya'. Com quan en una conferència el 2008 després de les eleccions espanyoles anteriors va dir que no podia descartar votar José Bono com a president del Congrés, quan en una reunió dels membres de Galeuscat en vistes a la campanya electoral Artur Mas va assegurar que cap de les formacions polítiques que en formaven part donarien suport a Bono. Deia premonitòriament
Ridao que
'tothom té un preu', i que el de Duran és
'la vicepresidència del Congrés o un càrrec a la Mesa'. Vet-ho aquí: Jordi Jané, vicepresident quart, i com a secretari segon José Ramón Beloki del PNB.
Hauria de tornar a néixer, Duran, per deixar de disputar-se el vot i els favors del PP i "transitar cap a la transició nacional" anunciada i encara no concretada del president Mas, el seu president i de la seva coalició; hauria de tornar a néixer per aplicar-se les seves pròpies paraules (
“És hora de defensar la política com una aportació a la comunitat, com un servei al nostre país, com un compromís amb els ciutadans de Catalunya”) i ser combatiu amb un provable govern del PP dur amb els febles i 'compadre' dels forts, recentralitzador i centralista per passar a defensar els interessos socials i nacionals de la seva gent, la majoria dels catalans i catalanes, que està
transitant de ser classe mitjana a baixa. Però la gent que ha defensat i per la qual ha intercedit a Madrid des del 2004, i per la qual ha fet de noi dels encàrrecs, estan començant a fer cua a ca l'Alícia.