Les reaccions airades de tot Andalusia contra els dirigents de Convergència i Unió van arribar dissabte passat al Nou Camp. El lema que l’equip sevillà lluïa a la samarreta era una resposta a les declaracions de Mas quan es va referir a la qualitat del castellà que parlaven els escolars d’aquell territori, i sobretot a les de Duran Lleida quan va acusar els receptors de les ajudes del PER de balafiar-les al bar. La samarreta de Kanouté representa el col·lorari d’una reacció andalusa i per extensió espanyola, ja que des de la capital de la metròpoli ja van córrer a donar suport al seu gran aliat estratègic, contra els dirigents del centredreta català.

Ni els primers ni els darrers
No és la primera vegada que això passa i malauradament no serà la darrera. Servidor va viure una reacció similar en plena campanya electoral catalana quan vaig afirmar en el fragor d’un míting a La Seu d’Urgell que comparat amb Catalunya, on la inspecció d’hisenda cus els autònoms i les petites i mitjanes empreses a inspeccions, a Madrid fan una festa i a Andalusia no paga ni Déu. En fred tothom sap de què estem parlant i l’expressió com bé indica aquesta pròpia frase no vol dir que no hi hagi empreses i particulars que paguin. Però el ventilador de la catalanofòbia és infatigable i qualsevol expressió dita per un català desencadena la fúria roja. Recordo perfectament com dos periodistes d’un rotatiu de Madrid van desplaçar-se al meu despatx per fer-me una entrevista, amb l’objectiu de cercar una retractació pública. El dret de conquesta es basa, sobretot, en això, que la víctima o conquerit hagi de palesar sempre la seva feblesa i submissió davant els seus propi connacionals. Però quan vaig començar a esgrimir dades objectives, algunes amb el segell del ministeri espanyol d’hisenda, comparant resultats i el desfici que el personal de la hisenda espanyola tenia a Catalunya amb altres longituds i latituds, el tema es va desinflar. Aquells periodistes, com la majoria de la caverna, van decidir enterrar el tema. La conclusió que en vaig treure personalment va ser clara, no havia de penedir-me de res però al mateix temps les persones que tenim una talaia pública hem de mesurar les nostres paraules. Els arguments es devaluen o passen a caure en la irrellevància si, volent o no, fereixes persones o un col·lectiu sencer.
Dic tot això conscient que cap dels dirigents de CiU volia insultar cap andalús, tant un com l’altre volien denunciar el maltractament a Catalunya. Tots estem cansats de falsedats cronificades com aquella que diu que els nens catalans no saben parlar castellà o que a Catalunya lliguem els gossos amb llonganisses i som insolidaris amb la resta de l’estat.

La pell fina d’alguns
Amb situacions com aquesta es demostra científicament que el gruix dèrmic va per territoris. Alguns tenen la pell molt fina, finíssima, i d’altres la tenim molt dura, tant que tota ella és una durícia. Ja que si a Catalunya haguéssim d’organitzar un sarau com el que han muntat institucions i mitjans de comunicació d’Andalusia, aquí la festa fóra continua. Aquesta és també una característica de les víctimes del maltractament, ja estem acostumats a rebre i allò anormal, extraordinari, és ser ben tractats, per això embogim quan un ciutadà espanyol ens fa un acte de reconeixement. La veritat sigui dita és que enfollim poc.
Per responsabilitat asimetria
Fins aquí res de nou, però m’agradaria assenyalar el comportament dels uns i dels altres quan es desencadenen campanyes contra polítics, empresaris, esportistes o periodistes catalans. Hi ha catalans que com bons ciutadans colonitzats es llancen com caníbals afamats a devorar els seus compatriotes que són a l’ull de l’huracà. Quantes vegades el senyor Duran Lleida, acompanyat de la seva claca mediàtica, s’ha sumat a la censura espanyola contra el català assenyalat amb el dit? Quantes vegades s’ha ofert als mitjans espanyols com a exemple del que és un bon català que professa el sentit comú? Quantes vegades des de la coalició nacionalista s’ha denunciat els dirigents independentistes acusant-los de ser els responsables de la mala imatge de Catalunya a Espanya? Més d’un cop he pensat que amb actituds com aquesta no ens fa falta la central lletera. En canvi mentre a tot Espanya es blasmaven les declaracions de Mas i Duran, des d’ERC hem callat responsablement.
Doncs i ara què? Ara són Mas i Duran els que generen mala imatge? La diferència entre Esquerra i el partit del Govern dels millors és aquesta, nosaltres mai ens hem afegit al linxament. Les declaracions o afirmacions seran més o menys afortunades però, nosaltres a diferència d’ells no ens hem dedicat mai a fer la gara-gara a aquells que permanentment ens ataquen. La mateixa diferència es veu entre mitjans, els silenci d’alguns mitjans aquests dies contrasta amb les diatribes que es llançaven contra ERC quan aquesta estava enmig de la tempesta.
No es tracta de pensar que els nostres mai s’equivoquen, ni tampoc de fer tancaments irracionals de files, ans al contrari. Es tracta d’entendre el context colonial en el qual vivim. Malauradament, una interpretació distinta del context la majoria de les vegades en duu a estratègies i conclusions diferents i sovint oposades. I d’aquí plora la criatura.