Entra a l’hotel envoltat de guardaespatlles. Alt com és (prop de metre noranta) destaca en un país de gent més aviat baixa. El personal de l’hotel i alguns clients que estan de pas giren el cap per mirar-se’l, ell somriu, i saluda tothom. Tinc la impressió que encara conserva una alta dosi d’estimació entre la gent. És evident que l’acompanya encara aquella aurea presidencial que van intentar arrencar-li els militars colpistes enduent-se’l en pijama per la força cap a Costa Rica, el juny de 2009, a set mesos d’acabar el seu mandat. Gràcies a un pacte polític ha pogut tornar al país (després de 17 mesos a l’exili), i està liderant la creació d’un nou partit, LIBRE, del qual ell no en podrà ser candidat.

El govern actual diu que vol passar pàgina, que cal mirar cap al futur, però la realitat és que si per una banda neguen contínuament en els seus discursos l’existència d’un cop d’Estat, de l’altra els fets diuen que els colpistes han estat amnistiats mentre que l’equip de Zelaya ha estat assassinat o processat, com el ministre al qual acusen de malversació de fons per haver promogut una quarta urna en què pretenia demanar a la gent que s’expressés sobre la necessitat de canviar la Constitució, la mateixa Constitució que el President de Costa Rica va titllar de ‘adefesio juridico’.

Entra a la sala que hem reservat pel sopar privat. Ens hi esperen també els ambaixadors de la UE al país. Ens asseiem cara a cara amb ‘el Presidente’ com encara l’anomenen. Presideix la reunió la Presidenta de la Delegació, Emine Bozkurt. Ens dóna la paraula als dos eurodiputats que l'acompanyem, un liberal belga i jo. Li exposo les meves sensacions dels tres dies de visites i li ratifico la meva decepció per què la UE no hagués sabut estar a l’alçada dels esdeveniments i no hagués fet més per ajudar a que fos restituït en el càrrec.

Ell ho agraeix, i comença a parlar. És molt bon orador, culte, amb contingut, lluny de la retòrica buida que he escoltat d’altres representants i funcionaris governamentals.

Diu que no creu en les ideologies, tot i que s’ubica en el centre-esquerra. Que alguns l’acusen de comunista simplement perquè creu que el neoliberalisme ha fracassat al país, ja que ha dut més pobresa i més desigualtat, i perquè defensa que l’estat assumeixi certes responsabilitats que no poden quedar en mans del mercat. ‘Però si jo sóc empresari’, es defensa, ‘això sí: el comerç’, diu, ‘ha d’estar al servei de les persones’. Però ‘el liberalisme ha d’evolucionar cap a la justícia social’.

No parla des del rancor, tot i que té motius de sobra per estar ressentit. Parla de reconciliació, demana justícia, proposa una sortida política a l’atzucac actual. Però també demana que la Comisión de la Verdad vagi a fons de les causes del cop d’estat, que no es quedi només amb els fets d’aquell dia. ‘La reconciliació és possible, i necessària, però ha d’estar basada en la veritat’, diu.

En un país tan armat com aquest, on cada ciutadà major de 18 anys pot tenir fins a cinc armes legals (les il·legals són incomptables), considero que té molt mèrit que la víctima d’un cop d’Estat hagi liderat una resistència pacífica. Les dades són clares: les víctimes, polítiques i personals (assassinats i desapareguts) són tots del costat dels colpejats, no del colpista. Per això diu que el problema de la seguretat al país no és culpa, només, de la policia, sinó d’un sistema judicial que està en mans de les oligarquies colpistes.

Té idees polítiques, i les vol debatre en públic, fins i tot amb els responsables del Cop d’Estat. Ja que no hi ha hagut justícia als tribunals, demana que n’hi hagi almenys a les urnes. Està convençut que si LIBRE es pot presentar a les eleccions, i sobretot si aquest arriba ‘viu’ (literalment), arrasaran i seran al proper govern del país. La cita: el 2013.

La reunió s’allarga molt més enllà dels postres. L’ambient és amigable. Quan ens aixequem una foto s’imposa. Ha estat un bon tancament de missió, demà tornem a casa.

Pujo a l’habitació i abans d’anar-me’n al llit reviso el Twitter. Avui ha començat la campanya electoral pel 20N. En les enquestes van endavant els qui van avalar el cop d’estat  a Honduras. I és que, com diu Zelaya: ‘si això d’aquí fos un problema local, només d’Honduras, ja ho hauríem resolt fa temps. Ens hauríem assegut al voltant d’una taula i hauríem trobat una solució. Però no ho hem pogut fer encara perquè aquest és un problema de dimensió internacional’.