El director del diari espanyol El Mundo ens va visitar ara fa uns dies. Es va reunir amb una representació significada i plural de la societat catalana en un restaurant barceloní. A Ramírez li encanta ser el centre d’atenció però encara li agrada més pontificar. De fet, és el que ha de fer un bon director de diari i, mal pesi a molts, ell ho és. Ens agradarà o no el seu estil, estarem d’acord o no amb el que diu però el director del segon diari espanyol diu el que pensa sense complexes i a més hi sol alinear tota la seva artilleria que és molta.
PJ Ramírez a fet un esforç que la dreta a Espanya i tot el nacionalisme espanyol mai faran prou per agrair-li. Al costat de PRISA, però des de la dreta, ha complementat la modernització de la idea d’Espanya i sobretot ha ajudat com ningú a donar aire i vigència a un nacionalisme espanyol modern, laic i crític. Si jo fos de Segòvia o Terol estaria encantat amb PJ i la seva obra.
Però quan PJ Ramírez ve a Catalunya és quan podem veure amb més nitidesa que el seu projecte espanyol és supremacista i, per tant, excloent. Supremacista perquè sota un vernís igualitarista i democràtic s’hi cou la ferma convicció de la superioritat de la llengua i la cultura espanyoles vers les altres cultures que malviuen a l’estat. Ho va deixar anar com qui no diu res en la seva visita a la capital catalana, després ho va negar per finalment matisar-ho. Entre plat i plat, i davant una barreja d’indignació i estupefacció dels comensals catalans, va insinuar que un relaxament de la immersió lingüística a les escoles facilitaria l’ambient per a un pacte fiscal entre Catalunya i Espanya.
El director del matutí madrileny respon a la lògica de tot espanyol intel·ligent: en privat reconeixen el maltracte de Catalunya pel que fa a finançament i inversions però en públic ho neguen. Davant les xifres objectives pocs espanyols dels que jo he tractat m’ho han negat, podria dir que comptats amb la mà. Recordo una conversa amb Candido Méndez, líder de l’UGT i excel·lent persona, que en una reunió al Congrés de Diputats m’ho reconeixia fil per randa i el cap de setmana següent, davant la mirada atònita de Josep Maria Álvarez, carregava contra l’Estatut nou per insolidari. PJ no n’és una excepció.
Ara bé, el més ofensiu és la íntima creença de que podríem estar disposats a renunciar a la llengua a canvi de millorar el finançament de Catalunya. És així com pensen la majoria d’espanyols? Per quatre € som capaços de renunciar al país? No. Saben perfectament que no és així. Ens estan dient que si bé el problema de finançament pot ser un problema polític el conflicte cultural és nacional. Un xoc de nacions. I el missatge, el subproducte de la seva provocació, és evident: apunteu-vos a la cultura guanyadora, la vostra no té dret a existir, ingresseu a l’espanyolitat ben entesa i podrem parlar de tot.
Una frase molt similar a aquella que escoltàvem encara no fa uns anys a molts pseudoprogres quan referint-se a l’esquerra abertzale els hi deien que en absència de violència es pot parlar de tot. Bé, ja hi som. Per fi. La violència s’ha acabat però ara aquells callen. Resulta que tampoc n’hi ha prou. La violència d’ETA era un obstacle per a la llibertat i un atac directe a allò principal: el dret a la vida. Però pel nacionalisme espanyol era una bona excusa per negar el debat.
Ara als catalans ens conviden a ingressar amb il·lusió al club del monolingüisme espanyol renunciant a ser tal com som. I després ho tindrem tot pagat. Podrem parlar de tot! PJ no cola!