Em trobo a Honduras, formant part d’una delegació del Parlament Europeu que està visitant el país en el marc de l’Acord d’Associació UE-Amèrica Central.

Arribar-hi, ahir al matí, ja va ser complicat, degut a que un temporal en el petit aeroport de Tegucigalpa va impedir que l’avió que ens havia de dur diumenge al vespre arribés a enlairar-se. Vàrem haver de passar la nit a Costa Rica (San José). El temps va millorar ahir i finalment vàrem poder arribar.

Només aterrar ens va rebre el delegat UE a Amèrica Central: 'Muy buenas. Bienvenido al país con más muertos del mundo. Hace pocos días secuestraron a un miembro de la Delegación, le robaron todo y lo dejaron desnudo en el monte. No se preocupe, está vivo. Pero le recomiendo que no salga del hotel solo. Suele haber tiroteos por las calles, cuando no secuestros exprés.'. Com a rebuda no està malament, vaig pensar.

Al vespre vaig tenir la primera reunió (aquesta personal, fora del marc de l’agenda oficial) amb diverses ONG de drets humans que em van exposar la situació del país, i que em van deixar força més preocupat del que ja estava: situació crim generalitzat i impunitat total. Persecució de dirigents sindicals, periodistes, ong, dones, persones LGBT, opositors,...

Aquest matí, ja dins el marc oficial, hem tingut un intercanvi d’impressions amb els representants de la UE al país, una reunió amb representants de sectors empresarials i de negocis, una llarga trobada amb diversos ministres i el president mateix del país, Porfirio Lobo. Durant els intercanvis d'opinions he pogut plantejar diverses de les qüestions que les ONG em van fer arribar, i que de fet adjunto més avall en forma de versió resumida. 

Òbviament els punts de vista d’uns i altres divergeixen sensiblement. Però la qüestió és: qui és que realment porta el país? És el govern? O és més aviat la mateixa oligarquia que ja als anys 80 va ser responsable d’impulsar les desaparicions i el clima persecutori a les veus crítiques del país? La mateixa oligarquia, recordem-ho, que va instar el cop d’estat de fa dos anys, i que l’actual govern simplement s’ha encarregat de legitimar? No és per casualitat que quan fan referència a aquell atemptat contra la democràcia parlen simplement de ‘los acontecimientos’, enlloc d’anomenar-lo pel seu nom: cop d’estat. Valgui com exemple el fet que la policia està totalment controlada pel crim organitzat i són, juntament amb l’exèrcit, els principals responsables de les nombroses víctimes i desaparicions que es produeixen al país.

I és que tot el que he vist i escoltat em ratifica en l’opinió que ja tenia, molt crítica amb l’Acord d’Associació, i em deixa més convençut encara que en aquestes circumstàncies l’Acord només beneficiarà a determinats sectors oligarques del país (així com a determinades empreses multinacionals europees que cauran sobre el país amb els ullals inversors ben afilats).

Un cas més en què el business as usual pot acabar legitimant règims repressors que probablement acabem lamentant algun dia. Trista política, aquesta, que tants nefastos resultats ha donat al llarg de la història, i de la que, malauradament, no sembla que n'haguem tret les conclusions que pertoca.

Demà, en qualsevol cas, farem una visita a Danlí, i dijous ens reunirem amb diferents personalitats del poder legislatiu, del Parlacen i, fins i tot, amb el president derrocat Manuel Zelaya. Serà interessant conèixer els seus punts de vista.