M’explicava un amic de l’Assemblea de Breda, dels que solen dormir en el CAP vetllant pel servei d’URGÈNCIES, que en sortir de la penosa compareixença a la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya en la que ERC i ICV-EUiA varen presentar la moció de que es reobrissin les urgències nocturnes dels CAP de la Selva (i que no va poder prosperar en votar-hi en contra CiU i PP) en Francesc Sancho, actual secretari d’Estratègia i Coordinació de la conselleria, els va donar les gràcies. Però l’amabilitat aparent tenia un fibló enverinat. En Francesc Sancho els donava les gràcies pel seu capteniment, però perquè “pintaven l’estat de la sanitat tant malament, que quan les persones malaltes anaven a ser ateses veien que exageraven molt i aleshores posaven molt bona nota a la Conselleria”.

En Francesc Sancho no va tenir un comportament saludable: es va comportar com l’escorpí de la faula, no ho va poder evitar, és la seva naturalesa. Va donar un cop baix per deixar sense alè als companys i companyes de Breda, com si no sapiguessin distingir molt bé entre el reconeixement (i més ara) que la gent té i sent pels professionals de la salut que, amb sous retallats, gasiveries de tota mena per part de la conselleria, i horaris i rotacions gairebé impossibles, segueixen fent la seva feina amb vocació, professionalitat i tota la seva entrega i el seu saber. En el cas del personal sanitari s’imposa –també amb retallades– allò de “primum non nocere”, quan el Dr. Sancho (perquè resulta que també és metge) ja ho ha oblidat amb tanta politiqueria que porta a sobre. No es va poder estar d’intentar fer una mica de mal… ja saben, les petites misèries de quanm per mantenir un bon sou, s’ha de fer veure garces per perdius i s’han d’inventar declaracions a l’estil del “libro gordo de Petete” :

- “Farem cas dels experts i prioritzarem no en funció d’un temps d’espera, sinó en l’impacte de la qualitat de vida. Que no hagi d’esperar allò que no té espera.” – “ Els experts diuen que no podem reduir les patologies a un pur temps d’espera. No podem posar totes les operacions al mateix sac. No és igual perquè tenen un risc diferent i també afecten la qualitat de vida de manera diferent.” – “Volem que les llistes d’espera siguin, en general, més efectives i més ràpides. No tothom ha de tenir 6 mesos garantits, potser algunes han de tenir un temps de resolució d’un mes com a màxim.” – “Veurem en quines patologies cal garantir els 6 mesos. Hi ha casos que potser no caldrà. Hi ha molta espera que no és un concepte d’espera, sinó terapèutic. No pot esperar allò que no pot esperar.”

I altres obvietats tan evidents que no sé perquè en Francesc Sancho ha de cercr suport en “experts” quan la meva àvia, al cel sia, li diria el mateix, i més ben dit, per sentit comú…

Però en fi, deixem a qui ja no té remei perquè aquesta entrada, molt d’orgull i la meva estimació, va dedicada als amics i amigues de Breda, amb l’enhorabona per la seva llarga resistència i el bon tó d’humor i companyonia amb la que estan forjant una xarxa resistent que no sols defensa la sanitat pública, sinò que també ens ensenya l’autèntica manera de que les persones s’empoderin, demostrin la seva SOLIDARITAT, i facin SALUT!